[Colaboración] Les coses petites 3/3


by Jordina








Tercer capítol

Sense esperar-s’ho gens, el palmell de l’Adam va topar amb la fusta com si topés amb la mort. En un acte reflex, va pensar en l’ Ignasi i va sortir al passadís: just en aquell moment, el company de pis sortia per la porta amb una gran bossa d’esport a la mà i una motxilla a l’esquena. L’ Ignasi va girar-se un instant, un de sol, just perquè l’apunyalessin aquelles pupil·les que l’acusaven des del final del passadís, amb els braços creuats, aixecant el mentó poc a poc. Dominat pel terror i enfarfegat amb les motxilles, va arrencar a córrer escales avall.

L’ Ignasi baixava els esglaons esperitat i encara veia el final del passadís davant seu amb l’Adam al bell mig, observant-lo per dins. Recordava el mig somriure, tenuíssim, que semblava desdibuixar-se-li a una comissura.

Aquella imatge va tapar-li l’últim escaló; va aterrar al portal gambant bruscament. La pressa li brollava de l’estómac fins sortir-li pels porus. Tan bon punt va haver fet, accelerat, el primer pas fora del marc de la porta, una ventada sòlida va abatre’l en sec.

De sobte es va trobar prement la vorera aspra amb la galta. Pel cap li regalimava una escalfor que aviat embassaria les llambordes; rierols grana en resseguirien les escletxes. La terra, fosca i espargida sobre el ciment, entre els trossos de ceràmica del test trencat, quedaria xopa i vermella. 

El carrer era buit; l’atmosfera de la tarda suau, rosada i càlida. De tant en tant, però, la sacsejaven fortes ventades de ponent. Des del balcó, l’Adam, amb l’únic esforç d’abaixar la vista, mirava l’Ignasi inert, rebregat pel terra com una caca de gos. Li observava el pit immòbil i la sang, que rajava; quasi segur que no respirava. Ningú va veure com, sigil·lós, tornava a entrar al menjador del pis. 

Va asseure’s al sofà. Aviat, els dubtes van començar a vagarejar-li per dins del cap d’una orella a l’altra, amb totes les seves espines. Encara algú podia trobar el diari. Va pensar en l’Ignasi, estès allà, fàcil de registrar. Segurament era mort. Si s’arriscava a remenar-lo, algú el podria veure. I si no aconseguia el diari, algú podria veure els seus pensaments crus bategar darrere les lletres recargolades.

La idea que el quadern pogués romandre a la calaixera va acaronar-lo com una brisa. Va caminar amb calma fins l’habitació. El segon calaix seguia obert, esperant-lo. S’hi va dirigir. Hi va enfonsar la mà vacil·lant, aquesta vegada entre els mitjons del costat esquerre, i a l’instant va trobar la llibreta, més verda que mai. Va sospirar fort, tancant els ulls, alleujat. 

Lluitant contra la necessitat de posar-se a escriure, va agafar el telèfon i va marcar-hi el número de l’hospital. Va dirigir-se al balcó altra vegada i va acotar la vista. Al carrer, el bassal era cada cop més gran. Va decidir esperar uns minuts. Mirava com la vorera, poc a poc, acabava d’inundar-se mentre tot era quiet. El regueró de sang va vessar per l’esglaó de ciment gris i va escolar-se pel reixat del clavegueram. Llavors, l’Adam va prémer el botó de trucada.

Hola? El meu company de pis està molt ferit, sembla que li ha caigut un test al cap! Sí, no ho sé, una ventada, vinguin de pressa, si us plau, sagna. Carrer Menéndez y Pelayo.

Va penjar. Sabia que tardarien. Tenia la llibreta a la mà. Va asseure’s al sofà i, abans d’obrir-la, va passar un dit per les vores. 




Avui he mort un home. Sembla mentida que fàcil que és. Falten dinou dies. 




Aquest matí encara hi havia dues taques vermelles al carrer, però eren molt petites. Ahir vaig veure un camió que ruixava l’asfalt i el fregava amb escombres giratòries. No vaig poder adormir-me fins tard pel soroll que feia. I a sobre, era lent. 

A classe, tots em semblaven ninots de plastilina. De colorants diversos, però, al cap i a la fi, manipulables i estúpids. De petit, barrejava totes les plastilines pensant que quedarien de coloraines, però en resultava una massa de color tèrbol, lleig, entre verd i marró. I un clatellot de la mare. 

Comença a fer calor i tothom ho comentava. No sé si la plastilina es desfà. En tot cas, que es podreixin de càncer. 

He d’estudiar. Falten divuit dies.




Avui m’he tornat a despertar suat, amb l’esquena i els cabells molls. Crec que tinc febrades mentre dormo, perquè somio el mateix que quan en tinc: un pal petit sobre un fons blanc. Es va fent un gargot i, com més gran és, més nerviós em poso. Quan ho somio té lògica, però em desperto i la perd.

M’anava a dutxar, però la taca de floridura del sostre m’ha fet massa fàstic. L’Ignasi s’encarregava del lavabo. M’he posat a escriure per postergar l’inevitable. Quina merda. Em noto llardós de dalt a baix. D’aquí una hora tinc classe. 

Al final no he fet cap de les dues coses. He anat a classe brut i encara se m’ha fet més llarg. Tot per arribar al pis i acabar dutxant-me amb la taca negra al sostre. Bé, les taques, perquè en realitat són moltes taques diminutes juntes. I encara queda tota la resta del dia i disset més.




Avui només queden setze dies, puc començar a gastar-m’ho tot. En total tinc nou-cents euros. Havent passat tres estius treballant a la ferreteria, em semblen pocs diners. Treballar per viure. Eliminant les fases mitgeres del procés, és com si cada dia posés al microones una hora de la meva vida per cruspir-me-la i deixar-la lliscar pel vàter, dins una casa construïda d’hores treballades. I així tota la vida. 

Acabo de tornar de classe. Mai m’havia fixat que, a una casa del carreró del costat, hi ha trossos de porcellana i de ceràmica, punxeguts, cimentats sobre el mur del pati. Perquè ningú entri sense permís. Darrere del mur afilat, sobresurt un ametller ple de pètals blancs. Jo tot just acabo de florir i ja tinc ganes de morir-me. 




Queden quinze dies. M’he despertat i, al llit, de tant pensar, m’he posat a plorar. Quan començo no paro. He tornat a plorar a classe, plorava mentre prenia apunts i tots m’anaven mirant amb cara de pena, com si els importés un miserable pebrot qualsevol cosa fora d’ells mateixos. Sé que no els importa perquè jo també sóc així. Tothom és així. Us faig pena? Mig planeta es mor de gana. Aviat s’acabarà l’aire i tot serà brut. Però no em mireu amb cara de pena.




M’acabo de despertar. He somiat que pilotava, que volava per sobre de tot. Era tan real que encara tinc les orelles taponades. Falten catorze dies. Tot i que m’ha despertat la claror, segueixo al llit. No tinc classe, no penso moure’m. Intentaré tornar a adormir-me, però mai aconsegueixo que els somnis continuïn on els he deixat. Érem a punt d’estavellar-nos. 

M’he llevat suat altra vegada, quan ja era fosc. Avui havia d’haver anat a comprar, així que només he trobat un bric de caldo al rebost. En abocar-lo a la tassa, no baixava. En sacsejar-ho una mica, ha anat caient un grumoll groc gelatinós. Se m’ha tancat l’estómac i l’he llençat per la pica; feia un any que estava caducat.

Ja han passat unes hores. Fa estona que la panxa ha deixat de roncar-me, però abans no parava, semblaven els sorolls d’un desguàs. Ara em tiba i em fa mal. Si estic dret, més. 

La roba em molesta, sobretot les vores de la samarreta. Les noto fregant-me els costats i el coll. He provat de despullar-me i ficar-me dins el llit, però em molestava la veta dels calçotets i el contacte xafogós del matalàs amb l’esquena. 

La taca de floridura, a part d’enfosquir les cantonades, també ha esquitxat el mig. El sostre és blanc, però els rajols de les parets són grisos i la brutícia es camufla. 

Al final, ahir vaig agafar menjar de l’armariet de l’Ignasi. Amb el costum de no obrir-lo, no hi havia pensat abans i resulta que tinc fideus instantanis per parar un tren. Avui falten tretze dies. Fa molt sol. Qui ho diria que, anys enrere, nevava i havíem d’abaixar totes les persianes perquè no s’escapés l’escalfor. Semblava que el fred ens sortís de dins dels peus. I ara suo.




Falten dotze dies. He anat a classe. Quan he tornat, a l’ascensor hi havia una veïna carregada amb bosses del súper. M’he hagut d’empassar un sermó pausat sobre que l’Ignasi era molt jove i que pobreta la seva família. I sobre quant ho sent, també per mi, que devia estar acostumat a veure’l i que ara em dec sentir buit. Jo només he sospirat. S’ha acomiadat dient que la vida és curta i la mort injusta, i un altre tòpic que ara no em ve al cap. El pròxim dia pujaré per les escales. Hi hagués pujat, si no em cansés tan ràpid. Abans, de tan robust, intimidava i tot. Ja no tinc els músculs que tenia, cimentats a mi, com corbes de porcellana. Dinaré. 




Falten onze dies. Avui, abans d’entrar a classe, una noia que tenia cara de mosquit se m’ha acostat i m’ha preguntat si tenia foc, amb la o forçadament tancada. “Fóc?”, recargolant-se un ris com si no pogués estar-se quieta. No volia foc, volia que em fixés en ella. M’hi he fixat, i el cervell li deu fer conjunt amb la cara de mosquit. No sé què hi troba la gent a fingir un accent que no és el seu. L’he sentit parlar i no té accent tancat. Molta gent de la classe en té, però ella no. He fet que no amb el cap i ha marxat a demanar-li fóc a un altre.

He tornat a dinar fideus instantanis. És que només s’alimentava d’això, el puto Ignasi? Demà aniré a comprar, sí o sí. 




Per fi, demà passat em graduo. Falten deu dies. No sé en què gastar-me els diners. He pensat en prostitutes, però em farien fàstic. Podria provar drogues, però no sé d’on treure’n. L’Ignasi me’n podria haver aconseguit. No sé si preguntar-li a la mosquit o a qualsevol que passi pel carrer, però hauria d’afanyar-me. Setanta-dues hores després, la cocaïna i l’èxtasi ja no apareixerien a les anàlisis d’orina, de manera que tinc set dies per provar-les. Sis, per si de cas. 

Espero que no em decebin. Al Mero, un dels ionquis del poble (el que sempre la rondava en bicicleta) se’l veia prou entretingut. Deia que buscava les boles de drac.




Falten nou dies. Fa molta, molta calor. Quin fàstic. Abans he mullat una tovallola i me l’he passat pel cos, per refrescar-me. Però al cap de cinc minuts, ja he tornat a tenir calor.




Avui falten vuit dies. Quan anava a parlar-li a la mosquit, ho he trobat ridícul i he tornat al pis. 




Estic oficialment graduat. Falten set dies. Ja no cal que surti més del llit.




Falten sis dies. He d’aconseguir drogues. Si segueixo ploriquejant sota els llençols, seran uns últims dies que fotran pena. 




Falten cinc dies.




Falten quatre dies. El bolígraf em rellisca de les mans. Cada dia somio que piloto. 




Falten tres dies. Ja no hi ha temps per res. Després de dinar m’he sentit del tot inútil i he baixat al súper. Almenys, que l’últim que mengi no siguin putos fideus de pot. M’he endut els nou-cents euros i he comprat tot el que m’ha semblat que em podria venir de gust: ensaïmades, magdalenes, galetes, caramels, pizza, pa, fuet, formatge, xocolata, cereals ensucrats, gelats de gel i gelats ametllats. També he comprat l’ampolla de rom més cara que hi havia. 

No sé què fer amb tots els diners que m’han sobrat.




L’Adam va encallar el bolígraf a les molles de la llibreta, la va tancar i la va desar al calaix. Després va asseure’s al cantó del llit. El mirall, que ocupava tota la paret, el reflectia d’esquenes. El vespre matisava el cel i l’habitació s’anava omplint de penombra. Va dirigir-se a la cuina i, sobre el marbre, va treure el menjar de les bosses per després guardar els gelats al congelador i l’ampolla a la nevera. Com que encara no tenia gana, va tornar al llit. 

Al cap d’una hora i mitja, quan ja s’havia fet fosc del tot, l’Adam seia davant de la taula del menjador i de l’ampolla de rom marró, freda. Quan en va haver fet un glop, la cremor li va inundar el nas i el coll. Aguantant la respiració, es va beure gairebé un quart d’ampolla. Havent recuperat l’aire, abans que el foc de la gola acabés d’apagar-se-li, va repetir el procés. La llum groga de la làmpada queia feble sobre l’Adam i la gran superfície de fusta, però la resta del menjador era fosc i buit. En apartar-se l’ampolla del rostre, va quedar-se molta estona observant el seu reflex al mirall de davant. Es va recordar del primer dia que va veure el pis; va estranyar-li que hi hagués tants miralls. Li va sortir un rot de les entranyes, amb gust d’antisèptic bucal.

El cap li pesava. Quan va recolzar-lo a la taula, tenia la boca negada de saliva i intentava empassar-se-la tota. Es va posar dret, però no podia mantenir la vista fixa en un sol lloc. No es sentia les mans, així que va moure-les una mica. Intentava córrer cap al lavabo però, gairebé com als somnis, l’aire es tornava dens i el frenava. Quan per fi hi va haver arribat, va vomitar de genolls davant del vàter; els fideus instantanis van immergir-se a les canonades entre rom i sucs gàstrics. Després, el nas li coïa. Només volia tancar els ulls i dormir. Dormir, dormir i dormir. 

L’habitació era un caos de roba, fulls i borrissol, però va col·locar en línia els dos parells de sabates abans d’arraulir-se, a poc a poc, sobre el llit. L’endemà va passar-lo dormint, menys per anar a la cuina a buscar ensaïmades. Estirat al matalàs, en mastegava una mentre mirava el llum del sostre: tenia vuit petites siluetes negres, una més que la darrera vegada que s’hi havia fixat. Va pensar que l’endemà seria el seu primer dia, i l’últim. 




I va arribar el moment. Feia poc que s’havien enlairat. L’Adam, assegut a la cabina, gairebé s’havia oblidat del tauler de control que l’envoltava i del volant; ni el veia. Només mirava l’atzur, els núvols i les cases, que tan sols eren quadradets arrenglerats. Des del cel, tot eren coses petites. La veu del copilot va fer-lo reaccionar: “Primer dia de feina, eh? No estiguis nerviós. És com tot, això”. Devia rondar els cinquanta anys. L’Adam, en mirar-lo, va veure’s reflectit a les seves ulleres de sol; dolcíssim, va somriure-li com a resposta i, amablement, li va acaronar el coll. Després, els seus dits s’enfonsaren a la pell de l’home, que va desfer-se en un son profund sobre el seient.

L’Adam tenia les aixelles xopes de suor i les parpelles enganxifoses. Malgrat la calor, estava calmat. Ja només calia esperar. Quan la llum no li coïa els ulls, veia el cel tan blau, els núvols cendrosos espargits per l’immens no-res, i el mar. Per un instant li va semblar veure els pètals d’aquell ametller blanc, després més núvols, i ben aviat les coses petites, que s’apropaven i s’apropaven... 




1 comentario:

  1. Aquest és el text que, dels tres, m'ha agradat més.

    Les reflexions (diàleg interior) que anava fent l'Adam, amb un to directe i ràpid, produeixen un bon contrast amb les afiligranades, precises i lentes descripcions que sostenen el relat. Crec que el text convina força bé aquests dos ritmes o dimensions (plans) del relat, si ho vols dir així. Penso que faràs bé de seguir treballant en aquesta línea.

    He trobat inquietant apreciar com et pares a detallar molts aspectes que, pel fil argumentatiu del text, serien potser força irrellevants, mentre veig que t'agrada "amagar" i "sobreentendre" altres aspectes segurament més rellevants. Aquest joc provoca, almenys a mi, la sensació de perdre una mica el fil del relat, que queda com penjat en la consciència, mentre es mostra de forma difuminada i emboirada... per dir-ho d'alguna manera. Si el que busques es recrear un efecte "distòpic", i alhora inquietant, potser també incòmode, o almenys absolutament indecís, crec que ho has aconseguit força bé Jordina...

    Reconec que el final m'ha fet pensar immediatament amb l'accident de germanwings de fa uns anys. No només pels fets, sinó a nivell psicològic...

    Ens llegim!

    ResponderEliminar