En veure la tomba, sent que el cor li batega sota els pits. S’agenolla a la terra molla i es posa a escarbar immediatament. La tempesta estripa la nit amb llamps a la llunyania, tota garratibada de fred.
La dona furga la terra frenèticament i com més hi clava els dits, més pressa té, i com més la pluja torna a empènyer la terra cap al sot, amb més fúria l’aparta ella. De vegades, les pedretes li trenquen una ungla: llavors, li’n surten gotes de sang que ningú veu, que es mesclen en l’aigua i en la negror de la terra. Nota pessics als dits i encara escarba més ràpid. L’aigua se li endú la suor. El braços, incessants, se li enduen el fred.
Excava sense mirar, la pluja i la pressa l’enceguen: de tant en tant, entre embranzida i embranzida, hi ha en la nit una taca gris borrosa -la làpida, que cada cop veu més amunt- i no nota els cabells, xopats i arrapats al clatell, ni el pit accelerat, ni els genolls encastats al fang: només sent els braços impetuosos i els dits, que en abraonar-se de nou al sòl, per fi colpegen la fusta, i la freguen igual d’apressats en acabar d’enretirar tot el fang. Aviat la tapa del taüt queda al descobert, la dona l’obre: hi ha un cos blanquíssim que engrapa per la camisa. Apretant les dents el llença fora, es fica dins la caixa encoixinada, amb un cop brusc es tenca en la negror absoluta. Després, es desinfla en un sospir feliç.
I la tempesta la sepulta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario