Santa Magdalena avall

Quan penso en la fàbrica, recordo la infinitat de taps avançant sobre els corriols de la cinta. Seia a una cadira de fusta. Havia de separar els lletjos dels bons per tirar-los a un gran cove que tenia al costat, que s’anava emplenant dels foscos, els corcats i els deformes. De tant de separar taps, els dits se’m feien de pols i de suro, ressecs i aspres. Començava pels dits però acabava tota polsosa, amb el dessota del nas morè i el davantal marronós. Feia molta calor.

Tot era ple de gent, saques, cistells i encenalls. Quan sortíem, el sol m’encegava. Per uns segons ho veia tot blanc; després, esternudava dues vegades. El carrer Santa Magdalena s’omplia de tots nosaltres. Mirant enllà, la muntanya verda retallava el cel i sobresortia per damunt les cases. Així, cada migdia m’allunyava, però la pols se’m quedava ficada als narius i tot feia l’olor de la fàbrica.

Un d’aquells dies la Joana m’acompanyava a casa, com sempre havia fet. Era dilluns, encara teníem disset anys. Parlàvem. M’explicava que, de pura casualitat, el divendres passat havia conegut un noi al mercat. Es veu que era mariner i que venia de lluny. Els ulls li espurnejaven, bonica com era. Agafades del bracet, mentre enfilàvem el carrer Girona vam dir que el pròxim passeig el faríem arran de la platja. Quan vam separar-nos, jo li deia adéu amb la mà mentre ella marxava caminant vorera amunt, amb el monyo mig desfet. Al fons, veia allunyar-se la locomotora negra del Carrilet, fumejant i furiosa, tan fosca com els seus cabells, que voleiaven per l’aire.

El diumenge va arribar tracalejant, empès pels rails. Havent dinat vaig passar a buscar la Joana i aviat érem assegudes a la barana de mar. Feia xafogor. Els núvols grisos humitejaven l’aire. Vam veure les gavines que planejaven i quatre gotes que queien quan ja érem a punt de marxar... El xicot no el vam trobar pas.

El dia següent vam tornar a la fàbrica i, entre la pols, el soroll i els taps, els dies anaven avançant; procuràvem seure juntes. El proper passeig vam passar-lo comptant les boies, un costum que teníem.Els que van venir després, portàvem fruits secs per berenar. Quan em venia de gust acaronar-li els cabells, li feia trenes.

Un dia vam portar un llençol i ens vam ajeure a la sorra. La Joana va tancar els ulls mentre jo comptava. La mirava de prop, arraulida de costat: el nassarró li sobresortia del perfil com una petita muntanya que retallava el blau apagat. En realitat, li comptava les pigues de les galtes. A la setena es va posar a plorar. Va dir que no el trobaríem mai. Consirosa, em va confessar que el mateix dia que s’havien vist s’havien besat, i ara s’enyorava. Vaig procurar animar-la. A l’últim li vaig agafar la mà i ella va aclucar els ulls altra vegada. Vaig comptar disset pigues, cadascuna més dolça que l’altra.

Els diumenges eren un caramel que m’ensucrava el polsós paladar. A la llunyania, els vaixells anaven i tornaven... Ella i jo seguíem del bracet, ancorades a la platja, mirant el nostre mar. Sempre arribava el dia de després, l’altre i el següent. Entre taps, encenalls i saques, no em vaig atrevir a besar-la mai. Només a comptar les pigues de la muntanyeta i escoltar-la, bonica com era, explicant-me coses caminant del bracet, Santa Magdalena avall...