The Downfall of Tumblr.com




Today, Tumblr is banning porn. 

Why is this important? Could you ask. Some of you don't have or never go to tumblr, and maybe you don't understand what it means. I've written about Tumblr a couple of years before, in an article in spanish you could translate to "why there are naked girls in my tumblr". That post is consistently one of the most visited here, mainly because it contains the words tumblr and naked ladies. And in fact, this article isn't very different to that one. I've been using tumblr for around eight or nine years, and the reason I started doing so was because what it was, and also, because what it wasn't. 

Let me explain from the beginning.

My friends and I used to have blogs since we were kids (yeah we probably have been born already freaks). Social media, as known today, it didn't even exist. We used Fotolog (very popular in Spain back then) we used messenger spaces and we obscure web-hosting places full of glitter and music in auto-play. I have no idea what were we saying or talking about in them, I think we were just sharing videos and cool anime drawings with our closest friends, hand delivering web directions written in a piece of paper during school. Later we discovered Blogger and WordPress (to where, as you can see, we returned back) hanged there for a while and then jumped from Messenger to Facebook to whatever social media we use today. We jumped the train of the social media thinking it would unify the messenger services with the personal space ones. But it didn't. It wasn't the same as it was before. Yes, you can communicate, but your Facebook page doesn't feel like your page. Sure, you can post whatever you want in it, but it's a gesture to the gallery, it's there to be seen to relatives and friends, a piece of exposure, subjected to the tyranny of others likes and dislikes. Free in theory, very limited in practice. Another part, an extension, of your social life. 

Also, the community doesn't value what you do or post there the same way, but that's a long story for another time.

The first thing I noticed on tumblr, visiting a blog that just happened to be hosted there (I knew nothing about the dashboard, where you obviously expend most of your time on when you discover how it works), was that then and there, was a picture of some beautiful women partially or fully naked. Without not further explanation, because why not. Because who cares. Like if the presence of a female breast didn't profane any sacred realm.





I was speechless. I looked side and side, and behind my back to ensure nobody was watching me, or they would think I was in a porn site. Opening tumblr in public can be sometimes a high risk sport, but also a trademark. I didn't even had a computer on my room back then, so I had to do it, just in case one of those images happened to be the next one and someone was passing by. It felt like something unnatural, something to be sorry for. They weren't even porn pictures, I don't even go to tumblr for that. Why does anything of this matter, then? Because they have to be there. They were beautiful. They are. And I always liked woman, sometimes a bit too much for my own good. Not only I loved them, I was also scared as hell, nervous to the presence of them clothed, wreaked into the presence of a naked one. And the unrealistic expectations of porn didn't help on that. I loved to watch to that pictures, and the fact that they were there. And because I also loved the jokes and the memes and wanting to save the best ones, I joined in and made my own one.

With time, I started to normalise it all. And to appreciate another kinds of beauty. Mostly a man of numbers and music, I never had been an aesthetic taste, much less enjoy a picture of a building at night. Now I own a camera, and it makes me look at the world from different eyes. Now I don't look over my shoulders anymore.

The dashboard, following and building the exact kind of content you want on it, exploring other blogs like if they are the world and soul of their strange owners, never knowing anything of them more than that. In form you could say it's similar to the feed of other media sites, but to me, the attraction of it was the voluntary anonymity. For a long time I never told more than a handful of people the direction of my tumblr, because it was only mine, a reservoir of what I wanted to store and make prevail. Because it was nobody's business. I didn't care about what others though of it, and I wanted it to continue that way. If I ever discovered myself thinking about if I should reblog or post something based on what others (strangers or invited ones) would think, I made myself do it asap. With time I relaxed that, started to care less, talk openly about tumblr and invite others, but to a certain extent. 

The reason tumblr is different of those other sites with similar functions is because it's introverted nature, it's because is not Facebook, is not Twitter, is not Instagram. Is my fucking blog. Mine. My own. Gunshot noise that means: get out of my lawn. 

Carefully read, image by image, a story of my life and personality development can be read there without a word mentioning anything about the two. Censoring porn is not just about porn not being in the site, I can live with that. But it's integrated to it's identity, both as itself and as what it represents. A user-base is created around that, not only around good usability and design; it has identity, a history. Because every single thing tumblr is used and have communities for, can be done in another site. Having them met together in one site and learn from each other is one of the things that makes it a great site. Art, fandom, creation, music, photography, philosophy, movies, anime, vines: a virtual collection and living exposition of all the things I like. I even went to a small meetup once. Maybe I should just save it on a hard drive and for my own shit make a Pinterest account. I don't even use tumblr that much for not safe for work content, for erotic things represents less than a tenth of what I have, I imagine nothing compared to the traffic the stockholders of the site (thanks yahoo) think being family friendly would attract.

The downfall of tumblr dot com is maybe too much of a catastrophic title, but that's how I feel. 

I don't even know if I will stop using it, I don't think so, at least not straight away. Freedom is nowadays a buzzword more than anything else, but at least in my case, I would had never ended up in that site if it wasn't for that. Definitely not for near ten years.




Per Què El Que Escrius I En General Tot El Que Fas És Una Merda (Primera Part)





Això no és per tothom.

Aquest escrit no és per a tothom.

Ja ho vaig explicar a la primera part d'aquesta sèrie, però aquest cop va en un altre sentit, aquest cop és diferent.

Si ets una persona en general que ja esta bé amb les seves coses i la seva vida i la seva identificació; que potser fa art de tant en tant com a distracció però que no canviaria de la seva vida res a grans trets, això no és per tu. Si tens la pell molt fina i no t'agrada que et diguin les coses a la cara, probablement tampoc. Hem aconseguit potser que t'expressis, que facis alguna cosa i valoris els altres en la justa mesura per el que fan (ara que entens com de difícil és), i estàs content amb el resultat, i no necessàriament aspires a viure-hi, ni res més; és perfectament acceptable. Si fas art perquè t'agrada, continua fent-ne com fins ara, i eventualment començarà a ser prou bo si t'hi esforces una mica més (tot i que si és el cas potser si que en traureu alguna cosa útil més endavant). Potser t'estàs comunicant amb el teu entorn i aportant valor a la teva vida i el teu entorn per altres vies, poc a poc, i no necessites cap toc d'atenció en aquest sentit. Potser el que vols és ser famós, o un ídol de masses, o sortir a la tele, o lligar una mica més, i llavors amb aparentar ser artista i amb fer les quatre coses que te n'identifiquen com a un ja en tens suficient. Potser acabes de començar, o estàs en el camí de continuar millorant al ritme adequat entre les teves metes futures i les teves necessitats. Estàs fent bona feina, estic molt orgullós, de veritat. Hi hauran dies més bons i dies més dolents, però continua amb el que fas, sigues feliç i tenca aquesta pestanya; tot això no és per a tu, és una hòstia de realitat que en realitat no necessites i si tens sort, mai necessitaràs.

La resta de vosaltres, espero que tingueu una bona excusa, tant per estar aquí, com per no estar-ho; una bona excusa, artistes i aspirant a artista, tant com per el vostre silenci, com per la vostre necessitat d'expressar-vos, fora dels altres canals establerts, per el vostre inherent descontent amb la vida, per a la vostre disfuncionalitat

Per que això d'escriure...

Perquè no podeu tenir-ne prou amb el que teniu?

Buscar i mantenir una feina, casar-vos amb la vostre parella, potser algun dia tenir fills... Una existència normal, millor de la que la majoria que la humanitat ha tingut mai enlloc. Què més us pot possiblement deure la vida? Que us pot faltar, que sempre ho heu tingut tot? Una família que us estima, amics... Podeu parlar amb qui vulgueu si és això el problema, fins i tot un terapeuta, ni tampoc mai heu passat gana, ni viscut una guerra. Quin altre motiu que la vostre insatisfacció patològica teniu per estar aquí? Què coi haureu de tenir al món, que us faci uns artistes verdaders, i no uns farsants de pacotilla? No teniu res a dir, en el sentit de que res del que digueu pot ser mai interessant. Estàs davant d'un paper, tens una infinita audiència, i què coi tens a dir? Res, per això no pots escriure ni fer cançons. Us falta ser autèntics, i tota la resta sobra i és irrellevant. Si com a mínim tingués algun passat obscur, alguna malaltia mental, algun testimoni en primera persona dels llocs obscurs on una persona pot arribar només amb l'ajuda de la seva propia ment; el que sigui, qualsevol cosa per justificar i embellir-me a mi, al personatge tràgic que m'he muntat al meu voltant, potser llavors podria escriure de veritat, sense por a no ser un artista de veritat. Perquè si no, ja em direu de on surten tantes penes i tant inconformisme i tanta introversió i tant de drama. No teniu excusa per a no ser feliços, ni tampoc res del que realment amb tanta profunditat escriure, res real sobre el que parlar. Aquest és el vostre problema.

¿No?

Doncs no.

No funciona així (o no necessàriament), no necessiteu cap excusa per a fer art.

Sense dubte hi ha un prototip comú d'artista que te aquestes coses, que ha passat per problemes, però hi pot haver varies explicacions per al fenomen. Passa que algunes vegades les persones que han passat per dificultats s'han vist obligades a explorar els seus límits, o refugiar-se en els seus mons interiors, i ens poden explicar coses de tornada, o aprenen a fer-ho i llavors continuen parlant; però no es una condició necessària, ni es necessari ser un desgraciat per ser un artista ni tenir una vida de poeta per escriure en vers i estar viu. També pot ser que la cosa s'exagera una mica, ja sigui artificialment o per necessitat expressiva o perquè hi porta l'ofici, o perquè de vegades quan un obra les portes un no sap que es pot trobar a l'altre costat. Per cada persona que les ha passat putes i acaba essent artista d'alguna forma o nivell n'hi ha cinquanta que viuen ara una vida perfectament normal. No s'ha de tenir res especial, en aquest sentit; però tot i així, tant en escriptors que actuen amb compulsió com els que son uns desgraciats, semblen compartir aquesta incapacitat per a tenir-ne prou, per a ser feliços sense haver de escriure, ni tampoc molts de cops escrivint, ni ser feliços, ni per haver de fer res apart de sobreviure en general. Però hem tocat casi sense voler un punt important en molts artistes, el de la perfecció, el de l'inconformisme sistemàtic. No tenir aquesta pressió, ni una obessiò malaltissa al respecte, apart de una ser una benedicció per la teva salut mental, és també una raó menys per tancar-se a escriure quan un podria fer altres coses; i no es que n'hi haguin gaires (sobretot quan no t'agrada escriure realment) i per tant, un possible motiu perquè el que escriguis no acabi de tenir aquell què. Perquè, i això és on pretenia arribar, as far as i'm concerned aquesta és la única forma de tornar-se increïblement bo en alguna cosa, fer-ho molt, fer-ho de forma intel·ligent, i fer-ho bé.






Potser el problema és que creieu que teniu totes les grans idees del mon, us heu fumat un parell de porros o tingut un viatge amb psilocibina cosa que mai ningú ha tingut en la historia de la humanitat i convençuts de que podeu fer alguna cosa us trobeu ara que en realitat l'art és una col·lecció d'activitats i tècniques metòdiques altament professionalitzades molt difícils que comporten temps i esforç, i que probablement hauríeu de haver començat a fer des de que teníeu cinc anys perquè algú fora del vostre immediat cercle social (que pot ser bastant ampli i donar la falsa sensació de que avanceu) us escoltés, i ara no sabeu què fer. Sense dubte un ha d'experimentar la vida per a tenir alguna cosa de la que parlar, i viure la vida i arribar a conclusions profundes i que et volin el cap amb idees o destrueixen el cor et pot ajudar a expressar-te millor mitjançant tenir alguna cosa mes pura o mes interessant a expressar; però això no ho és tot, i també l'actitud és important.

Potser penseu fins i tot que el problema no és vostre sinó de la societat que esta adormida i no us entén ni vol entendre, i conforme podeu anar saltant la vostre incapacitat per crear coses realment ben fetes apreneu a fer petites imitacions de artistes, a personificar-los; i que poc a poc mitjançant l'oblit selectiu al que us sotmeteu, us acabeu convencent de que sou un artista de ple dret vosaltres mateixos sense tan sols realment fer res. Us sobra confiança i us falta exigència, probablement. Canteu en escenaris però fa temps que ni tan sols us preocupa que se us entengui la veu. Podries dir llavors que el motiu per el que ens sembla de vegades que tot el que fem es una merda neix en realitat de aquesta autocrítica inherent, i que un cop lliurats d'aquest filtre i d'aquestes idees preconcebudes de què és l'art o que hauria de ser en realitat tot esta bastant be.

El qual com a argument pot arribar a ser correcte però, igual que l'art que està acceptable, és insuficient.

Potser en el teu cas és diferent, potser ara, de tots els moments, vols saltar a bord però no saps cóm ni què fer. On la teva infància no te n'han apuntat mai enlloc, te n'adones de que l'art és alguna cosa que en realitat podries fer; però ni confies en el tribalisme associat, ni has tingut mai gaire confiança com per simplement agafar una càmera i començar a fer fotografies entre multituds; necessitaries deu anys de educació musical abans de començar a parlar l'idioma dels pianos, on mai et perdonaries una síl·laba fora de lloc, no pertànyer a aquesta elit que sembla aparentar que saben el que diuen i saben el que fan. On escriure és tracta de utilitzar les estructures adequades, fer metàfores boniques, no fer faltes d'ortografia, posar les paraules correctes en el lloc adequat, i que no anava des de el principi de tractar de dir alguna cosa i no de parlar per parlar.

Potser aquest altre és el teu cas, saps tocar perfectament totes les tecles i ets un mestre de tots els instruments. Probablement ets increïblement indulgent amb tu mateix, potser creus que el que fas ja esta prou be i no tens res a demostrar. Acumules en els teus coneixements adquirits i certs per definició seguretat externa, una idea de la música essent o deixant de ser correcte, per no enfrontar-te al que és aquesta tasca en realitat; fer art, expressar-se, comunicar-se. Te n'amagués entre projectes inacabats i només correctes, o darrera de molt de soroll, o t'ocupes en multituds d'activitats irrellevants en el moment de la veritat o et distreus al sofà o a l'ordinador.  Potser sobre-compenses amb identitats extravagants adquirides que resulten disfresses a qui et coneixen de veritat, o darrera de la figura d'un intèrpret, sense la confiança de fer el que et diguin que facis com t'has acostumat al llarg de la vida, simplement incapaç d'entendre què tenen els altres que no tens tu.

Òbviament, tampoc és cap d'aquests casos. Potser és totes coses alhora. De fet, probablement.






Sobre com fer-ho molt, no hi ha gaire dubte, però com fer-ho bé i fer-ho de forma intel·ligent, és tot un món.⁣⁣⁣
⁣⁣⁣
No hi ha res sagrat sobre l'art en sí, des de el meu punt de vista (molta gent no estarà d'acord amb aquesta afirmació), i potser hauriem de fer com si hi fos, en alguna especie de culte místic dirigit als nostres propis objectius. Curosament analitzades i classificades, un podria replicar tot allò que anomenem ànima i esperit en tècniques que aprendre de un manual; i fins i tot vivint en una era on la pràctica totalitat del coneixement que existeix està disponible a un parell de clics per internet, d'alguna forma te les manegues perquè el que fas no tingui sentiment.⁣⁣⁣
⁣⁣⁣
El problema és que aquest hipotètic manual seria tant impossible de fer com de llegir com de aguantar sobre la terra, i impossible d'obrir. Pero podria existir. Potser hi ha màgia en la creació de la musica en si, en la sublimació de l'esperit a través dels més profunds recondits de la nostre glàndula pineal o en com l'interpreta el nostre cervell, o en com ressona en alguna part de la seva estructura atàvica que la ciència no podrà mai explicar (que no crec, però que no importa) però es que el intento dir és que un cop a la realitat, és una col·lecció de freqüències, ritmes, instruments amb unes característiques tècniques definides i dades replicables, ja no dic en un hipotètic super-ordinador quàntic, sinó en un estúpid i simple aparell de vinil; on tot el que acabo de descriure son minúscules pujades i baixades en una línia de plàstic o asfalt. ⁣⁣⁣
⁣⁣⁣
Com que no som aquesta màquina però, la millor forma de crear bona musica és fer tot el camí. Un podria ajuntar bases a l'atzar, tons i semitons, o ajuntar paraules fins que quedessin be, i després ajuntar frases en versos o paràgrafs i així intentar escriure; fer sons fins que semblin paraules i de pura casualitat evoquin una emoció o semblin voler dir alguna cosa o al·ludir a algun significat a qui ho escolta (i certament hi ha gent que ho fa així) però aquest és un camí molt complicat, molt poc idealista, molt poc entretingut, massa mecànic. Des de l'emoció, idea o pensament original, passar tot el procés de la transformació i ser autèntics i artistes al respecte. S'ha de realment tenir alguna cosa a dir per continuar aquesta direcció, prendre-ho com a base (i no l'acumulació de tècniques i informació) tenir realment alguna cosa a transmetre; a comunicar, a transmutar, i creure-t'ho. Emprendre una auto-educació enfocada als objectius. Fer-ho des de l'anima a través de l'art, actuar de mètode, però no perquè siguem molt especials, o perquè la música sigui molt mística, sinó perquè som molt estúpids com per fer-ho de qualsevol altre manera.⁣⁣⁣
⁣⁣⁣
La diferencia entre tenir-ho i fer-ho és una feina titànica, però per algun lloc s'ha de començar.⁣

Hi ha persones amb una predisposició natural a fer certes coses, sense dubte; i també de vegades t'estàs entrenant per a fer art sense ni tan sols saber-ho, per exemple ordenant o canviant el teu interior o vivint la teva vida. Això és el que el fa tant eternament canviant i tant interessant, no és una activitat apart, no un simple hobbie, com el col·leccionisme de gadgets electonics comprats a hoffman i amazon que en fan de la música algunes persones.

És perqué en el fons diu alguna cosa, parla de tu, ets tu.

A qui hagi entrat aquí esperant la fantasia de contestar el que prometia el títol en un parell de frases, una llista clickbait de consells, o una guia estil recepta de cuina per fer una truita de patates, ho sento molt. Ho sento acadèmics, però probablement cap nombre d'increïbles writing prompts et solucionarà el fet de que no tinguis en realitat res del que parlar. Ho sento persones de idees, la gran part de les idees de escriure un llibre estan en escriure el llibre en sí, no en la idea del llibre, o en l'argument principal. Ho sento esperits lliures, els poemes no per tenir rima ni per al·ludir a coses que sembla que tenen a veure amb la poesia son bons ni tenen cap sentit.

No en soc cap autoritat, en escriure, en llegir, ni en fer música, ni en fer coses que no siguin una puta merda en general; però fins i tot a mi em faria vergonya escriure algunes de les coses que veig publicades per allà. Em faria vergonya firmar segons quines coses amb el meu nom, fer segons quina música, ja que fer-ho faria veure'm reflectit en la seva obvia falta de visió, d'ambició i el seu excés d'egocentrisme davant del que és una falta evident de cocció, intenció i contingut.

Però tots ells, independentment dels teus principis i ambicions, estan aconseguint fer alguna cosa de la que tu ets incapaç. Funcionar a un públic.

Potser per casualitat, potser per la propia ceguesa de poder mirar enlloc que no sigui endavant capturen exactament el que les altres vistes volen mirar. Potser les que considerem grans obres son simplement obres de les quals el públic son persones culturalment influents o amb títols universitaris. Hi ha d'haver una llum generadora i un objectiu on reflectir, per a poder veure alguna cosa; en lloc d'escriure a l'aire i esperar que les peces caiguin en el lloc adequat. Una intenció darrera, que generi llum, no la fotografia d'una lampara, una bombeta o una llar de foc. Els llibres, haurien de donar la impressió que poden combustionar en qualsevol moment, creats de fusta i portades i símbols a forma d'encanteri gairebé no per protegir les seves paraules si no per contenir-ne la flama.

Són els teus llibres i la teva música així, fins al punt de estar disposat el públic a pagar per la diferencia entre el teu i un altre?

No, no ho son.






No esteu encara convençuts de la premissa inicial? D'acord, no passa res, que ho solucionaré en un moment.

Es pot donar el cas de que els vostres escrits estiguin perfectes i no agradin perquè esteu avançats al vostre temps o perquè la gent és subnormal (que ho és) mentre nosaltres som tots uns genis i així ens ho diem entre nosaltres; o perquè va dirigit a un públic molt particular de unes vint persones en tot el món (que probablement no en sabran de l'existència mai) i no és com la merda dels artistes mainstream que fan pel·lícules de Marvel destinades a agradar a tothom però que no tenen ànima. Però entre tu i jo, no crec que sigui el cas (tot i que sense cap dubte tinc molt a dir sobre la cultura popular, ja hi arribaré, eventualment). Escriure per a futurs historiadors i arqueòlegs no acostuma a ser una estratègia gaire bona, i és més sovint una justificació que altre cosa; fins i tot aquells genis puntuals als que els va passar exactament això van fer esforços extraordinaris durant la seva vida per a ser entesos en un món que presumiblement no estava preparat per a ells.

Es pot també donar el cas de que tinguis moltes coses a dir i siguin coses importants i molt bones i que la gent podria entendre però no la forma correcte, o que estigueu parlant constantment, que tot tingui una aparença de profunditat i hageu aprés a dir coses que semblen complicades, però que no estigueu disposats a posar realment l'esforç per a posar-ho en clar; potser tement que la solidesa de les formes de comunicació tradicionals no són suficientment grans per els vostres deliris de grandesa, o que si ho intentéssiu, descobrireu que potser les coses que intenteu dir no siguin tant sòlides ni vosaltres tant grans. Sense dubte jo m'he sentit així en el passat, hi ha articles als borradors de la meva ment que mai m'he atrevit a fer el tràmit de teclejar, tocar o cantar. Pot ser que hageu fumat molt i cregut solucionar l'univers i capaços de imitar tota la iconografia i fer un parell de passos en alguna direcció, però que no porten enlloc, que per no ser no son ni desmentibles de com de genèrics que apareixen, que cauen a trossos sense cinta aïllant, que son collages de idees que semblen o us semblen impactants, però que fallen en la tasca de que la resta de mortals entenguin el que heu vist als ulls de l'infinit. El baròmetre amb el que mesurar amb objectivitat si un art es bo o no, no existeix, per definició. No existeix l'equivalent a un corrector ortogràfic, que ens diu quan alguna cosa esta bé i no ho està, ni en podem calcular el resultat com si fos una funció i trobar que no es correspon amb les observacions. Podríem caure en la temptació de intentar crear-ne un, o de pensar que en realitat si que sabem distingir entre coses que son una puta merda tenint una mica de criteri (ja que ens apareix obvi en algunes de les coses que veiem), però som molt més qüestionables del que pensem, i molt mes subjectius en les nostres valoracions. De entre els mecanismes que sí que existeixen, ens hem de acontentar amb una barreja de la opinió de les persones que se suposa que en saben i constitueixen el que anomenem "experts" (gens recomanable), de la nostre pròpia autocrítica tant increïblement sesgada per el conformisme la hipocresia i l'auto-indulgencia, de la de les persones que ens envolten i que rarament podran o sabran donar reaccions imparcials, de les del mundillo on ens posem on tot seran lloances i adveniments, o amb el cruel i despietat món de l'èxit en sí, que segueix les seves propies normes independents.

És evident perquè no triem l'últim podent escollir, però també ho és que de vegades ho hauriem de fer.

Si ja tens èxit, és a dir, si l'art que fas ja et fa tenir allò que amb l'art volies aconseguir, llavors no hauries d'estar llegint això en primer lloc; si no ho fa, llavors és que no te èxit, no funcionen en la persecució de allò que volies aconseguir (el que no s'ha de confondre amb una proporcionalitat numèrica). De fet, aniré una mica més lluny i diré que la idea de l'art essent bo o no (encara que ens sentim molt propers a la idea de l'existència d'art tant increïble i profund que ens ha de semblar bo per definició) depen completament de com és percebut per a altres persones (tot i que, un altre cop, potser llavors depen de per a quines). Tant directe, com potencialment. Quan una cosa ens sembla bona, és perquè hi veiem l'impacte amb alguna cosa que percebem o som capaços d'entendre en nosaltres mateixos, o que podem d'alguna forma intuir que estar allà, i també el potencial que te per a ser compresa per a altres persones. La diferencia entre un so quasi aleatori creat per un ordinador i una composició de música clàssica està, en el fons, en el que les persones com a conjunt hi interpretem i no en el conjunt de característiques físiques de harmonia, ritme, musicalitat, proporcionalitat matemàtica; que si son increïblement importants a l'hora de crear música i considerades o deixades de considerar bones, és en el fons perquè com a ments humanes ens provoques reaccions emocionals en el nostre cervell. Llavors, quasi per definició, si una cosa no te èxit (tot i que caldria disseccionar aquesta paraula, no confondre amb èxit comercial), si no és capaç de provocar aquesta reacció, transmetre's des de l'emissor al receptor el missatge, replicar la vibració original sintonitzada en el nou hoste, aquesta cosa no funciona. Selecció natural d'idees.






Una mica complicat tot plegat? Ho diré mes simple. Si els vostres escrits no funcionen és perquè no ofereixen el que les persones que els llegeixen volen d'ells. Que què volen? Sentir-se bé? Follar més sovint? No haver de llegir? Auto-ajuda? Una puta patada a la cara? Estar entretinguts una estona? Continuar després amb les seves vides amb certa normalitat? Probablement! Ni puta idea! Segurament ni ells mateixos ho saben! Que cóm ho volen? Que cóm els hi puc exactament vendre o donar? Qui sap! Jo no, això segur. Si no, m'estaria fent d'or en sol californià en un cadillac sota una palmera, en comptes d'aquí escrivint divagacions de desenes de milers de paraules que no llegeix ni llegirà mai ningú. Que potser d'aquestes coses no te n'has de preocupar gaire quan estàs creant en sí per no entrar en l'evident curtcircuit que genera, i és millor perdre's una mica? D'acord, però és bastant essencial entendre això si vols entendre com funciona el món, i el que en el fons estàs fent en ell, perquè al final tot es redueix al mateix. Ets allò que fas. Ets allò que pots fer. Als ulls dels altres, ets allò que pots oferir, i necessites els altres, t'agradi o no. El teu interior importa, si, però només perquè afecta aquestes coses i la perspectiva d'aconseguir aquestes coses que te la gent del teu voltant, i aquest fet no es culpa del capitalisme, ni del govern, ni de les xarxes socials. Això és simplement així. Pots tu en particular proporcionar alguna, d'aquestes coses que les persones volen, o ets tu en sí mateix alguna cosa en la que la gent podria estar interessada per associació? Aquesta és una millor pregunta (i alhora ofereix una explicació de perquè l'èxit atrau més l'èxit). Què ofereixes tu exactament, que no ofereixin els altres? Què poden obtenir de tu que no puguin obtenir en més i millor quantitat, de persones amb més èxit, més altes, amb més cabell, o que saben millor que tu tocar la guitarra? El fet de que les facis tu te algun valor inherent, a ulls de algú apart de a tu mateix i als que et coneixen en persona? La resposta és no. Tu importes una merda. Ser simpàtic, bona persona, treballador, autèntic... ningú dona res per aquestes coses, només per allò que ets capaç de produir sobre el que tens cert control. Quines coses pots fer, d'aquestes característiques? Perquè la música no és com els altres productes, no es gasta (tot i que sí que passa de moda, però no és exactament el mateix); si un escriptor millor que tu escriu una cosa i algú la llegeix, la pròxima persona no haurà de llegir el que tu has escrit només perquè és el millor que queda, com si fos una capsa de galetes. Si han de comprar un llibre algun dia, probablement l'hi compraran a ell. Potser creus que hi ha coses que et fan molt únic, però tens idea de quanta gent hi ha al món? De les idees que generen set mil milions de persones com perquè tu realment n'hagis donat amb una de interessant? Del temps lliure que tenen per a perseguir les arts i la realització intel·lectual ara que estem a les portes de la tercera revolució tecnològica? Potser creus que hi ha coses que fas raonablement be, però això és només en contrast al entorn immediat amb el que et compares; la realitat és que a no ser que siguis un geni (i fins i tot aquests normalment se els anomena com a tal quan porten desenes d'anys centrats en una sola activitat) probablement no siguis gran cosa en comparació a la resta de la població mundial. Podries ser el millor jugador d'escacs del teu poble, tothom et coneix com a tal i et saluda per el carrer, mai has estat en el circuit oficial, ni mai has jugat contra ningú millor que tu i això que portes un taulell a tot arreu, i tot i així probablement no series absolutament ningú per als jugadors realment professionals. A quines persones importaria com t'ha anat el dia? Són aquestes persones gaire diferents a les que els importaria que siguis capaç de crear una cançó estàndard sobre com de trist estàs? Perquè en el fons, aquesta és la qüestió.

Aquesta és la teva gran realització del dia, i si l'entens en tota profunditat, potser de la teva vida. Les altres persones et valoren només per a allò que els puguis oferir. Totes, sense excepció. Fins i tot les persones que legítimament et professen amor, o amistat, i en son completament sinceres al respecte, en el fons només ho senten com a tal producte d'una complexa estratègia de supervivència genètica o social a llarg plaç sobre la que no tenen poder ni consciencia directe; i sovint per raons menys prosaiques. Amb això hi has d'aprendre a viure. No importa el que facis exactament en la teva creuada en busca de la autenticitat, del sant grial, del sentit de la vida o del que sigui, no podràs escapar aquesta realitat; els humans, fins i tot els que abandonen tot per anar a viure a les muntanyes, necessiten els altres humans, i gran part de tota la psicologia és el resultat de les complexes relacions i jerarquies que en sorgeixen al respecte. El teu públic, sigui quin sigui, (fins i tot si ets tu mateix, sobretot si ets tu mateix) en el fons es comporta exactament igual.






Què és el que ofereixes, llavors? Quin és el teu producte, en aquest nivell?

Ets capaç d'alimentar a les persones que tenen gana? Curar-les a elles i a les seves families quan es posen malaltes? Arreglar els seus electrodomèstics quan comencen a funcionar malament? Fer que se sentin més segurs i protegides per les nits?

Potser no vols pensar en el teu art com un producte, i això és perfectament vàlid; negar-ho i continuar el teu camí sense voler esser conscient directament, per no donar més importància de la que te, o perquè et distreu de la teva vida de artista i de crear en sí, massa preocupat per el que pensaran (i la ficció de pensar que no els importa, apart de contradictòria, és una bona eina per a no preocupar-se'n gaire). A mi m'agradaria fer-ho així, i així ho faria en un món perfecte, o si fos capaç de no pensar-hi, o si hi hagués alguna estructura que canviés els actuals mecanismes de jerarquia social i mai m'hagués hagut de plantejar aquestes coses i la única solució a tenir més èxit fos fer millor art, el camí i la cima oferint recompenses en justa mesura per igual. Estic segur que la gran majoria de vosaltres simplement respondríeu alguna cosa semblant a - no ho se, jo faig la meva música, i si a algú li agrada, doncs genial - (cosa perfectament acceptable) i probablement us quedareu més tranquils. Sempre és un alleujament treure's el pes de sobre de la propia creació, però contradiu en actitud tota la resta de coses que hi fas al voltant. Encara que no creïs per a ells, per a un públic general (i ben fet que fas), crees a un públic, de vegades imaginari, o amb la idea subconscient de comunicar-te'n amb un (que racionalitzes amb la idea d'escriure suficientment bé per a un mateix); de qui no només ets conscient si no de qui en realitat depenen moltes coses, de qui ja no serveix jugar a ser adolescent i dir en veu alta que no m'importa el que pensin de mi, i menys si vas realment en serio amb això de crear per guanyar-te la vida. On està ara, en aquesta frase, el teu cop de puny, el teu orgull, la teva voluntat trencadora de identificació i de subversió del que la vida et tenia preparat que t'ha fet ser artista i perseguir aquesta vida en primer lloc? Sense dubte que fer per a qui agradi és una posició còmode i una cosa bonica de dir, però hi trobo a faltar alguna cosa, aquest esperit de comunicació que manifestes a través d'allò que dius, la responsabilitat que comporta fer un "Calleu tots! Això es important!"

Llavors, quin és el teu producte? No em diguis "pintures", "música", o "madalenes", intenta anar una mica més profund que tot això. ¿Què ofereix la música en primer lloc perquè la gent la compri o la vulgui escoltar, i especialment que ofereix la teva en particular?

Amb l'art estàs creant (i per tant venent, sigui a canvi del que sigui) entreteniment, i també identificació, una certa imatge d'èxit (de la que els altres en voldràn una part per a ells mateixos), unes certes idees o combinació de, i fins i tot si ets bo, una mica de transcendència. No és que els altres no et sàpiguen apreciar. Ets un paio amb un bisturí a punt de fer una operació a cor obert, no importa que en el fons del teu cor tinguis les qualitats per a ser un molt bon metge, o una molt bona persona (i molt autèntica), si no ets capaç de fer la operació no ho ets, de metge, posar-te una bata blanca tampoc ajudarà gaire i en cas de dubte, si hi ha qualsevol altre persona disponible amb més èxit que tu, seran ells a qui demanaran que portin la operació. Ets capaç, o no ho ets, de convertir un dia de dolent en un de bo? De oferir consol a cors i persones trencades? De distreure una estona de la realitat en el metro de tornada a l'oficina? D'eixamplar els horitzons de realitat als joves i no tant joves? D'acompanyar en una nit el silenci de les sales de festa o de la teva habitació? No importa que el teu art sigui bo in a vacuum si els altres no l'entenen o no el saben o poden apreciar, perquè en el fons, no hi ha un "en el fons". Recordes? Art és comunicació? Algú? L'èxit pot no ser perfecte, i és imprescindible tenir criteri propi, però és l'única vara de mesurar externa a tu mateix en la que, interpretada correctament, pots confiar. Potser has encertat en altres coses, però has fallat en l'intent de comunicar-te. Potser no hi havia intenció en un començament, i aquest és el problema. Potser tot estava bé, tot estava al seu lloc, i tot i així, no es suficient. L'art com a tal, essent comunicació, i sempre lligat a les formes de consum de l'art i la societat que el consumeix. L'art com a tal, ve definit per a tres vies, la intencionalitat artística, la percepció artística, i a través de la tècnica o forma d'art que s'ha empleat. Si no es compren, si no es compra, es perquè no ofereix alguna d'aquelles coses, el producte no es prou bo. Seguint ofertes de oferta i demanda potser en realitat no compren perquè dins la bossa de aire, o perquè no hi ha res a comprar, o també perquè la oferta ha superat a la demanda i la balança tira ara massa cap a un costat, o perquè no s'ha anunciat o marcat el target adequat. Un cop tot el producte en general, de tu i la teva música i el que sigui que ofereixin als seus consumidors funcioni com a tal, llavors potser si que et pots indulgir, convèncer, confondre, conformar, fer realitat, la idea de que el que fas importa, de que tu els importes a ells, de que tu importes en general. Així, coming full circle, la resposta obvia a la pregunta obvia de "per què el que escrius i la musica que fas és una merda" és molt i molt probablement que sigui perquè el teu art és una merda (o que no és prou bo, si no t'agraden les paraulotes).

Simple, no?

Fins i tot si no es així i en realitat el que necessites és "ser descobert", o un publicista, o fer-te viral, o morir jove, o ser mes actiu a twitter (i que en realitat l'èxit atreu l'èxit, i que de vegades necessites un mínim d'atenció per a que et facin cas en primer lloc) he de millorar és l'actitud que hauries de prendre en gairebé qualsevol cosa en la que pretens fer res en primer lloc. Perquè tinc bones noticies (o terribles, depen de si el que buscaves era una eterna excusa per la teva mediocritat). Amb suficient temps, habilitats cognitives bàsiques i dedicació (que son, per cert, les mateixes capacitats que qualsevol empresa busca que hagis demostrat tenir, no com a objectiu en sí, si no com a preàmbul al que realment els importa: que els puguis ajudar a generar un benefici) un es pot fer a si mateix mes o menys bo en pràcticament qualsevol cosa. Potser no el millor, potser no competir amb els millors del món, però potser suficient per a tenir valor en una escala que no sigui la global, en la intenció original de l'art de funcionar de comunicació, entreteniment, activitat intel·lectual funcional, de ser un artista, part de la comunitat d'aquesta i una peça valuosa a la societat que t'envolta. Que potser no necessàriament el suficient com per alçar-se com a ric i famós (on igualment fins i tot per això ja no és suficient fer art acceptable en primer lloc, tot i que un començament) però que és bastant.

Vaig estar molt, massa temps jugant a videojocs, on tot això que ara explico era molt evident.⁣

Intentant pujar per una escala imaginaria de puntuació objectiva, és el lloc perfecte per veure les múltiples, variades i complicadissimes estratagemes que utilitzem per no reconèixer que no som tant bons com creiem ser. Un sistema de protecció de l'ego a costa de la nostre millora a mitg i llarg plaç. Si realment vols avançar, has de destruir la idea de que ets el putu amo, de que estas be on estas, tot conservant l'energia i l'agressivitat per continuar avançant i per el camí reconstruirte.

Tot i que un no pot valorar en cap cas la visió subjectiva de l'art en una escala de puntuació d'uns artistes contra els altres, i qualsevol intent d'això (com els horribles concursos de televisió) causa danys a la mateixa identitat de l'artista, fins i tot si la conclusió no fos certa, és igualment molts de cops la mentalitat resultant que hauries de adoptar, la realització que si no ets capaç d'encaixar potser no t'hauries de ficar aquí en primer lloc i t'hauries d'haver quedat en els teus ritmes d'anar fent i en la teva zona de confort mental.⁣

La resposta allà sempre és la mateixa, la realitat et colpeja allà amb una claredat quasi cruel; si estàs molt obviament per sota dels altres és perquè no jugues prou be, és perquè tu no ets prou bo. Quan veus que consistentment les coses que fas els falta alguna cosa, no et queda mes remei que reconeixer que tu n'ets el denominador comú, l'únic responsable.⁣

El motiu per el que fas es una merda i perque ningú fora del teu inmediat cercle social és probablement el mateix. Has de millorar.⁣

[Música] dark rainbow





An every day playlist.


playlist by: J.E.Vera


Random Local MTV (youtube)
Random Local MTV (spotify)
Random Local MTV (blogger)

[Música] CP2018






I recommend listening to it on youtube and driving in a futuristic landscape, for not all songs are available on spotify.

playlist by: Hot Perrito


Random Local MTV (youtube)
Random Local MTV (spotify)
Random Local MTV (blogger)

La dansa de l'amor sobre la gespa





Algunes persones es tornen boges.
Algunes respiren
no ho saben

Una persona trenca un mirall.
La següent
l'esmicola i la següent
el tritura.
S'ha dit tot?
Podriem matisar una mica més?
Afilar la precisió de cada paraula,
dubtar més?

A ningú li importa

Uns viuen en caus
petits
on els fogons fan de llar i
la pluja travessa els taulons.
Uns són de setí i mengen sushi
a la ciutat on es fan totes les coses.

Hi ha, també,
noies que porten vestits de farbalans,
peus descalços
i que ballen;

és la dansa de l'amor sobre la gespa.

Les agafaré de la mà

Altres,
seguen blat

i tots,
tots
fan cançons.



Santa Magdalena avall






Quan penso en la fàbrica, recordo la infinitat de taps avançant sobre els corriols de la cinta. Seia a una cadira de fusta. Havia de separar els lletjos dels bons per tirar-los a un gran cove que tenia al costat, que s’anava emplenant dels foscos, els corcats i els deformes. De tant de separar taps, els dits se’m feien de pols i de suro, ressecs i aspres. Començava pels dits però acabava tota polsosa, amb el dessota del nas morè i el davantal marronós. Feia molta calor.

Tot era ple de gent, saques, cistells i encenalls. Quan sortíem, el sol m’encegava. Per uns segons ho veia tot blanc; després, esternudava dues vegades. El carrer Santa Magdalena s’omplia de tots nosaltres. Mirant enllà, la muntanya verda retallava el cel i sobresortia per damunt les cases. Així, cada migdia m’allunyava, però la pols se’m quedava ficada als narius i tot feia l’olor de la fàbrica.

Un d’aquells dies la Joana m’acompanyava a casa, com sempre havia fet. Era dilluns, encara teníem disset anys. Parlàvem. M’explicava que, de pura casualitat, el divendres passat havia conegut un noi al mercat. Es veu que era mariner i que venia de lluny. Els ulls li espurnejaven, bonica com era. Agafades del bracet, mentre enfilàvem el carrer Girona vam dir que el pròxim passeig el faríem arran de la platja. Quan vam separar-nos, jo li deia adéu amb la mà mentre ella marxava caminant vorera amunt, amb el monyo mig desfet. Al fons, veia allunyar-se la locomotora negra del Carrilet, fumejant i furiosa, tan fosca com els seus cabells, que voleiaven per l’aire.

El diumenge va arribar tracalejant, empès pels rails. Havent dinat vaig passar a buscar la Joana i aviat érem assegudes a la barana de mar. Feia xafogor. Els núvols grisos humitejaven l’aire. Vam veure les gavines que planejaven i quatre gotes que queien quan ja érem a punt de marxar... El xicot no el vam trobar pas.

El dia següent vam tornar a la fàbrica i, entre la pols, el soroll i els taps, els dies anaven avançant; procuràvem seure juntes. El proper passeig vam passar-lo comptant les boies, un costum que teníem.Els que van venir després, portàvem fruits secs per berenar. Quan em venia de gust acaronar-li els cabells, li feia trenes.

Un dia vam portar un llençol i ens vam ajeure a la sorra. La Joana va tancar els ulls mentre jo comptava. La mirava de prop, arraulida de costat: el nassarró li sobresortia del perfil com una petita muntanya que retallava el blau apagat. En realitat, li comptava les pigues de les galtes. A la setena es va posar a plorar. Va dir que no el trobaríem mai. Consirosa, em va confessar que el mateix dia que s’havien vist s’havien besat, i ara s’enyorava. Vaig procurar animar-la. A l’últim li vaig agafar la mà i ella va aclucar els ulls altra vegada. Vaig comptar disset pigues, cadascuna més dolça que l’altra.

Els diumenges eren un caramel que m’ensucrava el polsós paladar. A la llunyania, els vaixells anaven i tornaven... Ella i jo seguíem del bracet, ancorades a la platja, mirant el nostre mar. Sempre arribava el dia de després, l’altre i el següent. Entre taps, encenalls i saques, no em vaig atrevir a besar-la mai. Només a comptar les pigues de la muntanyeta i escoltar-la, bonica com era, explicant-me coses caminant del bracet, Santa Magdalena avall...

De què parlo quan parlo de crear. Primera part.


Faune Barberini

Bé, últimament he estat fent salts entre aquells que es mengen el tarro sense parar i aquells que estan més estancats que un bassal d'aigua putrefacte. 
La veritat és que portava uns mesos sense pensar res en absolut, la meva ment era, en efectiu, un bassal d'aigua putrefacte. Hi ha qui diria que podria ser un desert sec i silenciós, o una plana absolutament glaçada. Però no m'he sentit cap de les dues coses. Crec que un bassal d'aigua estancada i verdosa és la millor descripció. O tot un seguit de sorramolls. Sí, un sorramoll és molt més acurat a la imatge que tinc al cap. Així d'espesa m'he sentit. 

Però últimament ha sigut diferent. He pogut, en certa manera, expressar-me amb més facilitat mitjançant diferents disciplines. I no parlo de simplement dibuixar, això és una qüestió molt més conflictiva que expulsar la massa gegant de residus de la qual de tant en tant el meu cervell decideix desfer-se'n, i es mereixeria un seguit de posts bastant avorrits i apartats del tema que vull tractar actualment. Anar a fer la birra al bar de la facultat també és una disciplina en la qual ens podem sentir menys.... sorramoll. O escriure dues frases amb una cal·ligrafia absolutament horrorosa en una paper arrencat d'un llibre fotocopiat sobre la teoria de l'hermenèutica de Gadamer.

No diria que ha estat amb més facilitat, sinó que en alguns moments privilegiats de les últimes setmanes ho he dut a terme amb menys dificultats.

M'he vist en situacions que m'ajuden a expulsar la sorra humida i l'aigua putrefacte de dins el meu cap.
I alguna cosa es mou a dins.

L'aigua estancada troba un filtre d'entre les pedres arrebossades d'algues i molsa, i algun mecanisme al fons de l'oceà de vanalitats es posa en moviment. Com a mínim un raig d'aigua neta arriba a parar al cervell amb vehemència i vigorositat, com un guèiser en potència.

I això és l'aparell creatiu de l'ésser humà. 

A vegades sento que estic espatllada. 
Que dins meu hi ressonen avaries i s'hi produeix òxid a velocitats inimaginables. Però de sobte, un dia d'aquests, vaig sentir-me menys rovellada. Menys pesant. Cada matí des de fa mesos tenia una imatge al cap, una espècie de visió, i per fi vaig aconseguir escriure-la fa uns dies. Però no importa el què. Importa el funcionament que fa que les meves mans arribin a saber vagarejar sobre el paper o les tecles i així posar en paraules o imatges una petita porció del que succeeix, del que ha estat succeïnt, dins el bassal. 

Què fa que el funcionament es mogui? 

No ho sé. 

Una sèrie de sensacions?  Un somni? Alguna vivència en concret? Depèn del moment, suposo. 

Durant els meus mesos de sorramoll he viscut vàries ocasions on he sentit que el que vivia era digne de ser... divulgat. Que podria fer engegar el motor i crear alguna cosa a partir d'allò. Però no ha estat possible, per algun motiu o altre. Així que dir que he estat sense pensar res en absolut és una mentida, i de les grosses. He pensat sobre moltes coses, però després ho he passat tot per alt. Perdo l'interès, o l'ambició, o ambdues parts d'allò que és bàsic dins l'essència de l'acte que és crear. Estic intentar fer una teoria? No. Estic pensant en veu alta. 
Pensar, pensar. 
Sens dubte la font d'energia del mecanisme és menjar-se el tarro. Pensar. 

Existeixen mecànics especialitzats en arreglar l'aparell creatiu de l'ésser humà? 

De debó que no entenc a la gent que el té sempre engegat. 

És com tenir la TV del saló sempre encesa. 

No n'acabeu farts?

Algun dia intentaré arribar a alguna conclusió i us podré explicar com el bassal d'aigua podrida és converteix en una onada d'aigua salada durant unes mil·lèsimes de segon.

Jo ni tan sols tinc TV. 

La conversió és fer servir allò que hi ha per transformar-ho en quelcom diferent. És una versió canviada d'allò que ja hi havia. Són pensaments en putrefacció que agafen forma i es posen a caminar. A córrer. A créixer. Però és tant difícil ser constant. 

De dues passes que avanço, en retrocedeixo tres o quatre, i caic de culs en el bassal. I vaig per la vida intentant fer alguna cosa, sempre amb el cul humit.

[Miembros Históricos] Francis Ford Coppola




Francis Ford Coppola (Detroit, 7 de Abril de 1939) es un guionista, director, escritor y productor de cine estadounidense. Es la figura más destacada del Nuevo Hollywood que tuvo lugar en la década de 1970, junto a cineastas como Martin Scorsese, Steven Spielberg, Brian de Palma y George Lucas.

Ganador de cinco oscars, ha producido y/o dirigido films como El Padrino, El Padrino II, El Padrino III, Apocalypsis Now, Bram Stoker's Dracula y tantos otros, consideradas tanto por la critica como el publico algunas de las mejores obras del séptimo arte.

En 1979, previo a su viaje de casi un año entero a las islas filipinas (que estaban en plena guerra civil) para dirigir Apocalypsis Now (el film basado en el libro The Hearth of Darkness, de Joseph Conrad) Francis fundó la rama estadounidense de Random Local Guys: American Zoetrope, siguiendo la misma visión de poetas, escritores, músicos, actores y cineastas trabajando juntos y creando una comunidad. Él se encargaba de animar y representar la idea, y juntar a la gente con increíbles fiestas en su casa de California. Leyendas dicen que en una de ellas conoció a Cristian, quién se inspiró en sus ideas para su conocido videoclip de The End, o de quién Coppola sacó la idea de usar a The Doors para el principio de su película. Eso generó algunas disputas al principio, pero independientemente de que fue lo primero, el huevo o gallina, tampoco realmente importa al final. El estudio produjo películas durante los siguientes años, no solo suyas, sino también de directores como George Lucas y Akira Kurosawa.




The horror.
The river, sleepless,
crowded with memories
of men and ships,
hunters for gold and pursuers of fame.
What greatness has not flowed
on the ebb of that river
into the mystery of an unknown earth?
The dreams of men,
the seed of commonwealths,
the germs of empires.
The river is black tonight, my friends.
Look, it seems to lead into the heart
of an immense darkness.
Joseph Conrad, The Heart of Darkness



El director pasó algunos momentos oscuros, poniendo su fortuna y sanidad en juego, pero eventualmente fue capaz de sobrepasarlas, y la película fue un rotundo éxito. Zoetrope se convirtió con los años independiente de RLG, y Coppola continuó su camino en solitario.

Si lo podeis encontrar, existe un documental hecho por su esposa durante proceso de esa filmación,  en el corazón de la jungla, denominado Filmmaker's Apocalypse o simplemente, Hearts of Darkness.




My film is not a movie.
My film is not about Vietnam.
It is Vietnam.
It's what it was really like. It was crazy.
And the way we made it was very much
like the way
the Americans were in Vietnam.
We were in the jungle.
There were too many of us.
We had access to too much money,
too much equipment,
and little by little, we went insane.



To me, the great hope
is that now these little eight-millimeter
video recorders
and stuff are coming out,
some people who normally
wouldn't make movies
are gonna be making them.
And, you know, suddenly, one day,
some little fat girl in Ohio
is gonna be the new Mozart
and make a beautiful film
with her little father's camcorder.
And, for once, the so-called
professionalism about movies
will be destroyed forever, you know,
and it will really become an art form.

[League of Legends] Cómo Subir A Diamante





(aviso a navegantes: esto es un artículo, no una guía con colores)

(si lo que quieres es una serie de pasos mágicos, un vídeo clickbait o que te digan cómo jugar, hay mejores lugares para ello)




La primera vez que llegué a diamante no tenía ni puta idea de lo que estaba haciendo.

Unos pocos meses antes era un feliz y despreocupado jugador en plata u oro medio experimentando con picks offmeta, no aprendiendo nunca de mis errores (en parte porque era básicamente main support) y porque era mas fácil no hacerlo en general. En diamante, todo era distinto. Ahí arriba me daba la sensación de jugar entre gigantes. Gente que hacía cosas increíbles con sus personajes, Lee Sin que hacían daño de verdad, gente que se sabía mover por el mapa, juntarse cuando había que juntarse, partidas esnowballear a la velocidad de la luz y terminar en menos de media hora, vamos lo nunca visto. Era como si me hubiesen pasado de curso un par de veces, y todo el mundo parecía mejor que yo; y aún así ganaba, y aún así estaba ahí, pero no me sentía diamante de verdad. Con el tiempo eso cambió. También la perspectiva que tengo ahora los diamantes bajos, que parecen un grupo de chimpancés, pero en ese momento, en el momento en el que por fin subí, era como sentir el viento en la cara. Era mi segunda temporada jugando a este juego y algunos pensarán que si digo que no tenía el nivel para ser diamante, eso significa que subí por un simple golpe de suerte, o boosteado, pero la situación no es tan simple en realidad.

Vamos a situarnos.

League of Legends es un juego multijugador, de partidas de aproximadamente treinta minutos. En el modo de competición mas común (soloq rankeds sumoners rift), se juega en un mapa cuadrado con cuatro extraños y contra otros cinco. Hay cinco posiciones socialmente aceptadas distintas que eliges antes de empezar la partida, que va de conseguir recursos esparcidos por el mapa para mejorar tu personaje y finalmente capturar la base rival. Pero igualmente si no jugáis al juego no vas a entender ningún termino, y no tengo ni idea de que haces aquí pero si quieres intentarlo basta saber que hay una clasificación dentro de cada servidor (en este caso, Europa del Oeste) con nombres así molones estilo ediciones de pokémon y que el sistema te empareja con jugadores de tu mismo nivel. Cuanto más ganas, más subes en la clasificación, con mejores jugadores juegas, y mejor tienes que jugar para seguir subiendo.






(los gráficos y la tabla no son míos, los he sacado de aquí

Mucha gente se toma esto de los tiers con gran importancia y seriedad, incluso pagando dinero para que otros jueguen en sus cuentas y les suban artificialmente la clasificación. La explicación mas sencilla, y probablemente la mas acertada, de porque se le da tanta importancia a estas puntuaciones arbitrarias de en un juego de internet, es porque la tiene. Porque se la damos nosotros, y también porque se lo dan otros, y eso debería suficiente. Tu rango tiene el obvio propósito de definir la capacidad de un jugador en susodicho juego, pero tiene también importancia a nivel de identidad. Aquí eres el rango que tienes. El jugador medio (aunque no lo parezca) es plata tres, pero en este juego solo se te considera casi universalmente como un jugador de nivel aceptable es a partir del momento en el que entras en diamante, es decir, cuando eres el top dos por ciento de la base de jugadores que juegan rankeds. La vara de medir, por lo tanto, está bastante por encima en comparación a cualquier otro deporte o actividad que hagas en la vida en general; (quizás debido a que en la vida real no hay clasificaciones que te comparan con medio continente a tiempo real) sea offline u en otros juegos, habitualmente todo lo que sea pertenecer al mejor diez o veinte por ciento es ser considerado bastante bueno (el mejor jugador de tu equipo, el mejor estudiante de tu clase, etc) pero en el league of legends ese mismo nivel de competencia te hace en el mejor de los casos irrelevante y en el peor que se rían de ti.

Es importante a nivel de definir la capacidad de un jugador porque el sistema de rankeds es cruel pero el sistema de rankeds funciona. Hay quien podría decir que su rango no refleja su nivel porque sus habilidades se aprovecharían mejor jugando en equipo, que una posición es mejor para subir que otras, o porque no juega el suficiente tiempo como para mantener el rango que obtuvo en algún tiempo reciente (las cuentas decaen si no juegas) y podría tener parte de razón (aunque no obviando a otras razones ya dignas de parodia como tener mala suerte con los equipos), pero eso realmente solo importa en tiers altos y aquí estamos hablando de simplemente subir a diamante. La realidad es que si estás en un elo es probablemente porque perteneces en él. Le duela a quién le duela.

Hay quien diría que es muy fácil hablar sobre la justicia de la pirámide alimentaria cuando se esta en la cima, pero las cosas son como son. Desde que empecé en este juego, sin haber jugado en la vida ni un MOBA ni nada multijugador, sin la mas guía que un buen amigo low silver y una conexión a internet, he escalado con las manos todas las divisiones que existen y por existir desde bronce cinco a diamante uno. Algunas veces me lo he pasado bien simplemente jugando por jugar, de verdad, pero precisamente la existencia de esa clasificación instantánea, la oportunidad de una competitividad objetiva, de demostrar exactamente lo bueno que puedo llegar a ser, es lo que me empujó en su momento a hacer un refund de mi personaje favorito para poder saltar a jugar rankeds directamente tras llegar al nivel máximo (hacen falta un mínimo de campeones) y fue también lo que me empujó en cada una de las ocasiones en las que me he estancado o bajado en la clasificación a seguir jugando y compitiendo, formando lo que yo creo es la identidad de este juego en sí e intrínsecamente haciendo de esa clasificación mi identidad como jugador. Obviamente hay gente que juega de forma y mentalidad casual, igual que hay gente que escribe blogs para divertirse ya ves tu locos en todas partes, pero jugar a divertirse no ha hecho a league lo que es, hay una esencia de competición incluso en el motivo del porque la gente casual encuentra este juego divertido. Para muchos, el juego no es para nada divertido en sí, divertido es intentar ganar.

Como tal, en un balance cruel de castigo y recompensa, uno pierde mucho en este juego. Prácticamente la mitad de las veces y uno lucha por esos margenes que le dan ese plus como nadie nunca haría en su sano juicio en un juego normal.






Porque no se trata de simplemente ser bueno en algo y ya, el juego es mas completo. No se trata de tener buenos reflejos, ni de planear mejores estrategias, de saber farmear de nacimiento, de tener mayor capacidad de aprendizaje, mayor poder mental, mejores ideas, mas capacidad de trabajo, ser mas constante... se trata de todo ello. A la vez, de modo que cualquiera de esas cosas, cualquiera de esas cualidades que en el juego apropiado pueden ser directamente aplicables para ganar una partida, no son mas que una herramienta para llegar a donde sea si consigues transformarla en algo que te sirva a la hora de jugar a league of legends.

La primera temporada que jugué a este juego terminé platino cinco, y aquí mucha gente podría pensar que eso ya lo que lo explica todo. Que tengo talento, o que soy inteligente, que tengo suerte o algo parecido y que es por ello por lo que yo no me quedé estancado en bronce durante cuatro años y también porque que subí a diamante poco tiempo después. Pero esas cosas no tienen brazos. No tengo mejores reflejos (o no tenía) que cualquier otro jugador, si acaso al contrario. De hecho, tardo mas del normal en ser razonablemente bueno en algo, y cuando lo hago es porque cuando todo el mundo se va a casa a dormir yo enciendo el ordenador y me pongo a buscar. No tenía conocimiento del juego el empezar, ni de ningún otro parecido, y las herramientas e información a mi disposición están también a disposición de todos los demás. Quizás no es que sea inteligente sino que no me permito a mi mismo ser obtuso. Quizás no me permito a mi mismo ser indulgente, mediocre, o ignorante. Esa primera temporada no fue fácil subir, ni un regalo. Jugué cerca de novecientas partidas, o más, juntando normales y rankeds, yo solo, intentando mejorar. Rankeds a las que salté sin dudar en el primer momento en el que tuve los campeones necesarios para ello. Me puse en la linea de ser completamente destruido y casi hasta los infiernos de bronce cinco cuando de solo haber jugado normales y creerme la ostia, mi ego se hubiese protegido de la realidad con la idea de que mi corazón estaba en plata o más.

Todos los caminos llevan a Roma, y es que en el fondo lo que digo es que se puede ser bueno a league de muchas formas.

Cualquier persona, con la guía adecuada, o a veces sin ellas (salvo excepcionales circunstancias), puede llegar a diamante. En general, si tienes alguna habilidad, la que sea, en algún campo, tienes una vía para ser bueno en league si te pones a ello. Y ponerse a ello, es también una capacidad genérica que tienes que tener para ser bueno, no solo en league, sino en cualquier cosa. Si aprendes a ser bueno en league, estas aprendiendo a ser bueno en la vida, a aprender, a utilizar tus capacidades, en no caer en el error de culpar a los demás por tus fallos, en observación, etc. Hay gente que de forma natural tiene ese modo de usar sus capacidades, hay gente que tiene muchas capacidades, o muy directamente relacionadas con los videojuegos, pero potencialmente cualquiera es aplicable a league. No necesariamente en el transcurso de un juego, no estoy hablando de en una partida, estoy hablando de entera experiencia como jugador. No es necesario tener o desarrollar una habilidad en particular etiquetada como "capacidad de jugar al league", ni todas ellas, se trata de ser capaz de aplicarlas. Por eso es un juego completo, y una de las cualidades mas valiosas que puedes tener como jugador de league of legends (sino la mejor) es capacidad de aprendizaje.









¿Queréis saber como llegué a diamante exactamente la primera vez? Era mi segunda temporada, season five creo, la época de runeglaive ezreal y yo siempre había experimentado un poco con el meta. Empecé a jugar en top con smite el dia siguiente de las notas de parche ignorando el inevitable flame e iniciando el primer meta de cinderhulk en maldito plata cinco. Los vídeos de Trick2G eran la nueva moda y aprendí sobre algo llamado presión, que nunca había oído mencionar. Me dedicaba a jugar pre rework Poppy jungla en oro alto y support en mis ratos libres, de cuando en cuando como no había la selección de roles como hay ahora me tocaba ir otras posiciones, me negaba ir adc y estaba buscando algo cómodo con lo que jugar mid cuando me tocaba porque leblanc ya no me daba la mente ni las manos como para jugar a aquel nivel, así que empecé a jugar campeones de support en mid, comprar sighstones e intentar no morir. Un dia pensé, viendo los resultados, me pregunto que ocurriría si juego yo mid consistentemente y asi me evito esa insana cantidad de midlaners que luchan a muerte lineas perdidas arrastrando a todo el equipo con ellos y sus rendiciones son mas motivo de derrotas que, bueno, perder en sí. Empecé a jugar mid yo mismo y para mi sorpresa, empecé a ganar muchas partidas.

Fui perfeccionando la estrategia. Mid es esa linea llena de magos, asesinos y personajes con mucho daño que está situada en medio del mapa (de aquí el nombre). Por su naturaleza puede influir rápidamente a las otras lineas (sobretodo la jungla) y eso permite que si hay una diferencia mecánica evidente entre los dos jugadores (si uno gana linea), se pueden snowballear ventajas fuera de control. A menudo hasta se les dan recursos de la jungla para que establezcan dominancia en la linea, reciben bastantes ganks y protegen la torre mas valiosa. Literalmente el resto del mapa gira alrededor de mid, y por esa y otras razones, es una posición que atrae a gente que en general quiere ser el centro de atención. Eso era exactamente lo que yo no les dejaba ser a mis rivales. Les sacaba de quicio, no dando oportunidad a que demostrasen lo buenos que son matando en linea, mientras les sacaba ventajas en otras cosas. Forzaban jugadas y abandonaban su torre sin más. Ignoraban la posición de la wave porque todo cuanto querían era matarte. Habitualmente quien te insulta en league of legends es tu propia equipo, no el enemigo. Cuando te insulta el enemigo es porque probablemente estés haciendo algo bien. La estrategia que usaba, que doy fe sigue funcionando hasta diamante medio, no deja en muy buen lugar la gente que habitualmente juega esa posición. Pese a no tener muy claro como jugar la linea, alguna cosa me decía que había dado con algún punto clave, algún punto importante de como este juego se debe jugar.

Estaba sentado en un mejicano de Palamós con mi novia de aquel entonces y recuerdo que le dije, pese a no estar ni siquiera cerca aún ni tener nada con la conversación: creo que voy a subir a diamante. Literalmente todo lo que hacía era jugar Zilean o Lulu (incluso Sion, siendo meta un par de temporadas después sin cambio alguno), no morir demasiado, pushear veinticuatro siete sin exponerme, e ir a apoyar a mi jungla en lo que fuese estuviese haciendo en ese momento. 

Eso es todo. Eso era suficiente para jugar mejor que el noventa y pico por ciento de los midlaners en EUW.

Ni siquiera tradeaba, tiraba a la wave todas la habilidades y me iba cagando leches a poner un ward, a fallar estrepitosamente un roam, a dar media vuelta a medio río y volver a por la siguiente wave y hacer lo mismo una y otra vez. Daba igual si conseguía algo o no, obligaba a los demás a jugar defensivo porque había pings contantes de missing en la midlane y el jungla enemigo jugaba prácticamente uno contra dos a fet i amagar. Llevaba teleport, cuando por aquel entonces era algo así como un sacrilegio no llevar ignite en la midlane, y cuando veía que el jungla enemigo gankeaba alguna linea enemiga lo tiraba a modo disuasorio y mas de las mitad de las veces nunca los llegaba a terminar, pero los enemigos se asustaban un montón (sobretodo porque no era nada frecuente responder a ganks con teleports bien ejecutados, y menos desde la midlane, y menos en platino). Limpiaba waves constantemente sin morir, incluso por detrás, lo que nos hacia ganar partidas que deberían haber terminado veinte minutos atrás. No siempre se trata de carrilear nada en este juego, a veces la mejor forma de ganar, (y el motivo por el que pillaba estos personajes) es encontrar el mejor jugador de tu equipo y allanarle el camino para que él lo haga. Me comía trades enemigos y gankeos indiscriminados de cuando en cuando, pero con la wave eliminada me podía permitir simplemente backear o revivir y volver rápidamente para la siguiente, así que no me importaba. Sinceramente, preferia que me matasen a mi que a otro laner, porque como mínimo yo se que no me voy a tiltear. Empecé a buildear cosas raras (algunas de las cuales se pusieron de moda tiempo después) porque me permitían sobrevivir los oponentes de nivel y agresividad crecientes que me encontraba, como runas defensivas, triple o cuádruple anillo de doran (un par de temporadas antes de que se pusiera de moda en top y lo nerfearan) rush a las antiguas homeguards, o una capa negatrón contra magos como syndra o leblanc. Eventualmente el otro laner se cansaba de mi, porque los midlaners tienen tendencia a tener poca paciencia y a ser bastante egocéntricos, e intentaban all-ins estúpidos bajo mi torre o se iban a algún otro sitio a intentar matar o morir, a quitar ese marcador lleno de ceros en el que se estancaba mientras los demás se lo pasaban bien jugando al league of legends, y así volver a ser los protagonistas. Se iban sin hacer caso alguno a la oleada, ahora perdiéndose bajo su torre sin más.  Cuando no podía responder, simplemente me ponía a dar autoataques a la torre (llegué a llevar velocidad de ataque en runas, comprar sheen con zilean...) hasta que la tiraba. Tan simple que asusta. Una vez con la primera torre tirada, o en el caso de que se quedasen defendiendo la primera, el resultado era que obligaba a algún jugador enemigo presumiblemente mejor que yo, a estar perpetuamente defendiendo mientras yo me limitaba a ser en general mas útil y tomar mejores decisiones que el otro tilteado midlaner en el late, donde su flamante asesino sin snowballear era ahora inútil en teamfights y tampoco podía limpiar.

No morir tontamente, raramente rendirse, no necesitar blues y no flamear hacían el resto para terminar de inclinar la balanza a mi favor.

Habitualmente terminaba la fase de lineas veinte, treinta minions y una kill o dos por detrás de mi oponente pero no me importaba. Subía de lentamente porque no tenía un impacto exagerado en las partidas, pero tampoco cometía muchos errores (porque literalmente renunciaba a tener nada que ver con enfrentarme a nadie ni en linea ni en ningún sitio, y menos uno contra uno) así yo que raramente era el factor determinante en la derrota, y poco a poco, partida tras partida, iba subiendo. No necesitas ganar cada partida, únicamente ganar mas de las que pierdes. Cuando no podía jugar mid, jugaba tanques o la ya mencionada antigua Poppy Jungla, (esa mítica build ap con doble infinity edge) con quién me hice la primera y única penta en mi historia como jugador.

Al principio aún, pero llegó un momento que literalmente no tenia ni idea de lo que ocurría en la partida ni nada de nada. La gente pingueaba pero yo iba a lo mio. Los jugadores que me rodeaban eran más y más buenos, y yo hacía a los de mi equipo parecer aún mejor en comparación. Las partidas pasaron de ser una tarde en el campo de cuarenta minutos a una carrera contrarreloj, el nivel y velocidad seguían subiendo y yo estaba estancado en esa forma de jugar de la que no había marcha atrás porque mi estilo era ya a estas alturas como un disfraz para ocultar que en realidad tenia nivel de oro y que ni siquiera jugaba mid, y jugar cualquier otra cosa o de cualquier otro modo significaba perder descaradamente. Podia ver a tiempo real el cambio de ritmo y nivel de los jugadores (aunque no tiene absolutamente nada que ver con los buenos de verdad). La midlane se transformaba en un escenario en el yo perdía cuando el otro tipo se daba cuenta de que no tenía la mas remota idea de lo que estaba haciendo. Pero estaba ahí por alguna razón, jugando contra esa gente. Estaba en el mismo sitio que ellos porque estábamos jugando a un nivel, no igual pero equivalente, porque en ultima instancia estábamos teniendo un impacto neto casi equivalente en las partidas hasta que,  tras una semana saltando entre platino uno y dos y mucha consistencia, llegué a mis primeras promos a diamante, donde conseguí mi primera solokill en mid tras más de un mes jugando en esa posición (para mi sorpresa y la de mi contrincante) y gané a la primera las tres partidas seguidas de la promoción.

Estaba en diamante.

No me lo podía creer.






He usado yo mismo la idea de "no ser igual de bueno que la gente contra la que juego", y a veces la sigo utilizando pero va en un sentido de "jugador global". Desarrolle una serie de pasos relativamente flexibles con un objetivo en mente y tomaba las decisiones correctas para defender ese estilo de juego tanto en la propia partida como fuera. ¿Significa ser capaz de seguir una serie de pasos que te llevan a tener mas de un cincuenta por ciento de ratio de victorias que eres tan bueno cómo donde llegues con ese método? Quizás no. No, espera, sí. Eso es exactamente lo que significa. Quizás en un juego de lucha hacer spam de un solo botón es cheese, pero league es mucho mas amplio; al fin y al cabo no es mi culpa que muchos midlaners no tengan ni idea de que hacer aparte de pegarse constantemente o de que se olviden de farmear tras el minuto diez.

En realidad lo que hice fue encontrar una forma de jugar que, pese a no ser la optima, cubría mis debilidades y usaba o potenciaba algunas de mis virtudes. Una forma que funcionaba. ¿Después de todo, porque no es esa habilidad igual de valida para ser considerado buen jugador que ser bueno de forma directa o innata a los desafíos que el juego propone, tener buenos reflejos, habilidad mecánica o outplayear oponentes con Zed? La mayoría de jugadores profesionales empezaron jóvenes y de la nada se encontraron que eran mucho mas buenos que todos los demás, pero este no fue mi caso; conseguí llegar a platino en mi primera temporada jugando, pero en realidad este hecho no se sale de la gráfica si lo que comparas es horas jugadas en ranked. De jugar casualmente, sin mentalidad competitiva y seria, sin consumir información sobre el juego de forma compulsiva, simplemente con mis amigos, probablemente nunca hubiese salido siquiera de bronce mientras algunas de esas personas, haciendo lo mismo, llegaban a Elos muy altos desde donde entonces empezaban a tomarse las cosas en serio y realmente pensar en el juego. Para mi ese estado natural era en bronce o plata. El estado al que hubiese llegado y en el que me hubiese quedado, de solo jugar y seguir jugando, y mejorando a medida que jugaba o me divertía sin querer sin más. Para algunos, ese estado es diamante, para otros es bronce cinco, para otros challenger. Si tu estado natural es mas bajo del que quieres, tienes que intervenir. Tienes que ponerte a ello, aunque no te llegue el talento. Buscar y descubrir soluciones no convencionales a los problemas, usarlas y mejorarlas para hacerlas funcionar, buscar información sobre la mejor forma de jugar y estar dispuesto a adaptarme a ello; esas eran mis armas en primer lugar, igual que las de otros eran sus manos o sus ojos. La solución a subir a diamante no es dogmática en hacer algún pick mágico en concreto y abusar de ello sin parar (ni es tan fácil esto de hacer esto como la gente cree; de los creadores de no ligo porque no soy de esos y no soy rico debido a mi honradez), sino mejorar en las partes individuales que hay en el juego, volverte realmente bueno en una o varias de ellas y encontrar un estilo o estrategia o personaje que favorezca esa cualidad. Algunas personas aprenden esas cosas, mejoran al jugar de forma natural, y eso es un talento en sí mismo, o una forma en la que fueron criados y desarrollaron esos mecanismos ahora inconscientes que tu vas a tener que programar en ti mismo desde cero siendo consciente en cada parte del proceso si es necesario. Poner todo junto y ser constante, corregir tus errores, reconocer tus aciertos, y aprender a distinguir la diferencia. Practicar farmear, mirar replays si tienes problemas aprendiendo de tus errores, estudiar high elo vods, mirar skill-capped vídeos, lo que sea. Así es como uno sube a diamante, mejorando y jugando como uno. No hay mas.

Es por eso que digo que league es un juego completo en cuanto a competición, cualquiera puede llegar a diamante haciendo una sola cosa, siguiendo un solo estilo y haciéndolo muy bien. Deja de consumir todos esos streamers y youtubers que gritan y te intoxican la mente. ¿Quieres subir a diamante? Claro que quieres subir, ¿pero quieres subir mas de lo que quieres hacer otras cosas, como descansar, mirar una película, jugar una partida de amigueo, que racionalizar tus errores como los de tu equipo y proteger así tu ego? ¿Estás dispuesto a pagar el precio? Esa es la verdadera pregunta. Cuya respuesta depende en hasta donde llegas a tus metas, hasta donde crees que debes estar, hasta donde llega tu ego y tu identidad como jugador. Sí, hay gente que sube sin hacer ninguna de esas cosas, buena suerte volviendo a nacer. Tendrás que poner de tu parte todo aquello que no venga de seerie y los mecanismos de aprendizaje que no heredaste de la escuela o de tus padres, y no serás el primero que lo haga, pero si realmente quieres llegar donde dices que quieres llegar, lo vas a tener que hacer. Habrá quien diga que lo que hagas exactamente para ganar puede determinar tu rango pero no tu valor como jugador, que si pierdes linea contra alguien te hace peor que él, que si tu juegas Yasuo y el otro juego Annie lo tuyo tiene mas mérito, pero no es así. No se trata ya de una habilidad en concreto, una vez puedes transmutar cualquier habilidad que tu tengas en algo útil para jugar al league. Tus decisiones son parte de lo bueno que eres, a todos lo niveles, desde usar un dash o no usarlo en una milésima de segundo, a escoger un campeón u otro. Luego dentro ya va a ser otra cosa, descubrirás que algunos aspectos de tu juego no dan el nivel, pero no se trata de ser un jugador completo y jugar todos los estilos y tener la mejor champion pool para que no te baneen en la lcs. Hay suficiente, mucha mas que suficiente información ahí fuera sobre como jugar incluso a niveles altísimos, como para argumentar que es una cuestión de habilidad natural. Prácticamente cualquier cosa en este juego se puede aprender porque literalmente todo lo que sabes ya lo has tenido que aprender también, aunque requiere esfuerzo, inconformidad con su posición actual y sinceridad al respecto. No se trata llegados a este punto de tener el gen de ser bueno al league of legends, sino hasta donde tu identidad como jugador te empuja a querer competir y hacer lo que haga falta para mejorar hasta serlo. Así es como se llega a diamante.






Antes de la primera vez, creí que llegar a diamante seria un viaje de una vez en la vida, algo que una vez ocurriese, una vez cruzada esa linea imaginaria, me convertiría por arte de magia en el jugador en el jugador que quería ser, capaz de jugar a un nivel estrictamente genial constantemente, y que mis movimientos incluso en la vida real reflejarían luz.

Pero no fue así.

Era el mismo, con las dudas y mismas habilidades que media hora atrás. Había muchas cosas que no era capaz de hacer, mucho que mejorar. Si acaso, en ese momento es cuando te das cuenta de lo terrible que eres jugando a este juego, de como antes eras tan increíblemente estúpido como para ni siquiera entender eso. Sabía que mi valía como jugador no dependía de ser capaz de estompear una partida de elos bajos, ni de ser el carry ocasionalmente en partidas de diamante bajo, pero incluso sabiendo todo lo que dije muy claramente en la primera parte, no era suficiente. Me sentía incompleto. Es ahí donde te das cuenta de lo realmente malo que eres; cuando estás en oro o en plata ni siquiera lo puedes empezar a comprender. Volver a subir la temporada siguiente fue como que aprender a jugar otra vez, pero ahora con una mejor idea de como funcionaba el juego en realidad, las lineas, los movimientos, la presión, el ritmo. Quería también mas impacto, más control. En parte fue por esas razones por las que empecé a jugar jungla (y así seguí durante mucho tiempo).

En esa ocasión, tras un montón de aventuras, Elo perdido y corazones rotos, llegó un momento en el que me puse otra vez las pilas. Diseñé una lista de reproducción que ponerme durante las partidas y empecé a jugar a por todas, casi esperaba una espiral de destrucción en la que terminar de vuelta a bronce cuatro y terminar todo exactamente como empezó. Dejé de pensar en composiciones y en trakear a nadie y en dar bufos y en historias en vinagre y empecé una vida de instalock y /mute all. VI, J4 y Maokai Support y jugaba sin un momento de tranquilidad ni paz, a pleno pulmón. Era un modo de jugar nuevo para mi, que no hice a propósito ni tengo idea de donde salió, pero simplemente iba a todas. No tenia un rango una identidad o una vida que proteger. Las partidas dejaron de ser un tablero de ajedrez en el que hacer la jugada correcta para ganar o perder, y pasaron a ser una carrera en la que llegar a la meta y donde perder era ser demasiado lento.

Me dí cuatro semanas para subir o sino iba a dejar de jugar para siempre y llegué a diamante cuatro en tres. En ese mismo momento cerré el cliente y la cuenta decayó en silencio abandonada durante mas de seis meses, acabando la temporada en platino por decaimiento y yo bajo el sol de La Habana, por primera vez ambos sabiendo y sintiendo que empezaba a ser bueno en este maldito juego de una vez por todas.

Otras veces he tenido que subir a diamante por alguna u otra razón (temporadas nuevas, smurfs, decay...) y las que quedan, pero ya nunca he dudado mas de pertenecer ahí, ni de no tener el nivel, ni de tener que demostrar nada a esos inútiles. Esas otras ocasiones no dan para historias que no puedas ver en un op.gg. Una vez lo hice con mi chándal de main Singed ganando diecisiete partidas seguidas y otra casi lo consigo jugando Nasus mid en la smurf. Camille jungla, Rengar, Lee Sin... He jugado cientos de partidas entre los infiernos de diamante cinco y diamante alto, teniendo tantas identidades como personajes he intentado dominar. Twisted Fate, Nocturne, Trundle, Graves, Sion, Ivern, Nunu, Olaf... Bjersen me ganó (por decirlo suavemente) una vez la linea con Syndra, y perdí dos partidas esa misma semana con Doublelift y Biofrost en mi alineación.

Alcancé mi cima el año pasado inventando el pick de Maokai jungla antes de que los pros lo arruinaran, y subí con él hasta las puertas de master, que por desgracia tras una primavera desastrosa ya no volvería a ver nunca más. Ahora de momento estoy de vacaciones, en decay después de mucho meses de no jugar, quizás esperando el momento oportuno o las personas adecuadas (que por cierto, si eres de cerca de sant feliu, quizás montemos un equipo / comunidad, quizás deberías contactarme).

Quizás para cruzar esa barrera que separa de la cima hace falta algo mas, quizás haber nacido para ello, tener aún mas tiempo, mas reflejos, ser mas joven, mas listo, haber empezado a jugar antes o poner aún mucho mas esfuerzo, y no se soluciona con una simple historia de superación personal. Quizás ya no es lo mismo que ser capaz de subir a diamante, al alcance de todo el que se lo proponga de verdad y accesible por diferentes vías. Quién sabe. Si miras este viaje en su conjunto, todo lo conseguido, como el resultado de dos o tres años de mi vida, quizás es algo decepcionante; pero en realidad también ha habido buenos momentos. Entrené equipos y personas, y eso estuvo bien. Subiendo divisiones tras meses de esfuerzos, puede parecer absurdo o una pérdida de tiempo a un observador externo, o a quién solo juega para divertirse, pero en esos momentos en los que en que consigues algo, sientes el viento en la cara. Semanas y meses de jugar en solitario en una pequeña habitación, y cuando te das cuenta, cuando sales y te encuentras con personas, eres mejor de lo que nunca podrías haber sido y te reconocen por ello, eso es realmente algo. En el fondo, es el mismo sistema de esfuerzo y recompensa presente en la vida, solo que con menos eloboost. Tampoco tenia fuerzas ni ganas de hacer nada mas durante la época que dediqué a intentar llegar a profesional en league of legends (talk about blunders), y durante ese tiempo este juego me ha mantenido vivo, con algo que hacer. He estado entretenido, algo ha sido capaz de captar mi atención y sostenerla, darme metas, mantenerme afilado y un campo de batalla donde transformar mi voluntad de ganar en capacidad de ganar. Hacer algo simplemente porque te has propuesto hacerlo. Gracias a estas cosas y muchas mas puedo pensar en estos años, no en como nunca llegué a challenger, sino como un jugador que debería ser plata pero que se negó a ello y por su cabezoneria llegó a bailar con los gigantes.

Las historias, las semanas buenas, las semanas malas, las personas, las mañanas de la liga koreana, Nunu con Predator, pasarte la noche jugando, subir a diamante... La importancia de subir elo y todo esto en la vida real, no la se, pero francamente, a quién le importa. (why does anyone does anything anyway?) Pero aquí, dentro de este pequeño pedazo de mundo autocontenido donde las cosas a veces parecen tener sentido, lo es todo.







TL,DR Juega como uno. Si no eres capaz, mejora. Si no sabes cómo, sé sincero contigo mismo, aprende de tus errores, practica de forma inteligente, observa a jugadores mejores y juega de forma consistente. No hay mas.