[Colaboración] Les coses petites 2/3


by Jordina





Segon capítol


Tot i que el número de fulls era de prou gruix, les tapes del quadern eren fines, de cartró. Un bolígraf travessava les molles negres del lateral. En obrir-lo, amb el polze va fer avançar veloçment les pàgines ingràvides, repletes de quadradets abarrotats de llargs paràgrafs blaus, en ocasions negres, amb alguna paraula ratllada. Només hi havia dates fins la meitat del quadern, a partir de la qual cada escrit estava separat per un petit espai; el pas del temps -havia conclòs un dia que, meditabund, mirava per la finestra- era una il·lusió, una mentida inventada i absorbida pels homes, tant per bé com per mal, innecessària en aquella ocasió. Va arribar a la primera pàgina buida. 

Lluny d’allí, un submarinista feia equilibris sobre la fusta masegada del cantó d’un bot. Instants després, saltava d’esquenes al mar i s’hi submergia amb el mateix ímpetu (potser menys frenètic) amb què Víctor se submergia en la cel·lulosa verge. Al cap d’una hora, l’onatge el va arrossegar fins la riba i, de sobte, es va trobar abatut, eixut sobre l’escriptori. 

Després d’un intens sospir, va desar el diari personal dins la frondositat de la jungla de mitjons altra vegada. Aviat arribarien els exàmens, havia d’estudiar. Així doncs, en un segon, la taula blanca passar de subjectar la via d’escapament de l’Adam a suportar el pes dels temaris de la rutina que, dia a dia, el flagel·laven sense pietat i el reduïen a l’automatisme. 

Dues parets enllà, separada pel lavabo, hi havia l’habitació de l’ Ignasi. El noi era un any més petit que l’Adam, el qual havia repetit un curs. Jeia al llit amb la seva nòvia. Parlaven amb paraules dolces. A vegades, ella li feia petons petits a la punta del nas. Quan això passava, l’Ignasi la veia com un ocellet i no podia evitar abraçar-la més i més, a mesura que ella piulava “Bonic...” arran de la seva orella. Ell, mirant-li el bec de pinyó, de mel emmaduixada, s’havia adonat que abans de fer-li un petó s’hi passava la llengua. Cada vegada que ella ho feia, l’altre s’estremia en captar l’avís secret (semblava un gest inconscient) del pardalet que acariciava. No feia gaire que sortien junts; l’un amorosia l’altre i, des que s’havien conegut, fins i tot semblava que els cabells els brillessin més i la pell se’ls hagués tornat més suau com a pretext per fer-hi lliscar els dits. I s’estaven així estones llargues, no es cansaven de besar-se, no tenien pressa per unir-se. La llum tènue de l’estança els acompanyava i feia l’encontre més íntim: era el primer dia que es tastaven i s’havia fet fosc abans que es despullessin.

Quan les cames blanques de la noia van rodejar-li la cintura, -ella el mirava tendra, asseguda sobre seu- va sentir de sobte olor de taronja. Segons més tard, el soroll de la porta tancant-se a l’altra banda del passadís. Va pensar que l’Adam devia haver sortit. I sí. De fet, ja era a l’ascensor fent explotar una bombolla de xiclet. Però a l’esquerp company, l’Ignasi només va dedicar-li un petit racó del seu pensament: l’únic que els ulls del pardalet no emplenaven.

La màgia va trencar-se quan, en ple apogeu de nuesa i passió, ell, indignat amb si mateix per no haver recordat que havia de comprar condons, va deixar anar un: “Merda” i, segons després: “espera un moment”, apressat.

Sort que estaven sols a casa. Tal com un dia va arribar al món, va sortir pengim-penjam de l’habitació i l’aire fresc del passadís el va fer encongir una mica. Va entrar a l’habitació de l’Adam com a última esperança i, nerviós i repetint-se per dins “tonto, que ets tonto, Ignasi”, va posar-se a escodrinyar la calaixera del costat del llit. Quan va haver acabat va pensar que ell, quan en tenia, amagava els preservatius entre els mitjons, de manera que va tornar a comprovar que no fossin allà. 

L’ Ignasi, ja quasi a punt de defallir, palpava el calaix embotit de maleïts mitjons. Per un instant el va envair la idea macabra de fer-los servir i, com pronunciada per algú imaginari, la frase: “Qui no pot segar...” , però va tocar alguna cosa. Esperançat, la va treure del calaix: decebut, va veure que era una llibreta. Per capricis del destí i perquè no sabia res del seu company de pis, en va obrir la primera pàgina. Amb un cop d’ull no va entendre ni un borrall, però en veure-hi dates va deduir que devia ser un diari personal. Li va recar guardar-lo, però no volia fer esperar més el fènix en flames del dormitori. Mentre tornava, una altra veu llunyana, ara consoladora, va sonar dins el seu cap, ja que ell mai es rendia: “Qui no pot segar, espigola” i va fer espetegar la llengua.








Al dia següent, el so de la porta tancant-se de lluny va activar l’adrenalina de l’Ignasi, que va esquitllar-se fins l’estança de l’Adam. Va profanar el calaix dels mitjons amb el deler de qui té un misteri per descobrir i, amb cada pista, pessigolles al ventre. Quan va obrir el quadern, el primer que va distingir va ser el número u de la capçalera de la pàgina seguit d’un gargot semblant a Setembre, amb la primera lletra majúscula i corba. Les es eren minúscules i semblaven is, i la ema era estranyament més gran que la resta de caràcters. Es confonia amb dues us, ja que tenia els ponts invertits. La erra era una barreja entre lletra d’impremta i lligada, una mena d’ ix llargaruda. 

Pres per la curiositat, es va anar a acostumant a les lletres ambigües, exageradament entortolligades. A poc a poc, anava desxifrant cada mot que l’Adam es deia a si mateix i cada qüestió que aquest debatia amb les seves pròpies entranyes. Al mateix temps que l’Ignasi va passar la primera plana, va empassar saliva i es va notar el coll sec. A la novena pàgina va sentir com el cor, latent darrere el pit, se li havia accelerat. 

La concentració li arrugava l’entrecella amb força, i el dring d’unes claus llunyanes el va espantar. En sentir la porta que s’obria va retornar el diari al calaix amb un bot espasmòdic, i de pressa i corrents es va ficar al lavabo, el cau amb balda que va veure més proper. Mentre sentia les passes de l’Adam avançant pel passadís, una profunda angoixa li oprimia l’estómac. Es va treure el paquet de la butxaca i, recolzat sobre la ceràmica blanca de la pica, va encendre un cigarret. El desguàs estava rovellat i uns quants cabells molls s’hi entortolligaven. Xuclava el filtre amb força. 

Al cap d’uns minuts, quan estava a punt de decidir-se a sortir, tres cops a la porta de fusta el van immobilitzar. Sense poder evitar que la veu li sortís amb un filet tremolós, l’Ignasi va dir que un moment, que dos minuts i sortia. Va llençar la burilla al vàter i va desitjar que l’Adam no l’esperés. Però en obrir-la, els dos iris blaus van travessar-lo i el van eixordar; el foradeu de les seves pupil·les omplia tot l’aire de buidor. Una buidor que li enfredava la suor de l’esquena i li arrapava la por al clatell. 

L’atmosfera glaçada es va esquerdar quan l’Adam va acostar-se-li i, a l’Ignasi, cada batec li ressonava, cadascun més fort que l’anterior. Fins que gairebé podia creure que tenia un trepant furiós colpejant-li el pectoral. Tenia la sensació que l’Adam també l’escoltava i veia com li palpitava el pit. Però els ulls blaus van passar de llarg, es van tancar al lavabo i l’Ignasi va asserenar-se com va poder. Va asseure’s a la seva habitació, a una cadira, durant menys de vint tensos segons. Llavors el va envair la pressa per fugir d’aquelles parets que se l’estaven a punt de menjar, amagar-se molt endins d’un calaix de mitjons, lluny. I entortolligar-se perquè l’Adam no el llegís. 

Mentrestant, l’Adam, impertèrrit, observava el fluid groc que sortia de dins seu i pensava en el filet de veu amb què l’havia contestat l’Ignasi. Hi havia una burilla a l’aigua bruta i la feia navegar amb el raig calent, d’un costat a l’altre. Se li va acudir que potser l’Ignasi s’havia estat masturbant abans que ell truqués a la porta. Claríssimament, l’havia interromput. Devia haver fumat allà dins per calmar-se l’erecció. Va estirar de la cadena i es va quedar observant el naufragi de la capitana burilla, que voltava, voltava... I finalment, desapareixia. 

Ja eren les sis d’aquella tarda que no s’acabava mai. Es va encaminar cap a l’habitació per deixar-se caure sobre el llit, de cara al sostre. El llum, enclastat a la paret, era rodó i convex. El resseguia una base de fusta, també rodona. Semblava el botó de perla de la camisa d’una iaia gegant. 

Primer el va veure brut. En fixar-s’hi més, va distingir siluetes negres enmig de la grogor, a través del vidre; resultava ser la tomba d’un grapat d’insectes. En va comptar set, un major que els altres, segurament una mosca grossa. Se la va imaginar volant amb lentitud i zumzejant, tota enlluernada, corpresa pel botó de perla, aproximant-s’hi embadalida i cada vegada amb més escalforeta al cos. Sense saber que, un cop havent travessat la frontera de vidre per una escletxa del lateral, quedaria fregida, garratibada davant d’aquell Sol devastador. Més tard s’assecaria. I restaria allà durant mesos, cremant-se ben endins, prop de la bombeta mortífera. Revivint contínuament allò que l’havia assassinat: com si a un cadàver, després d’esser difunt, el seguissin perforant a punyalades. I de nit, durant les hores de dormir el deixessin descansar i, el dia següent, continuessin amb l’escabrosa tasca. Les víctimes del seu voltant eren puntets alats quasi imperceptibles. Deixaria que el llum se n’omplís.

Encara es va preguntar què faria la mosca si fos de la seva mida. Se la va imaginar negríssima, de metre setanta-vuit, amb pèls llargs i ulls desbordants, plens de mirallets foscos, a vegades verds, amb una trompa xucladora per boca que estirava i arronsava com un acordió. Amb estranya naturalitat i el posat de qualsevol home panxut, a partir de mig tòrax, oprimit per un cinturó, les dues cames humanes consegüents se li allargaven fins el terra amb genolls, sabates i fins i tot mitjons. Es fregava les potetes de dalt maliciosament, encara amb alguna petita resta de femta. Deia “Venjanzzzza...” entre xarrups d’aire i quelcom semblant a una riallada perversa. La seva veu era un llarg brunzit robòtic. Per sort, la mosca –en realitat es tractava d’una arna- era petita. L’Adam, enclastat al llit, es va sentir botó de iaia i insecte alhora. 

Mentre divagava, el sol havia anat caient i, quan va haver baixat la vista del sostre a la finestra, els núvols eren plens de pinzellades roses. Va sentir la urgència d’escriure. Quan va incorporar-se, un lleu mareig, efímer, li va anestesiar el cap. Després va atansar-se a la calaixera de fusta. En obrir el segon caixó, va enfonsar la mà entre els mitjons fins el fons del costat dret, sempre el dret; el racó que feia anys havia considerat perfecte. El mateix lloc on havia amagat, a la calaixera de l’habitació del poble i ja feia uns quants anys, els primers paquets de cigars de l’Òscar. La mare, que ho registrava tot, no els havia trobat mai.


Continuarà



No hay comentarios:

Publicar un comentario