número cent






acabo de tenir una experiència que mai oblidaré.

estic a casa dels meus pares, he sortit de la meva habitació i m'he posat a preparar la meva tradicional tassa de llet calenta amb colacao amb alguna cosa dolça i alguna altre salada per acompanyar. mecànicament he anat treien tots els ingredients i els he situat a sobre del marbre, aquest cop amb l'excepció increïble i inexplicable de que no he tret el colacao del prestatge com acostumo a fer just abans de posar la llet al microones. es algun tipus de ritual, que he anat modificant al llarg del temps, com cuan durant l'epoca d'institut em posava a dormir al sofá durant els dos minuts que tardava en escalfarse la tassa, pero que sempre m'havia funcionat fins al dia d'avui.

he esperat a que s'escalfés la llet amb la usual reflexió de microones, que he practicat a tot arreu on he viscut al llarg de la meva vida. acabada la irrellevant dissertació filosòfica mirant l'infinit lleugerament fosca aquests dies degut meu estat general de decadència, he tret la llet del microones, l'he deixat al marbre, he tancat el microones, he pensat en que encara havia de treure el colacao del prestatge, se m'han creuat els cables i he obert altre cop el microones tot buscant alhora la llet ja calenta que acabava de treure i un pot de colacao que bastant òbviament no estava allà.

ha estat només una mil·lèsima de segon abans que m'adonés de que el colacao seguia, lògicament al prestatge on está guardat i no pas al microones, i que de fet acabo de treure la llet fa un instant del mateix aparell que ara miro en silenci absort i desorientat. però no sorprès, no almenys en el sentit explosiu de la paraula, si no fent un inici de sorpresa i sense deixar acabar la sensació, immediatament resignat, trist, destruït. estava clar que ni la tassa ni el colacao estarien al microones, però no perquè estiguin en un altre lloc, si no perquè, perquè haurien de ser-hi? vaig acceptar a nivell emocional que els havia perdut per sempre.

en aquesta mil·lèsima de segon, en aquest obrir el microones buscant alguna cosa i trobar-ho buit se m'ha caigut el mon sencer. ha estat un moment perfecte de desolació, pèrdua i desesperació. m'he sentit com un nen perdut al bosc, com un arbre solitari castigat per un vent hivernal massa fort i massa cruel, com un adolescent caminant de memòria i massa entrada la nit per els carrers dels suburbis d'una gran ciutat on no pinta realment res. he obert la porta del microones i a dins ja no hi quedava res per mi, només foscor. on han anat a parar les tasses blanques amb llet calenta del món? on, la calidesa, l'amor, el silenci i la llum i tornar a casa als pares i fer-se un putu colacao normal tranquil·lament sense les revelacions místiques? ja ni això podem demanar a la vida, ni un puto colacao? tan cara s'ha tornat la llibertat i la promesa d'un món ple d'oportunitats amb les que vam néixer o les hem canviat per cromos i cartes de les que no coneixem el valor? vaig veure en el buit d'aquella caixa blanca totes les oportunitats perdudes de l'existència, tot allò del que no només jo, si no cada un de nosaltres hauria d'haver cuidat millor en el meu moment però no vaig saber o vaig ser massa orgullós per voler valorar i ara està perdut per sempre. ens hauriem de sentir culpables. en algun moment, senyores i senyors, en tota aquesta bogeria d'existència i de drama i escenaris, màquines maquinaries i maquinacions, lluites polítiques, histories d'herois, víctimes i villans que anomenem les nostres vides, vam oblidar la nostre humanitat i ara mirem al nostre voltant, sorpresos de haver perdut el rumb; potser per sempre.

i a la mil·lèsima de segon després, vaig descansar.

llavors he passat uns segons més acabant el meu ritual en silenci intentant comprendre què acabava de passar. intentant entendre perquè el cor, després d'un dia funcionant amb normalitat i durant un segon totalment aturat, ara em bategava tant fort sense cap explicació raonable que pogués donar a si quedés algú despert a sant feliu entre setmana a les tres de la matinada com per preguntar si em passava alguna cosa. perquè coi he obert dos cops el microones buscant una cosa que òbviament no estava allí, perquè ni tan sols m'ha importat el mes mínim no trobar-ho i perquè la realització d'aquest fet ha desencadenat una micro reacció emocional mes intensa que la intento forçar escoltant la totalitat de la novena simfonia de beethoven caminant de nit al costat del mar. què fa que tot plegat ha causat que ara estigui escrivint tot això en comptes de continuar el que sigués estava fent abans de que un colacao m'arruïnés la puta vida.

la tassa blanca de pink floyd es refreda sobre la taula completament ignorada, i l'hauré de tornar a escalfar però ja no se si tindre el valor com per fer-ho.








ha passat mes d'un any des que vaig escriure això, segons la data del borrador. no tinc la mes mínima idea de que coi estic parlant ni de quan va passar ni recordo per res del món haver escrit res semblant. m'ho estic llegint a la vegada que flipant i és completa i totalment absurd i careix del mes mínim sentit i significança. però per alguna raó no mhe tornat a fer un colacao calent en tot aquest temps.

1 comentario:

  1. M'ha molat molt aquest text, no sabria dir-te perquè, però m'ha encantat. Admeto que no he entrat mai gaire a RLG però potser m'ho hauria de mirar més a fons...

    ResponderEliminar