L’home es deixa caure al mar





1.

L’home es deixa caure al mar.
perquè és blau, no ho ha dubtat i
veu de prop l’abismal
obscura ombra.

emprèn el lent descens
cap al fred del fons, pesa menys
que un sospir
i s’apaga l’última llum de dalt.

Negror.

negror.

Fins que  sent el cop suau de l’esquena
contra el terra pla, aspre, i alhora sent un
cop
sec, des de dins el seu cos buit,

contra la paret del seu pit-



No hay comentarios:

Publicar un comentario