[Miembros históricos] Montserrat Roig

Barcelona 13 de juny de 1946 - 10 de novembre de 1991

Escriptora, periodista catalana i militant comunista..

Al programa Personatges va entrevistar artistes catalans com Ovidi Montllor, Joan Fuster, Aurèlia Capmany i Lluís Llach. La majoria de cops que parlava eren poemes. Era políticament incorrecta, presentava els artistes des d’endins, els interrogava amb allò que ningú s’atreveix a preguntar, fent que obrissin el seu ventre i deixessin anar la seva persona amb paraules. Alhora, adoptava el posat de la figura que no jutja, que entén la naturalesa àcida de l'artista i l'abraça amb amor.

“Ovidi Montllor ara té treball, i pis, i cotxe nou. És un actor conegut i un cantant aplaudit, però segueix amb el seu aire de personatge arraulit, tot esperant el cop següent. Potser perquè està fet a mitges, potser perquè per cantar els seus sentiments ha de venjar-se dels qui robaren la veu al seu poble.” (Entrevista a Ovidi Montllor)

Les censures i prohibicions que va rebre de Televisión Española van arribar al Congrés i al Senat. Va ser llavors quan, en busca d'un mitjà alternatiu, va provar sort amb Random Local Writers. Es va sorprendre i enamorar de que li diguesism que fes el que vulgués. En declaracions posteriors afirmava que aquesta havia estat una empenta decisiva. 


L'art de Montserrat Roig no era només als seus llibres, no era un objecte del qual se'n pugués desprendre, sinó que en cada gest i en cada conversa es mantenia lluny de la trivialitat. Roig trepitjava fort sobre els carrers masclistes de la dictadura franquista i, des que van condemnar el seu pare per parlar en català, va portar la seva llengua com amulet i bandera. Va fer reportatges de memòria històrica davant l'horror nazi, va ser convidada a la Unió Soviètica per escriure sobre el setge de Leningrad i va ser una veu principal en la lluita pels drets de la dona.

Manifestació contra el delicte d'adulteri, 1976

"La Maria es rentava deu vegades per dia. Pensava que el seu home ja no la besava perquè feia mala olor. Ho havia llegit en una revista: després dels trenta, les dones fan pudor. Creia que tenia el cos ple de verdet, com si fos una cambra resclosida, on no entrava mai un raig de llum. Potser la mala olor començà el dia en que el metge li va dir que no podia tenir fills. Pensava que la sang que se li escolava tots els mesos era com la brossa, que no servia per a res, com la mala olor. Per aquesta raó, també pensava, a casa no hi havia diners ni amor."

-Montserrat Roig, Amor i cendres

"Suggerir és ambigüitat, és una paraula difosa que implica els aspectes més misteriosos i t'està donant una mica de claror, i és el lector qui acaba de donar-li un sentit. Amb el temps entens que si vols parlar de tristesa no has de citar aquesta paraula"

Un dia ens va demanar un piti. Li vam donar.