Vaig llegir no fa gaire —no recordo on— el testimoni d’un turista que explicava el que més l’havia sorprès durant les seves vacances a la costa brava. No va ser ni el menjar, ni les begudes, ni la platja (que assegura que va gaudir molt), sinó els petits grups de catalans que, al migdia, arribaven a una terrassa, demanaven un cafè i es posaven a parlar fins que es feia de nit. Parlaven entre ells, parlaven sols, parlaven amb tu si els donaves l’oportunitat. Ni tan sols eren converses permanentment superficials; no era "parlar per parlar" (no som argentins) i, si bé la conversa mantenia gairebé sempre un to casual, semblava evolucionar amb el temps i endinsar‑se amb fluïdesa en tota mena de temes no estrictament acadèmics però sí plenament transcendentals.
Estava totalment escandalitzat.
"No tenen res a fer, aquesta gent?" Aquell comportament li semblava la culminació filosòfica del -nothing to do, nowhere to go-, producte de l’alienació moderna que afligeix el món sencer; un problema metafísic que, sembla, la gent d’aquí, en algun moment o altre i sense fer gaire soroll, ja ha resolt a la seva manera.
L’anècdota em va transportar instantàniament a altres temps. Justament l’altre dia en parlava amb un amic: fa molt que no baixo al centre per cap motiu en particular, i una cosa porta a l’altra i acabo amb gent completament diferent de la que havia començat, anant a veure la sortida del sol. Tampoc és que en tingui gaire ganes, però em sobta que, de cop i volta, això s’hagi convertit en un record llunyà. Aquells temps llegendaris estaven marcats, potser no tant per memòries específiques, sinó per la sensació general de possibilitat: que no importava exactament per on comencés; el moment s’encarregaria de portar‑me allà on havia d’anar.
Cada cop més penso que és exactament això el que els turistes vénen a buscar: la seva pròpia versió de "l’experiència autèntica" (signifiqui el que signifiqui). Veig els grupets de nois i noies d’ulls blaus que apareixen per aquí de tant en tant amb les seves motxilles, mirant a banda i banda de la carretera abans de travessar, buscant més aviat llocs on imaginar‑se dins d’un videoclip o escriure sobre aquells dies en caríssimes llibretes artesanals de marca, més que no pas millors condicions d’aparcament, una oferta oficial d’activitats culturals més àmplia o una nova oficina de turisme. Sigui en la seva versió digital o en la prosaica definició literal de la paraula, venen buscant una història.
Va ser precisament aquella sensació i resultant ambient el que va generar en aquells temps (o potser va ser la conseqüència de) no un "grup d'amics" en el clàssic sentit de la paraula, sinó d'un gegant ecosistema fragmentàriament connectat d'alternatius joves antisocials molt socialitzats per l'extremadament ineficient xarxa de transport públic. Una tribu sense nom els membres de la qual t'anaves trobant pel món de pura casualitat i de la qual, de forma instintiva, podies detectar a l'instant que l'altre en formava part, fins i tot quan ni tu mateix eres conscient que tal cosa existia.
Això es va trobar de ple i de forma consistent amb tot de noies (tant de fora com d'aquí) que buscaven alguna forma d'aventura lleugera però no s'atrevien o no tenien prou diners per viatjar gaire lluny. L'heterogènica barreja va crear de forma emergent alguns sistemes d'incentius interessants, que propulsaven aquells que en formaven part a reclamar la seva individualitat de formes que indirectament enriquien el propi teixit cultural que s'anava formant. Estàvem, com tots els joves (excepte els d'ara), infatuats pel nostre propi potencial i una marcada "creativitat relacional". La sobtada realització que, en realitat, un pot fer una mica el que li dona la gana ens va donar molt fort.
És clar, però, que aquest ambient ja llavors començava a mostrar les seves pròpies escletxes. Com que "fer coses guais" era el principal símbol d'estatus, això va generar una perillosa tendència en la qual la promesa i la presentació eren la millor forma d'aconseguir-ho. Això va donar origen, entre altres coses, a la mítica figura del fuckboi empordanès, caracteritzat per una barreja d'influències californianes i "de la terra" que podia vendre el somni a aquells disposats a comprar la seva dosi individual de somni d'una nit d'estiu.
Parlant de comprar, probablement la més clara cristal·lització de tot el fenomen va venir, de tots els llocs possibles, d'un anunci d'estrella damm i la seva cançó. La història (perquè l'anunci era més un curt que un anunci) era la clàssica: un noi viatja, es troba gent, entre aquesta gent una noia, fan coses, entre el noi i la noia passen coses o no passen coses, i eventualment el viatge s'acaba i es diuen adéu, amb la realització que tot havia sigut un petit però intens somni d'estiu, cosa que no el fa agredolç però tampoc falsament idíl·lic, enregistrat a formentera. Potser era al revés, i era la noia la que viatjava. És igual. El cas és que és molt significatiu que la millor representació (o almenys, més reconeixible) de la nostra generació la cantessin uns suecs. La pròpia natura del fenomen respirava hiperrealitat per tot arreu. Nosaltres mateixos érem una espècie de flashback de la cultura lisèrgica dels anys setanta subvencionada pels nostres pares, i el col·lapse de l'estil de vida fictici que en realitat només servia per vendre cerveses i lligar amb noies va oferir un (aquest cop de forma no intencionada) interessant paral·lel amb el final de la contracultura dels estats units en forma de drogues més dures i desil·lusió general. Tan autèntic i innovador com un tatuatge maori fet a carrer tallers. Ja ens vam perdre la nova cançó, el final de la dictadura i el que sigui que passés aquí als noranta, així que ens vam agafar al que vam poder. Fos com fos, en el mateix moment en què va ser reflectit a la pantalla, aquell llampec que havien aconseguit embotellar es va apagar.
Potser va ser el seguit d'humiliacions col·lectives el que finalment va esgotar les vibres de l'època (la crisi econòmica, el 15M, el procés, la pandèmia). Potser és una simple qüestió demogràfica. Potser simplement es va acabar i ja està. Potser, de fet, no va arribar a existir.
Però ni fins i tot jo puc negar que algo sí que ha canviat, que no és només un atac de nostàlgia. M'ho va deixar molt clar una fotografia que em van passar de fa més d'una dècada. A la fotografia, un grup de nois de quinze anys tocava música en un petit escenari a la platja, i el públic era un parell de dotzenes de nois i noies de més o menys la mateixa edat, amb una filera d'adults que contemplaven des de la distància; en una barreja de sorpresa, espant i orgull, com si una colla de nanos que ningú sabia exactament d'on sortien s'estigués apoderant dels seus espais i els convertís instantàniament en dinosaures. Malgrat la promesa, però, l'ecosistema mai no es va acabar de materialitzar en una verdadera contracultura. Ni tan sols en un moviment, ni res que ens aportés el màxim honor que se li pot concedir a un poble: ser mencionat de tant en tant. En part perquè, quan aquestes coses estan passant, un sembla inundat d'una fantàstica seguretat que en realitat no fa falta; que fins i tot sense cap causa en particular, la victòria contra tot allò que és decadent és inevitable. Que, d'alguna forma, l'energia del moment prevaldrà sobre qualsevol obstacle eventual.
Quan la realitat és que érem (i som) un grapat d'inútils i ja està.
La seva dissolució àcida no va ser cap tragèdia còsmica que li canviés el destí, ni tampoc aquest escrit és un intent de mitificar‑ne l'essència per poder-la recuperar; és una simple dissecció protocol·lària que hem d'aguantar aproximadament cada cop que canvia el zeitgeist. De fet, els cicles d'estiu i no‑estiu d'aquests pobles són en si mateix un microcosmos en el qual l'alçament i caiguda de civilitzacions senceres té lloc de forma puntual quan deixa de fer calor. Pretendre que d'alguna forma aquest era un lloc del món amb màgia és (com sovint són aquestes coses) més un truc de prestidigitació que cap altra cosa, fins i tot quan la narrativa és que solia estar encantat i ara ja no ho està; d'alguna forma, aquesta perspectiva fàcil és altament preferible a assumir que no passa aquí res interessant des de fa més de mig segle i que realísticament mai tornarà a passar.
Alguns dels individus que formaven la nostra onada en particular encara ronden per aquí, alguns encara amb la persistent idea que la vida és algo temporal i aviat podran deixar això de banda definitivament per fer música o el que sigui que se suposa que havien de fer. Cada any participem del ritual de tallar‑nos les grenyes per setmana santa per començar a treballar de cara a l'estiu en algun hotel o restaurant, i així poder —entre això i vendre herba amb la seguretat social— compartir apartaments decadents i nodrir el nostre propi stash del que sigui que necessitem per mantenir‑nos en vida la resta de l'any (aquest cop, sense l'excusa de la subversió i l'exploració de l'inconscient que feia que en el seu moment tingués certa gràcia). Quan la «llibertat de fer el que vulguis» ens va deixar exhausts, es va anar convertint en una «llibertat de no fer res». L'utilitarisme de curt termini s'ha eternitzat, i els poders de disconformitat que alimentaven l'espai també han impedit, entre altres coses, que els individus que el formaven realitzessin el seu potencial. Ha ocupat el seu buit una patològicament catalana falta d'imaginació. El poble és ara ple de manicures, perruqueries i tendes de roba amb tendències bohèmies a preus desorbitats en escaparates lluminosos que demanen community managers. Per molt que ens agradi culpar els alcaldes, presidents o cacics locals de torn de les nostres misèries (que de vegades, en tenen culpa) la realitat és que sovint són més un símptoma que cap altra cosa, i que forces més grans que tots nosaltres són les que semblen estar portant últimament el món en una o altra direcció.
Estem ara en mode supervivència.
En algun moment, ningú sap exactament per què ni exactament quan, la música que semblava part inseparable de l'escenari es va acabar, i (com en el joc) tothom o bé va córrer a sentar-se en una cadira o bé va fotre el camp. Aquest era el problema fonamental de l'estil de vida que prometien tant els petits negocis locals com els festivals patrocinats per estrella damm; van vendre un producte de consum ignorant activament les realitats que el produïen, i aquestes van aprofitar l'oportunitat per materialitzar-se en un futur que va deixar desemparats a tots aquells que es van atrevir en el seu moment a creure en l'estil de vida que portava implícit. Una generació de patètics i fallats somiadors que han après a recontextualitzar la seva rendició sense condicions com el resultat d'un procés de creixement personal. Mai van entendre l'essencial ―però sempre oblidada― fal·làcia metafísica al cor de la cultura mediterrània: la presumpció desesperada de que algú, o almenys alguna força, t'està esperant quan s'acaba l'estiu.
Ara bé, el mar encara està al mateix lloc. Just al final dels penya-segats, allà on el vam deixar. Mentre el sol continuï brillant en aquestes costes, sempre hi ha haurà la possibilitat de que una legió de turistes disposats a subvencionar els somnis d'un grapat d'arreplegats vinguin a respirar l'aire resultant. De recuperar (si es que mai va existir) l'estil de vida que venem en els paquets de vacances, decididament català en la seva obsessió malaltissa per els plaers simples i no complicar-se la vida que es sembla trobar després de tanta xerrameca en seriós perill d'extinció; una forma vistalista del que sempre ha sigut en realitat nihilisme en petit format. De pintar de nou allò que fos que ens fes semblar pintorescs en el que potser era només la nostre imaginació.
Des d'aquí comparteixo unes clares i concises propostes que ofereixo desinteressadament a qualsevol ajuntament d'algecires a constantinople (que no sé per què li van canviar el nom) per emprendre aquesta tant noble tasca:
- Prohibir l'ús del rellotge fora de la feina.
- Ampliar les hores de sol durant els mesos d'hivern.
- Tornar les putes barraques a la platja que és on haurien d'estar.