Els matins

Els matins al banc 

De fusta, vella, cansada 

El cap em vola 

Amb les gavines 

I puc sentir ben aprop 

Les seves ales 

S'esfumen 

Amb el vent de mig agost. 

I així,

Amb el vent acariciant-me 

Acaronant les meves cames

Com l'amant persuasiu 

Que és el mar 

M'omplo d'energia 

I em sento infinita

En aquesta cantonada 

En mig del no-res

Només puc ser un tot

Vital. 

Mortal.

Els gats que caminen

Negres i blancs 

Un ying yang que miola

Em miren, interrogants

Qui ets, què ets 

I em sento com ells

Lleugera i gràcil 

Com la fúria 

De les onades. 

Parlo molt del mar

I del vent

I de la fúria

Són els meus límits

Només sóc això, ja 

No ho sento

Aquest cop no. 

Imagino que estic nua

Asseguda en aquest banc

Vella, cansada 

Qui sap si pel temps

O per la pausa 

D'un sospir.

M'imagino els gats parlant

El blanc em mira 

Es queda quiet

I segueix corrent

O flotant

Desconfiat.

El negre s'asseu

Al banc

Amb mi 

Vell, cansat

cada matí estàs aquí 

més desperta que mai

o qui sap si somniant

quieta

el vent dansa amb els teus cabells

ets l'iman 

del mar

la tramuntana

les gavines

i la sortida del sol.

Plena d'energia.

Vital.

Mortal.

Un gat negre 

Que és blanc

Que és llum

O foscor

Com l'ànima

Plena d'energia

Onades de fúria

Ballant amb el vent. 

A les 6 del matí.