De L'Escriure I Del Llegir

De L'Escriure I Del Llegir

De L'Escriure I Del Llegir (Primera Part)

Per ser una persona que ha format part de Random Local Guys desde el començament, on partint des de pràcticament zero, vaig estar buscant gent entre la gran massa de coneguts i desconeguts que planava el meu entorn per començar un blog; tot i que cap de nosaltres ni escrivia ni feia gaire res en general. Per ser una persona que qualsevol diria que es passa el dia de punta a punta de la costa brava, entre cafès i cerveses barates, parlant de qui sap que ni perquè i de la segona arribada de jesucrist, i atravessar-los amb la mirada tot com si estigués jutjant si son dignes o no de acceptar-lo com a senyor i salvador. Per ser una persona que quan els veu dignes, els intenta persuadir de que formin part de una petita comunitat local de artistes i escriptors; soc molt contrari, casi al·lèrgic, a animar a les persones a que escriguin.

Sobretot soc al·lèrgic a dir-ho així d'entrada, a dir-ho directament, a dir-ho perquè si, sense més, sobretot si les persones amb que parlo no havien manifestat intenció de fer-ho per a si mateixos. Ja sigui escriure per nosaltres, amb nosaltres, o per a vosaltres. No ho dic. No ho anuncio. No ho ofereixo. No ho faig. Busco altres vies, altres camins, per testar les aigües, per intentar buscar si hi ha alguna intenció o voluntat, o el que sigui que estigui buscant darrera tantes paraules casuals, escrites o verbals. Però no els animo a escriure. Lògicament, el fet de no fer-ho em dificulta la feina de buscar futurs potencials escriptors (qui ho havia de dir), però també és algo necessari, imprescindible, íntimament lligat amb els origens del que havia de ser aquest projecte, el de reunir la gent valgués la pena, el de construir un cert entorn.

Hi ha moltes classes de gent que fa art, de també moltes classes diferents, moltes persones que escullen expressar-se; i busquin el que busquin aconseguir, hi ha també moltes raons i camins diferents que porten a aquest mitjà particular per fer-ho.

Però aquest article no és per tots ells, de fet no és ni tan-sols per tots els que escriuen.

El que si que potser m'haureu sentit dir, en lloc demanar escriure, és alguna cosa semblant a:

"Si escrius algun dia alguna cosa, m'ho pots passar."

(o m'agradaria que m'ho passessis, o has pensat en penjar-ho en algun lloc)

Però perquè això sí? Perquè una cosa sí i l'altre no? On està la gran diferència? És molt senzill.

De fet, és increïblement complicat, si no fos així, no faria falta explicar-ho; el que és més senzill és dir-ho:

"Ha de sortir de tu."

La diferència pot semblar subtil, però no és insignificant. Si veiem potencial en alguna persona, podem ajudar a començar, donar la idea, ser qui tirar una pedra a veure com ressona la superfície de l'aigua; però no som apòstols. No caiem del cel, ni i et donem una estrella i un tret de sortida. Som com el clàssic amic que no et donarà mai la primera ratlla de la teva vida però probablement s'unirà a totes les següents. Fer art tampoc és una salvació eterna que pregonar per els carrers, ni crec que sortíssim guanyant si tothom treies un llibre cada deu anys, tot el contrari, si els haguéssim de llegir, tota la cultura començaria a olorar malament a les dues setmanes. Començar a escriure em va portar a llocs on no esperava mai estar; ves amb compte, perquè fer art no et solucionarà la vida, però no dubtis ni per un moment que te la pot posar de cap per avall.

D'una forma o altre, escriure (o fer el que sigui que ens cridi l'atenció, a aquestes altures ja us haureu adonat que escriure és alhora escriure i el simbolisme per crear o dir coses que faig servir perquè és el que em queda més aprop) no ha de ser només la possibilitat de formar part de cert cercle social d'articles i creadors, si no algo que no pots no fer. Una decisió que és més que el moviment físic que comporta, fins i tot de vegades acompanyada amb un toc de desesperació a ser escoltat profundament, o a ser entés. Llavors ja és un altre cosa, agafar aquest impuls inicial i formar part de un entorn on això no es perdi en un parell de tardes de explosió de inspiració, això ja si que pot ser feina nostre (o meva) però ja això és un altre qüestió, una historia per un altre dia.

A mi no m'agrada escriure.

No, no és una confessió trencadora, ni una de normal, de fet ho he dit un munt de vegades, a tothom que m'ha i també a alguns que mai m'han preguntat al respecte, i si m'escoltessiu mentre espereu el torn per parlar potser ja ho sabríeu.

Sí, porto fent això molt de tamps. Ja fa prop de cinc anys que vaig començar.

No, no m'agrada.

L'acte en sí, em demana un esforç. Escriure és buscar-se problemes on no n'hi ha. Escriure t'exposa i sempre deixa les mans tacades de tinta; tardo setmanes en editar escrits que cauen en l'óblit fins i tot abans de ser publicats per obtenir-ne poc a directament cap reconeixement. Podríem dir que, en general, escriure és una puta merda. Potser hi ha gent a la que sí que li agrada, però a mi no m'aporta cap plaer, només en molt comptades ocasions, quan implica alguna altre cosa. Em representa un constant de veure la vida com si l'hagués de documentar després, un revisar contínuament vegada rere vegada el que vaig martellejant no només perquè al principi no s'entén res o no te prou força (que és el que m'hauria de preocupar) si no també perquè hi ha un setsous d'accents i de normes d'ortografia estúpides que no serveixen per a res (i que deixaré de respectar a la segona part) però que em fan semblar un estúpid si no les segueixo; i tot i així continuo escrivint. No persegueixo tampoc la imatge de un escriptor intel·lectual, ni de poeta de l'ánima i de l'inspiració; al contrari, la gran majoria dels meus escrits han estat picats en pedra i en la foscor, i s'han quedat allà un cop acabats. Em fa ser conscient, massa conscient, de mi mateix. Ni tansols em puc evadir amb una ampolla de vi i començar lliurement a escriure bajanades, o fumar-me un porro i no pensar durant una estona, ni necessito passejar per els carrers nocturns banyats per la lluna de barcelona per trobar la inspiració. La inspiració, el contingut, el significat, les idees, la consciencia de mi mateix, els meus pensaments, és algo que em persegueix com un fantasma en els bons dies sense deixar-te descansar, i que destrueix contra els penya-segats en un de dolent. No un regal del cel si no algo que t'obliga a ignorar fins la insensibilitat; o a combatir i reconduir, tot per guanyar un moment de sospir i serenitat al acabar de treballar, i mai baixar la guardia, constantment en vigilia per no resultar-ne arrassat al pas. Tampoc ho veig com un ofici que m'agradaria fer per al que practicar, si bé sóc capaç d'escriure sota les meves propies normes en un lloc com aquest, em veig incapaç de fer-ho periòdicament, a la carta, o per a algun propòsit més que el meu particular. No em representa una celebració al acabar un escrit, ni molt menys reconeixement ni cap bany de masses, si no un esbufeg al pensar tot el que encara queda; perquè a més que escric, més coses me n'adono que queden encara per endavant.

A més que escric, més s'esvaeix el que ja ha estat passat i oblidat, i menys significat i força cobren les noves paraules; i com fan els drogadictes amb síndrome d'abstinència, he de continuar escrivint més i més per compensar-ho, sense realistic final. Com més escric, més lleixes es creen en la imaginaria llibreria del coneixement al meu nom amb la que hipotèticament em sentiria satisfet, la que tindria la persona que te la sensació de que ho te ja tot escrit, la persona que m'agradaria ser, amb alguna beguda amb bombolletes en una caseta al costat del mediterrani, patates de bossa i olives per acompanyar. Però la tasca no s'acaba mai. Com més escarbo el forat, més gran es fa. La llista de coses a escriure creix i creix. Al finalitzar un escrit en particular, la recompensa o reconeixement és pràcticament zero. Hi gasto molt de temps, temps no de lleure, si no temps d'esforç, temps en el que hauria d'estar fent coses en teoria mes importants, com guanyar-me la vida, o disfrutar-la. No soc un ociós que escriu. Ni tan-sols per oci soc capaç ja de llegir, perquè és un recordatori etern de que hauria d'estar a l'altre costat de les paraules, i perquè detesto escriptors amb qui no tinc relació alguna a no ser que siguin absolut genis; i fins i tot si ho son em costa. És com tenir deures durant la resta de la meva vida, com sempre tenir alguna altre cosa que hauria de estar fent.

Llavors, perquè escrius si ho odies tant, em pregunten.

Escric perquè és la millor forma que tinc de dir coses.

Aquest és el perquè, aquesta la explicació, tant simple com això. Si coneixes alguna forma millor de posar pensaments en paraules, fes-m'ho saber que estic molt interessat. En paraules o en llenguatges o automàticament en vídeos de youtube o en el que sigui. No, els podcasts no son suficientment picats en pedra, no son suficientment sòlids. Vam començar escrivint i no fent qualsevol altre cosa perquè literalment ens va semblar la forma més ràpida i fàcil de començar a dir coses ja, i tot i els problemes, mes de cent articles després, m'ho continua semblant.

Tampoc és que la humanitat no pugui passar sense les grans coses que tinc a dir, pot passar perfectament sense mi i els meus escrits, gent ja ha escrit probablement tot el que jo dic més i millor que jo en el passat, i ni ser recordat ni canviar el món està ja a la meva llista de coses pendents. Escric coses per treure-me-les de sobre, perquè d'alguna forma formin una muntanya on jo em quedi sense culpabilitat i sense la sensació de acumular pensaments i idees i histories i formes de veure el mon i parlar sense parar tot per veure com s'esvaeixen difoses entre el conjunt petit de gent amb la que acostumo a tenir contacte.

Potser és només un deliri de immortalitat, tot i que m'estranyaria, perquè mai m'han preocupat aquestes qüestions, però pot ser.

Vaig començar perquè em va semblar la millor forma, la més sólida, la més accessible. Tot el que necessites és saber un idioma i tenir una llibreta o un ordinador; tot altre condició o limitació és la que portis amb tu mateix. Se suposava que era bo escrivint, de petit, o això em deien, igual que en tantes altres coses, així que sense gaire més un dia vaig agafar els trastos, em vaig assentar en una cafeteria, vaig demanar un cafè i em vaig posar a escriure amb el portàtil sobre la taula com un subnormal. No en faig res, de tot el que escric, apart de tenir-ho aquí, no ho publico, ni ho intento vendre a res ni a ningú, però almenys estan en algun lloc, no s'han evaporat. No és que els estudiosos d'aquí cent anys les hagin de trobar i jugui a una estratègia de llarga durada. Tampoc és una descarrega, oh, si no ho escric rebento, podria simplement trucar algun amic, explicar-ho a algú només perquè algú es dignés a escoltar i em quedaria tranquil. Però no és això. De vegades en soc capaç, de escriure, però de vegades no. Deixo de fer-ho, com ha passat en el passat, durant mesos, perquè no ho puc suportar, perquè és una càrrega pesada, massa pesada, o perquè tinc coses a dir però ja res a transformar; hi ha forats sencers en els arxius del blog, de casi anys sencers, i em sento una mica culpable en aquells temps, però també una mica més feliç, el just com per poder continuar caminant.

Però aquesta és només la meva historia, només el meu cas particular.

Els meus motius, les meves dificultats.

No les que haurien de ser, ni les que busco necessàriament en altre gent. Al contrari.

Jo els vull tots, els casos particulars, ballant i batallant.

Així és com els vull veure. Amb totes les seves histories i motivacions, no com a excuses ni barreres, sino en moviment.

No en feines mediocres i utilitzant l'art com a descarrega puntual, la suficient per solucionar la setmana i també la suficient com per no haver de realment fer alguna cosa ni per canviar realment res. La justa mesura en la sentis vergonya i fastig de la teva necessitat fisiològica abans de tirar-la en una paperera convenientment envoltada de paper però que et permetis a tu mateix continuar essent un miserable i no haver de realment buscar una parella de veritat. Tampoc vull els artistes en perpetues vides de buscar algú que en forma de mecenes o president de una discogràfica o editorial que màgicament aparegui i atorgui valor al vostre art en lloc lluitar que en tingui per vosaltres mateixos. Ni tampoc acumulant paraules sobre paraules en obscurs acadèmies i ministeris, on satisfan el que les escriu i els altres escolars però no tenen poder més enllà. Les vull aquí. Les vull al meu voltant. Ha de ser un camp de batalla, un reflex de la vida, una part de allò que ja fas, no un lloc segur a l'altre costat de la grada de la realitat. Ho vull així perquè és probablement l'única forma d'acabar mai amb la meva llista, de acabar amb mi mateix, l'única forma en la que crear no sigui només una reacció a un entorn opressor, si no alhora on et porta la corrent, i alhora un exercici de força entre gegants. Escrivint o fent el que sigui, ja no més, o no només, com a diversió o superficial identificació; si no per dir coses altes i clares. Una declaració de intencions, de tots aquells que tenen coses a dir, i tenen coses a dir poderoses, interessants i que importen. Aquest és l'entorn que jo somio crear. Aquesta és la persona que jo busco deambulant bars i cafeteries. Aquest és el tipus de persona per a qui escric tot això. No per animar mediocres assalariats que busquen una nova afició a apuntar-se a un curs patrocinat de escriptura creativa. Per a tots aquells que al final del dia no en tenen suficient, a qui després de tant de temps els falta encara alguna cosa, aquells que encara busquen alguna cosa més i després de tant de temps encara estàn disposats a pagar el preu per aconseguir-ho.