L'Art És Comunicació

L'Art Est Comunication

De L'Escriure I Del Llegir (Segona Part)



L'art és comunicació.

Encara que només escriguis per a tu mateix, és com quan jugues tot sol als escacs a la gespa del jardí, que continua essent un joc de taula. No hi ha volta de fulla, ni tansols hauria de ser una qüestió. L'únic motiu per el que t'inventes una persona fictícia que mou les negres, vas emocionalment amb un costat o amb l'altre, o pretens com si les altres peces les mogués el teu gos, és perquè tot i jugar complement sol el joc continua essent de dos jugadors. També de vegades parlem sols, però no crec que ningú es convencés de que el llenguatge s'hagués desenvolupat mai sense ningú per escoltar-nos. Podries argumentar que la música per exemple ha transcendit això, i que ara es tracta l'art de la creació pura de una bellesa que no necessita de missatge ni interlocutor; però em nego a creure que no hi ha en el fons, en l'abstracte d'aquesta puresa i valoració de l'obra, un íntim desitg, una base i arrel, de pura comunicació i representació d'emoció per als altres ser entesa. Com a tal s'hi evidencia en totes les seves formes, com a tal neix, com a tal es comporta i com a tal mor. Escriure és comunicació.

En el fons, l'art és com és perquè les persones són com som. De fet, els grups de música, en la seva majoria, tenen literalment unes persones diguent paraules sobre l'escenari a les que anomenem "cantants" i són moltes vegades la persona més representativa del grup; no només fent sons i belles melodies amb paraules e idiomes inventats perquè la veu està molt be com a instrument, no només creant pura música com podrien crear (que molts escullen fer, i magníficament, però no són majoria) perfectament sense una veu, sinó anomenent mots i frases senceres amb significats. Que connecten instantàniament amb qui les escolta d'una forma tant humana, que tot i no ser perfectes cap altre orquestra del món pot imitar. Això desperta una connexió i una empatia especial en relació a l'art i a l'artista, i és per alguna raó. També per alguna raó s'ha utilitzat l'art constantment durant la historia de la humanitat en conjunció a idees, ideologies, virtuts, religions, realitats, moviments i formes polítiques; i no és per amor a aquest, ni només per associació a coses simplement boniques o ben fetes, sinó que l'art en sí diu coses. No necessàriament en el sentit de contenir un missatge explícit, ni un significat a desxifrar, com qui espera la conclusió a una fàbula, la rima a un rodolí (ni tampoc un acord concret significa una emoció concreta, com als acadèmics medievals els hagués intentar i van intentar en el seu moment, res més lluny d'això) o en voler convencer conscientment a res de ningú, sinó moltes vegades en l'evocació, en l'empatia, en patrons abstractes que ni tansols sabem que són allà, en coses que alguns anomenen energia i en formes més subtils de les que en un paràgraf no tindríem ni per començar. Fins i tot l'arquitectura dels llocs que ha trepitjat la humanitat respira, molt en el fons, les seves idees, d'una forma estructural. Fins i tot a la mínima que ens deixen en alguna obscura pàgina de internet buscar una descripció o una imatge que ens identifiqui, busquem fer-ho, sense dubtar, com un insecte buscant la llum; no és tant rar que busquem precisament en aquelles activitats tècniques altament flexibles i suggerents imprimir-hi també tot el que podem. Algunes són funcionals en sí, algunes fins i tot semblen estar fetes precisament exactament per això. L'art és un drap xop, brut i enganxifós de significats i transcendència; no podem ni hauriem de voler tenir art blanc, art en sí, purament estètic, només destinat a agradar. Fins i tot si ens obstinem a fer el contrari (i potser sobretot), està ple de transfons, de moral, de civilització i de l'ordre que interpretem de les coses.

L'art és l'aproximació a preguntes que ni tansols podem comprendre, o que no sabríem ni per on començar a pronunciar; l'abstracció de formes que la consciencia de la humanitat veu en el color negre al tancar els ulls amb molta força. Tractar de trobar una relació bijectiva entre les seves formes i mitjans exactes i les paraules no només ens portaria una eternitat de rascar-ne la superfície sinó que està destinada a fracassar. No només podem trobar (com qui busqués arbres en un bosc) comunicació en totes les formes d'art en sí, on en la bellesa aparentment de forma pura estètica en realitat resideixen en tota la seva profunditat idees, conceptes i realitats; sinó que també en l'acte de crear hi ha una comunicació intrínseca, profundament arrelada en la nostra consciencia i la nostre ment, tant en forma com en fons, conscient e inconscient.

Però de fet, aquest no és un escrit en el que pretenc argumentar simplement sobre la naturalesa de l'art (títol original), sobre perquè les formes d'art són les que són i no altres perquè apart de formar aestetics i bellesa abstracte són el suficientment complexes i variables com per deixar espai a la interpretació, la sublimació, entre la funcionalitat. Podria fer-ne metàfores cada cop més complicades i al final no dir res, perdre'ns en una jornada de masturbació intel·lectual de com l'art és tant genial, i estic segur que algunes persones s'hi apuntarien; però si fos així, si volgués fer això, a efectes pràctics tampoc importaria gaire que l'art realment fos comunicació, l'accés místic a un món de les idees en la cinquena dimensió, o bé una tetera flotant en l'espai. Tampoc és especialment rellevant (tot i que revelador) l'origen de l'art com a comunicació, ni la funció antropològica d'aquest al bressol de les cultures humanes. Que l'art funcioni com a comunicació te implicacions profundes i també immediates en la vida real. Estem plens d'idees preconcebudes al respecte que ens fan prendre posicions i decisions (tot i que no ens ho plantejem directament, potser precisament perquè no ho fem) que tenen un impacte real en el nostre entorn. Deixar clar que és comunicació ens ajudarà a entendre perquè certes concepcions estan limitades, o com ens limiten en direccions que no haurien de ser.

Tornem a començar.

De forma més o menys sovint (depenent bàsicament de la quantitat de vida social que estigui fent en aquell temps) em trobo alguna persona que considero intel·ligent o interessant, que m'expliquen que els agrada el que veuen per aquí, o la música que fem, o les festes que organitzàvem, i que de vegades ells també escriuen o utilitzen alguna forma per crear; però també em diuen com allò que fan és amb sort algo secundari a les seves vides, que estan perdudes en el turmoll de la seva quotidianitat, en les seves feines estables i en la seva automàtica vida social. De vegades utilitzen crear com a refugi, o com a puntual desfogament, però que mai en fan gaire res, no li passen a ningú, ni s'ho han plantejat (i no te perquè ser per que hi diguin res íntim), ni realment volen fer-ho.

Jo em quedo sempre pensant, amb ganes de començar a clamar el cel a l'interior, assentint amb acceptació i posant cara de circumstancies a l'exterior. Aquestes son algunes vegades persones que haurien de ser importants; social, culturalment. Persones que considero intel·ligents o mínimament interessants no perquè facin art (no com si això conferís cap superpoder especial) sino perquè son capaces de fer-ne, perquè escullen fer-ne, quan si fos per simple entreteniment podrien indulgir-se a elles mateixes de moltes i més senzilles formes. Que haurien de publicar, de fer comptar la seva persona, de parlar de coses importants, de exposar-se a un públic (tot i que no necessàriament per a un públic) i que si realment ells, el que volen dir, el seu art valen alguna cosa, canviïn el seu entorn, influenciïn altres persones i altres artistes, i sigui això mateix, elles mateixes, la seva identitat i virtud el que determini el valor de les persones i no l'habitual soroll de la vida social. Que si això no funcioni se'n sentin decepcionades, i tornin a les seves cases el pròxim dia i desenvolupin les seves idees i la seva tècnica en més profunditat; encara que es fracassi, que no sigui prou bo, que formi part de la discussió, del procés, del diàleg. És surrealista pretendre que tothom faci això (a més de gens pràctic) però no ho és que els que tenen la capacitat de crear se n'advinguin del poder que té i comencin a fer-ho, i decideixin comunicar-se a través de l'art i establir allà i no en aparença d'éxit social el valor d'una persona. Les persones que típicament queden d'altre forma una mica silenciades, o les altament expressives, o les que busquen profund reconeixement, o les intel·ligents que volen una via de comunicació amb les persones i en definitiva tots els que hi tenen alguna cosa a guanyar en un ecosistema utòpic com aquest; però també tota una societat.

Perquè quin és el problema amb l'art? Hi havia tansols algun problema? Primera noticia, no?

Sense dubte hi ha recompenses, en veiem tots els dies. Actors famosos, showmans, participants de operación triunfo i estrelles del món de l'entreteniment tots ells fan coses que es podrien vagament relacionar amb crear art. Però com tot en el món, està molt mal repartit, i aquesta distribució d'atenció pública crea també una visió general, una forma de determinar què te valor i què no. Per un costat l'ídol de masses, per l'altre professors en universitats, per l'altre mundillos infestats d'esnobisme, per l'altre art institucionalitzat i per l'altre joves amb fotografies d'ells mateixos aguantant una guitarra a instagram. Cadascun d'ells, treient pes, importància a l'art en sí a favor de diferents formes de estatus social. Estatus que sempre ha existit, però que ha de tenir la seva base d'alguna forma en l'art en sí, que hauria de ser el principal, i quasi existir com a subordinat a les seves habilitats fent amics, de propaganda, o de capacitats sobreviure en ambients acadèmics. Entremitg, només hi ha silenci.

Si be es cert que podríem prestar més atenció a autors menys coneguts i ser una mica més oberts a coses que no entenem o no coneixem, o a valorar creadors del nostre entorn; això no soluciona el problema de fons de l'absència d'una identitat definida i positiva per a l'artista, el que constitueix probablement la tesi principal de tot aquest assaig.

Potser el que intento, en el fons, és que les persones sense res millor a fer no dominin o designin qui domina el paradigma social només per el fet de ser estúpides i per la passivitat i falta de voluntat de la massa i per no tenir res millor a fer. Sempre havia estat més o menys així, però crec que hi ha un desbalanç en com funcionen aquestes coses actualment, lligat amb les xarxes i la societat i el fet de que tothom se suposa que fa coses d'identificació personal i que encara no ens hi hem equilibrat. Potser vull castigar el que crida massa, baixar una mica el soroll per ser capaç d'escoltar bé. Potser en aquesta cerca de persones interessants o intel·ligents o amb potencial tot el que faig és establir una falsa relació entre: jo em considero més o menys intel·ligent, per tant els trets de la meva personalitat són trets d'intel·ligència, per tant busco persones semblants a mi, (altres introvertits, per exemple) a qui caic be, o que em cauen be, en busca d'aquesta, i només veig en les persones diferents (excepte casos límit) signes de mediocritat i de mort per aburriment (tot i que m'agradaria pensar que no ho faig). Potser tot el que faig és crear una separació elitista on ens posem a nosaltres per sobre dels altres només per estar a l'altre costat d'una línia imaginaria que nosaltres mateixos hem dibuixat; però hi ha una diferencia tangible, les persones a aquest costat de la línia estan intentant utilitzar l'art per expressar-se i comunicar-se, i són vulnerables de ser-ne jutjats per la seva bellesa, contingut, o autenticitat, amb tot el que això comporta. Els de l'altre banda no ho estan fent. Potser lleugerament, potser el suficient com per robar-ne part de la identificació, però ja està; no es posen en joc, no expandeixen els limits de res, no paguen el preu.

Contràriament al que podria semblar, no tots els extrovertits d'èxit són en realitat grans comunicadors (simplement bons en mantenir l'atenció d'un grup) ni tampoc els introvertits necessàriament són pitjors animals socials. L'Art (amb majúscules) ofereix a ambdós una solució, una via; tant per canalitzar l'energia social, com per establir un canal de comunicació no convencional (i influenciar, o buscar una influencia més profunda en les persones). A més, un no te perquè perseguir tampoc grans coses i somnis de transcendència per crear; l'atenció social o el reconeixement superficial poden ser un lloable fi (i amb molts potencials beneficis), però que aquestes persones paguin alguna cosa per aconseguir aquesta identificació, retornin alguna cosa valuosa a la societat, que diguin realment alguna cosa a dir si el que volen és el torn per parlar (l'atenció és un préstec), en lloc de generar aquest desagradable soroll de fons constant.

En aquesta concepció de l'art com a vector, com a comunicació, com a eina i mitjà d'empoderament de les persones virtuoses i amb voluntat, capaces de portar alguna cosa del no-res a l'existència; en aquesta via a l'art desde l'intel·lectualisme que defenso com a vàlida, el que entenem com a formes d'art (música, poesia, arquitectura, etc) no són especialitzacions inamovibles ni identitats fortes per se, sino part d'un tot, eines sota el bressol de la concepció general de l'artista. Venen molt a ma les metàfores entre aquestes i medis de transport; i tot i que obviament hi ha diferencia entre anar en avió i en un submarí, en realitat no n'hi ha tantes com un esperaria, ni potser les mateixes. En l'art com a sublimació i perfeccionament de la tècnica, com a combinació dels materials que composen una obra, aquesta aproximació potser no te gaire sentit, ni tampoc per a qui la resposta a totes les preguntes és: treu-te una carrera al respecte i així i només així tindràs el dret a parlar. Jo parlo ara d'un idea d'artista total, gairebé com a ideal, de la vida, de pensador i home d'acció. Aquesta és la imatge que falta en el panteó, al costat de l'artística d'ofici, de l'acadèmica, de la lliure i bohemia: l'art com a mitjà de comunicació d'idees.

Després de tot, aquesta via no és per a tothom. Altres ànimes i voluntats creadores en podran trobar coses útils o interessants, de la mateixa forma que jo els trobo en els poetes de l'ànima i l'esperit (event extramadament rar fins al punt de mitològic de a qui l'art sorgeix, quasi inexplicablement, de forma natural, sense necessitat d'ingents nombres d'hores de pràctica i esforç), però aquests altres artistes (jo diria que completament necessaris) ja tenen els seus propis camins, concepcions de l'art, les seves propies identificacions i herois als que seguir i perseguir al fer, inspirar, crear, i consumir art. Potser la seva via, la seva concepció, els fa més lliures del pes de les seves propies paraules, més llibertat en les seves concepcions de sí mateix, sense tanta auto-exigència, sense tant del pes existencial que afogaria l'instint espiritual abans de tansols existir. Però això és increiblement rar, aquests individuus a qui crear sels presenta de forma natural, i més sovint una façana darrera la que convenientment s'amaguen per a defensar aquesta mística, però on en realitat hi ha tota una vida sencera d'esforç. Aquesta idea de l'artista és molt convenient també per a qui voldria fer-ne però es posa com a excusa que no li surt, que no està inspirat, que no es l'ho seu. Precisament per motius similars i seduïts per aquesta idea és potser per això que les persones que utilitzen l'art com a distracció, o com a desfogament puntual, tot i de vegades molt intel·ligents (i en aquesta qüestió, un desperdici), són quines més volen evitar el que realment canvia al publicar els seus escrits; l'àrbitre cruel de l'èxit i la irrellevància, aquesta pressió de crear, aquest esforç, aquest exposar-se, encara que sigui sense més publicar el que escrit ja està (per por a ja no poder prendre's-ho en el futur amb la lleugeresa que quan van començar). Així que tampoc puc dir realment res, a aquestes persones amb les que parlo, aquelles que escriuen per elles mateixes ni a les que ho haurien de fer però no ho fan; ni servir d'exemple d'èxit ni de constància, ni convidar-los ni incitar-los a res. Només puc desitjar que ells mateixos facin el pas, decideixin prendre responsabilitat com jo vaig fer en el seu moment, i decideixen trencar amb les seves excuses ells mateixos i començar a parlar, identificar-se, i presentar-se com a artistes. Però la majoria de vegades, se que desitjo en va.

Està molt be escriure per a un mateix, jo també ho faig, molt de tant en tant. També pot ser que diguis o creguis que no t'importa el que altres pensin de tu, o que no pretenguis res amb el teu art, que vulguis que passi sense més, que simplement disfrutes fent-ho, que no vols més implicació, ni pes existencial adherit, i tot això pot ser perfectament veritat, escriure igual que caminar pot ser un exercici amb grans beneficis personals.

Però agafes els teus pensaments i els passes a través del filtre del llenguatge, fas tot el camí. De vegades, escriure és casi més una forma de pensar que una activitat artística. Agafes el caos i en poses ordre. Agafes caos i en fas conceptes, paraules (o música) que els altres podem entendre o interpretar; just aquestes, just en aquest ordre, no unes altres, exactament aquestes, no una mica mes a la dreta o una mica més a l'esquerra, exactament aquí. Les ordenes en precises seqüències i delicades estructures (feia que ni tansols les millors intel·ligències artificials són capaces encara de fer) preparades, destinades a ser enteses i lliurades al món. Però no passen d'allà. Es queden en un blog o una carpeta a les fosques, com a molt tímidament treient el cap enllaçats des d'alguna bio però tampoc donats gaire importància, tal i com passarien desapercebuts els teus escrits o poemes o qualsevol cosa que realment tinguis a dir al costat de les teves selfies casuals i fotografies artístiques de noies amb banyador.

De la necessitat que siguin intel·ligibles sobre el paper també els fas aquests pensaments més ordenats, menys orgànics. Aquesta transmutació espanta a certs tipus de persones, que tenen por o creuen que no tenen les habilitats per fer-ho, o que saben que de ser posats en un paper les seves grans idees no són més que un caos d'idees inconnexes sense valor ni significat, i prefereixen continuar sense saber-ho (tot i que algunes poques vegades és cert que algunes idees són tant delicades i abstractes que de només nombrar-les s'intentarien esvair). Però també ajuda a algun tipus de escriptors, que prefereixen els pensaments d'aquesta forma, doncs tot i "exposar-se" a altres o a propis sentiments o experiències traumàtiques, doncs la narrativa també pot utilitzar-se com a una barrera, una distància emocional. Per a aquestes persones, escriure els pensaments els fa més manejables, més racionals, i es convencen freqüentment de que només escriuen per aquesta auto-ajuda, que no hi ha intent de comunicació intrínsec en la seva activitat. Però fins i tot si aquesta es la finalitat, que no sempre la és, no és la destinació empleada; la destinació és crear alguna cosa que pugui ser llegida o interpretada, i sinó t'ho prens així ni que sigui de forma inconscient o com un ninot de practiques de tir, mai faries passar les teves idees per el procés transformació. Escriure coses te més pes que simplement dir-les, per això és tant intimidant, has de justificar la teva propia importància, no ten pots desdir o relegar a un factor extern (per exemple en una entrevista, el format de la qual es basa en que no has de defensar la importància i pes de les teves paraules perque la informació està essent requerida per un entrevistador, reposant en ell el pes del perquè el que dius és important i donant a l'entrevistat l'avantatge de la lleugeresa) Allò que dius ha d'explicar alguna cosa, i alló que explica ha de ser interpretable, sinó literalment d'alguna forma a través del paper, i no és aquesta la definició de un missatge i un missatger? Si el que expliques, després, es llegeix o no, ja serà quasi secundari, però la intenció està allà, ha d'estar allà, impresa en l'anima de l'acció. Hi ha moltes coses que escric que ni tansols jo llegeixo, però això no treu que aquest es el vector, la direcció en la que estava empleant la meva força. Altres mètodes, altres arts, altres objectius, altres filtres, tot pot variar segons la persona i el moment, però sempre es tracta de un llenguatge i de una comunicació.

El meu punt és que fas tot l'esforç per a transformar irreversiblement els teus pensaments en un vector comunicable, i que el comuniquis o no el final podria ser o semblar per a aquesta qüestió gairebé trivial per començar a escriure (fins i tot recomanable), però que és poc més que una conformitat més enllà. Ja que ho fas, ja que escrius, ja que camines, aprofita-ho per anar a algún lloc.

Ja que efectivament ets capaç de pensar i de dir coses, perquè esculls no fer-ho, no publicar, que aixó que precisament és en el que treballes més de tot el que comuniques, no en sigui una part? No serà sota la il·lusió de que "vols desenvolupar un aura de misteri" o que prefereixes que "siguin les teves accions que parlin per si mateixes" o "no dir res", espero; perquè si és així ho sento però he de trencar la teva vitrina de cristall; no està funcionant i no funcionarà. És com no anar a votar, perfectament legitim sota les elaborades idees que proclames, pero a la práctica indistingible a quedarse a casa mirant el televisor. Potser el que passa es que has decidit que et deus no a un públic, sinó a l'immensitat i a l'art, i això és tambe perfectament vàlid! Grans escriptors s'han forjat d'aquesta forma, sense el reconeixement immediat que mata tota creativitat! Però al final del dia, si no has escrit un altre Guerra I Pau, no importarà. Fins i tot si aconsegueixes amb autoexigéncia crear una bella obra, no importarà. Ni historiadors ho trobaràn en un calaix ni lamentarem no haver-te valorat mes abans de la teva mort. És ara, ara ha de importar, formar part de qui ets. Les màquines venen, de tot s'ha escrit se n'ha escrit i se n'escriurà. Les intel·ligències artificials crearan millors i més boniques obres d'art per al consum que les que mai podríem somiar, tot sense l'inconvenient de l'artista. Les obres d'art com a obres genèriques estan essent acorralades per la industria, les estructures que funcionen al vendre coses al públic general, set-mil milions de persones amb les necessitats bàsiques cobertes que buscaran alguna altre forma de realitzar-se a part de sobreviure, la cobertura mediàtica i els diners. La producció d'art mai deixarà de ser rentable, (perquè de fet, segons creixin les economies subdesenvolupades i cada cop hi hagi mes treball automatitzat, consumirem més i més entreteniment) però per a la classe mitjana i baixa de productors el producte ja s'està devaluant, perquè resulta que les persones produeixen aquestes coses i ho fan gratis, tant per identificació social i personal (no fa falta que ens pagueu el concert!) i també com a part artificial de la búsqueda de la transcendència que ja no poden trobar ni en el treball ni en el consum. Si un te oportunitat de tenir èxit amb el seu art com a producte, endavant, agafa el que és teu; però aquest no ha de ser l'objectiu, ni com a inversió de temps i esforços acostuma a ser una bona empresa si el que es vol es guanyar diners. Tota concepció de l'art haurà de passar una crisis d'identitat semblant a la dels pintors quan es va inventar la fotografia, i potser encara més profunda. L'última defensa de l'art com a tal és la identificació personal, l'entorn i la modificació d'aquest a través de les idees, fer i dir coses com a individu, fer que el que crea i el que viu siguin la mateixa persona i valorar les persones en acord a aixó. Una comunicació de l'ànima i l'individu, no un títol universitari ni un producte amb el que eventualment comerciar i guanyar-se la vida.

Potser t'he animat, durant el transcurs d'aquest escrit o el anteriors, o desanimat, a escriure, o potser encara no tens ni idea de que estic parlant; però es ara resulta que només amb això tampoc n'hi ha prou (n'hi haurà mai?).

Escriure és a les arts el que caminar és a l'exercici físic; de vegades no gaire vistós comparats als altres esports però igualment saludable; de vegades ho fas no per gust sinó perquè has d'anar a algun lloc, i et sorprendria l'ho lluny que et pot arribar a portar si simplement continues endavant.

Sempre he estat un gran crític dels escolars, dels acadèmics, es a dir dels estudiosos que no es mullen, dels dissecadors de l'anima, de les obres d'art i de totes les coses que precisament no ens hauriem de dedicar a disseccionar, de l'errònea aproximació intel·lectual a la creació i a l'art.

No dubto que haguin d'existir, com a historiadors, de la mateixa forma que ho fan els archivadors que preserven la historia i el coneixement humà i que de tant en tant porten a parlar a documentals de historia. Pero l'éxit rotund de l'estudi de l'art (que hauria de ser i efectivament ser tractat per la consciencia collectiva realment com historia de l'estudi de l'art) com a producte academic, ha creat una concepció d'aquest lligat no només a l'imatge d'academic, sino a una forma en general de tractar tot allò que brilla. Un col·leccionisme com a mode de autoritat, un acte blanc i buit de risc en tractar amb l'art per aquells interessats en el llegir, i una via principal sense voluntat de creador per aquells interessats en crear.

Aquesta actitud i aquestes formes, tenen el seu lloc en un hobbie, en solucionar una curiositat o per profunditzar en una obra en particular per la que l'artista tingui preferencia, documentar-se per les seves propies creacions; però jo dic que si volen formar part del mon, s'haurien de deixar de histories i posar-se a jugar, es a dir, a crear art, a baixar al fang i posar-se a donar cops de puny, perquè l'art no va anar mai de descobrir com funciona (ni de comentar-lo desde una tribuna com al futbol). La classe d'autoritat que otorga un titol universitari en humanitats no es un preu a pagar per poder dir alguna cosa, a no ser que un tingui la visió seduida per l'art com una torre de cristall plena fins a dalt d'intelectuals tirant llibres massisos a les persones. A mi en tot cas em sembla un exemple de la seva contranatura, una subordinació als mètodes que si que funcionen en les ciències, que tenen diferents funcions i fundacions en una societat i en una ment humana. Les humanitats, en lloc de ser lliure d'aquest pes, busquen solidesa, seriositat i exigència on no l'haurien de buscar; i he vist en la meva vida un gran nombre d'articles o comentaris de text intentant fer referències numerades a altres escrits no com a pura documentació sino amb l'esperança de guanyar pes a les seves paraules com si que alguna cosa perque lhagues anomenat anteriorment Marx, Hegel o Rousseau sigui ja una veritat. Senyors, art is not about solving art, art és comunicació.

Aquest mantra que vaig repetint, aquest art és comunicació, no es només aplicable a nivell individual on l'art pot complir necessitats comunicatives en una persona, sino que també es pot aplicar a nivell de societat. En aquest punt, potser és més rellevant la funció de l'art com a comunicació que no pas la seva naturalesa com a tal. Quin sentit te, desde un punt de vista organitzatiu, que un grup de persones creguin art en una població mentre les altres produeixen menjar i els financen les vides? No dubto que es puguin guanyar la vida fent-ho, però què aporten, estricta i funcionalment parlant, al conjunt? Aquesta visió obviament una simplificació enorme de una societat i un model econòmic, no som formigues, però l'experiment heurístic ens serveix per fer preguntes. La primera resposta obvia és que produeixen entreteniment per a la resta; i és cert, però l'assumpte va mes enllà que pur entreteniment, perquè aquest entreteniment no és (o no acostumava a ser) buit, aquest entreteniment diu coses, la gent s'hi identifica o el rebutja, serveix per comunicació, per presencia de missatge o fins i tot per absencia, fins i tot en els quadres decoratius i en la música d'ascensor. Un pot anomenar art moltes coses, i precisament perquè certes formes d'entreteniment son tant difícils de produir perquè un mai sap exactament què és el que vol el consumidor i s'ha de jugar intuïtivament entre conceptes, tècnica i expectatives de forma molt i molt similar a l'art, també podem anomenar art a fer videojocs  (per exemple) no perquè en contingui formes d'art en sí com la música de les pantalles o els dibuixos dels personatges sino perquè en molts de casos ho són. La segona raó per a mantenir artistes artistejant és que d'altra banda permetem gairebé sense voler que certs tipus de persones (potser mes sensibles, o mes volàtils) visquin les vides associades a la creació tant perquè ens resulten interessants i la promesa futura de que ens les explicaran com perquè ens volem deslliurar d'aquest accés d'ànimes creadores, potencials líders o forts egos que pareixerien sense enlloc on sublimar. Per últim, la raó de l'art en el conjunt de persones és l'abstracció col·lectiva de l'experiència quotidiana; a través de l'art expandim les fronteres del nostre pensament, explorem noves possibilitats, expressem futurs escenaris i fonts de conflicte social abans de que siguin prou madurs com perquè siguin mes que un sospir, gaire més que un sentiment en l'aire que s'esvairia de ser nombrat amb veu alta per el nom.

En aquest nivell, tenim uns grups de persones, uns artistes, profesionalitzats en la creació d'art que creen o absorveixen o reinterpreten i manifesten idees presents en l'imaginari col·lectiu, que segons el seu éxit en aquest (de vegades segons la seva pericia individual i bellesa de l'obra, de vegades en la presencia en la collectivitat o part de la collectivitat d'aquesta idea sense representació, es a dir, en un buit de poder) actua a mode de veu en el conflicte social que ve a representar. Aquest sistema d'artista com a ofici, com a part diferenciada dins d'una població més gran que es dedica a crear art de la mateixa forma que altres es dediquen a construir cadires, és bastant eficient en quan el que producció d'obres d'art es refereix, doncs tens les millors persones, les més ben preparades per fer per exemple música, fent servir tot el seu temps creant específicament això (pagats per una alta societat, o per una cultura de masses) i no, per posar algun altre exemple, plantant patates o pintant lienzos qüestionables. Però, estem segurs que la producció d'obres d'art era la raó en sí desde un principi per l'existència de l'art? Sense dubte te els seus beneficis, dels que sense dubte m'he beneficiat (igual que dels grans mestres dels escacs dels que critico també la profesionalització), i potser és el sistema que genera les millors i més elevades obres a les que pot arribar la humanitat. Beethoven, Shakespeare, Bach. Però també sense dubte, te els seus inconvenients. Conforme es torna més i més perfeccionat, s'allunya també de les persones. Potser tot es redueix a quina concepció et sedueix més, en la idea de un petit món de filosofs i intelectuals en una torre lluny de la mediocritat, o en la idea de persones fortes i actives creant art alhora que construint cases i golpejant amb el martell. Com ja he dit, la primera idea és funcionalment útil, i també genera ocasionals fores de serie, talentosos inesperats individuals, que semblen sortir del no res i amb idees trencadores (potser precisament perque surten de fora de l'endogamic sector academic) causen un gran impacte en el moment i unes personalitats molt i molt atractives per a futurs creadors que s'enmillararan de les seves formes i vides bohemies que nublen sense fi la visió que tenim de l'art i dels que en fan. Però ambdos casos no deixen de esser professionalitzats; un en literalment la seva producció, l'altre en la unipolaritat de la seva identitat i representació propia del personatge que representen a l'imaginari col·lectiu. Ironicament, allò que porta a aquests grans individuus tant personals i tant seus es en sí a l'exit es increiblement antiindividualista. Existeixen com a representació de les idees que professen o representen (i tenen éxit depenent de la popularitat d'aquestes en els grups de població), i ho encarnen en un personatge del que no poden fugir ni ells mateixos (fins i tot després de una vida de intentar-ho, com el Bowie). L'espai on amb prou feines tenen lloc de deixar una imprenta, de fer una diferencia com a individus més enllà de les raons i idees amb les que s'identifiquen que els han portat a tenir éxit és de vegades a través de les seves histories i personalitats esbojarrades, o en les lletres en sí mateixes i en obres poc llegides; precisament tot el que sobra, tot el que per el que l'art entés com a sistema de producció és el que anomeno l'inconvenient de l'artista.

Aquest sistema no només te els seus problemes interns, sino que careix de una identificació positiva per aquells ni genis atemporals ni disposats a pagar el gran preu d'entrada al cercle. Un preu que ha de existir, però sens dubte massa alt per compaginar en ser util en altre coses, en construir cases per als vius. La democratització absoluta de l'expressio artística (que tothom pugui crear i ho faci i tot sigui digne de ser escoltat) no es real ni desitjable. En el fons, aquesta versió de fer art per a la producció d'obres d'art, es una visió molt poc individualista, una especilitzacio de la funció comunicativa que si be sembla que dona énfasis als individus que n'arriben a la cima del tot, es en realitat la subordinació dels esforços expressius i idees a les persones disposades a pagar el preu desmesurat de conveniencia. On art es comunicació, el missatge essent el missatge intrinsec, essencia, intangible de l'art en sí; el codi son les formes (en realitat el missatge on n'està fos, un codi que en realitat es una ment humana, un receptor que mai podem exactament coneixer sino només intuir a través de nosaltres mateixos, el que fa l'art tant abstracte en primer lloc), i la bellesa el paper per on cual valorem el que hi ha envoltat en el paquet. Essent la persona i la ideea virtuosa, capaç de generar grans histories, grans formes, grans i belles produccions d'art a les que les persones agradaria consumir; aquest és l'ideal. El propi art com a arbitre; la seva bellesa i cualitat determinada per l'abstracte valor de la persona a ser capaç de crear-ne o de tenir la voluntat de aprendre a fer-ho. Perque en el fons, si poguessim escollir, aquestes son les persones de qui volem escoltar. Les que s'haurien d'estar comunicant i essent el centre de la discussió social. La via académica és massa limitada i massa llunyana en aquest sentit. Si aprendre a fer art, o aprendre a valorar-lo, es converteix tal i com es van tambe convertir els escacs cuan es van profesionalitzar, en una suma de teoria i moviments a aprendre, en una suma de estructures a aplicar i nomes burocratiques d'ortografia i precisió tecnica necessaries ni tansols per començar a esser considerat (i que porten dècades d'aprendre, suficient perque cualsevol realment intelecual en fugi a la vista excepte molt puntuals excepcions); llavors aquest gran joc de comunicació que anomenem art l'acabarem convertint en un altre ofici més, o en un aparell de producció d'obres d'art i tot i millorar en la carrera armamentistica de crear cada cop més i menys imperfectes partides, en perdrem un mirall per a l'ànima humana (i d'aquests no es que anem sobrats).

Perque en un món on fer art es una qüestió de producció i no expressió, l'art es pot encarregar (i es porta fent centenars, sino milers, d'anys). Però en un món on per esser capaç de fer art no en tens prou amb un paper i un boligraf, o amb un tela i un pinzell, sino que necessites un equip de producció i programadors de audio, video, i software de cent persones per fer una pelicula o una serie o un videojoc la cosa canvia. La imatge és el rei de l'era de la informació. Ràpida, perfectament produïda. Necessites una quantitat de temps ingent per a editar videos de youtube i promocionar-los per tenir impacte; per innovadora i impactant que sigui la teva idea si no ho fas encara que virtualment il·limitat l'alcanç és pràcticament zero. Les rares vegades que això no és així ens fan creure que podríem ser el proxim gran hit, igual que les estrelles del rock els ho feien creure als nostres pares, i així ens perpetuem en la idea que no hem de donar propia importancia al que creem, sino que eventualment algú vindrà i n'hi donarà per nosaltres. És obvi, l'exigencia de les obres va creixent. Fins i tot sense academicisme, aprenem generació rera generació a fer les coses cada cop millor, i ningú es conformarà amb versions inferiors quan poden tenir el millor. Com a jugar a escacs, juguem be perque estem sobre les espatlles de gegants. Però els escacs es un joc finit, i les formes d'art que coneixem solien tenir unes certes virtuds de permenent canvi i d'accessibilitat que les feien més universals, més versàtils i imprevisibles del que son ara, sense tanta necessitat de arribar a un cert estàndard perque potser un te altres coses a fer a la seva vida apart de passar-se vint anys aprenent a tocar com un profesional per a tenir permís per a fer mùsica a ulls de molta gent. Ara mateix, tal i com coneixem les formes d'art no funcionen com a eina universal d'expressio potencialment accessible a tothom (o no a la majoria de llocs), sino el resultat d'una especialització que no estic segur que volguessim en un primer lloc. L'expressió era l'objectiu, l'ho important, la comunicació, recordeu? No penjar-se a sobre el títol de músic o cantant i ser un intèrpret en realitat. És molt difícil fer alguna cosa que sigui, ja per començar, acceptable per a llegir per a certs estandars. ens tornem mes fins (i daixo no te perque tenir cap culpa l'academicisme) i tot el que es fa ha de ser suficientment correcte en tots els sentits per a ser agradable i correcte (politicament, per exemple) a un abstracte multilinguistic multicultural public general a mes a mes del teu public objectiu, o sino estas condemnat a no tenir public, a ser crucifixat. per on va la historia, si deixem de treballar mes i mes, i ens quedem sense (no sense poder consumir) pero si sense poder fer art, ja em diras que coi farem (que cai faran!) llavors els artistes.

La seva representacio de l'art en forma de producte adacemic, de producte en forma de carrera universitaria, es en realitat una moderna denominacio de historiador, i la seva sobrerepresentacio contribueix llargament a la visió totalitaria de l'activitat artistica com una historia, estatica, de formes i estructures formals, carents d'anima. Si l'art es un joc de comunicació, no guanyem res en resoldre'l (si alguna cosa així fos possible) igual que no en treiem res de resoldre els escacs. No en guanyem res en tractar-lo massivament com a objecte d'estudi i no com a eina i mitjà de comunicació entre un públic i algú que te alguna cosa a dir. Puc entendre l'impuls d'analitzar-lo, de voler entendre'l, comprendre'l profundament; però no la institucionalització del procés, la mecànica escolarització de nens i joves en aquesta visió compartimentada, estructurada i preparada per a ser empassada, digerida i evaluada de l'art. És una diferencia conceptual que ni tansols hauria de resultar difícil de apreciar. Apliquem els mètodes que ens han funcionat a les ciències naturals i d'alguna forma el seu bon nom justifica actuar de la mateixa forma amb arts, historia, i literatura; quan l'art no es tracta necessàriament de donar respostes correctes a res, ni oferir mètodes segurs per construir trens i, per tant, necessita d'altres vares de medir, d'altres mètodes, d'altres evaluacions, formes, fons i metodologia.

La seva forma de treballar i de veure-ho corromp tot allò que val la pena llegir i parlar.

“When scholars study a thing, they strive to kill it first, if it's alive; then they have the parts and the'be lost the whole, for the link that's missing was the living soul.”

No en trauràs gaire res de cursos, acadèmies, processos formatius i carreres sobre la historia i la literatura (a no ser que el que busquis es una plaça com a professor de secundaria en algun institut) sinó tens ja el drive per escriure; i si el tens, escriure es algo que probablement ja estàs fent igualment. Llavors et pots documentar, i llegir per feina i no per plaer altres persones, i aprendre's noves tècniques i formes i recursos per escriure de la mateixa forma que ho faries amb qualsevol altre art. Però si ho fas abans, perdonable potser en el cas de altres formes artístiques com la música, si t'inundes de aquest contingut, si t'esperes a que professors et diguin sí o et diguin no, interioritzaràs una forma de veure l'escriure i el llegir com un acadèmic, com un escolar, amb exigència pero sense risc; com qui només pot escriure allò que ja s'ha escrit, emplenar amb les paraules correctes l'espai que deixen entre mig les estructures correctes, i no com un exercici de força.

Durant molt temps de petit em vaig alimentar i llegir de llibres immensos que m'oferien gratis una realitat. Però ara no tolero llegir, i menys quan estic escrivint, per la sobrecarrega de idees i transferència de principis que haurien de ser propis, perduts en l'abstracció d'allò que hem viscut i intentem ara d'alguna forma explicar. Llegir de grans ànimes i ara artificialment intentar crear justificacions per seguir els seus passos! Esperar a la porta de casa que eventualment algú entengui el nostre geni, aquella referència, aquella perfecta estructura, aquella justificació! Quin malbaratament! Esperar el reconeixement del mecenes que no existeix, de l'equivalent a la palamada dels pares a l'espatlla, el somiar amb el príncep blau dels artistes; en lloc de baixar del cel dels poetes morts i caminar entre els mortals! Creen comentaris de text som si fossin papers científics, com si la literatura sigués alguna realitat que dissoldre, que solucionar. Reciclatge de llicenciats universitaris en forma de professors a l'escola publica i no gaire més. L'academicisme crea una barrera invisible, una distancia. Les grans obres, i per tant idees associades i pensaments, es generen en altres llocs, en altres èpoques. En mans de filòsofs antics, en grans universitat o petites ciutats gregues; no aquí, no nosaltres, no ara.

No critico llavors en molts de casos el que anomeno l'acadèmia o el mètode acadèmic i els seus continguts i teoria per el que fa o diu o és o genera artistes, si no per la divisió d'estils en categories (al més pur estil assignatura, on fins i tot d'aclarir la naturalesa enganyosa de la separació, continua essent endèmica a la forma d'ensenyament) i per la concepció que ajuda a crear que l'art i la cultura i en general l'activitat intel·lectual és una cosa que pertany a un món darrera de cursos i carreres de formació darrera paywalls i muralles d'universitat i tecnicismes i títols i en general al mon "professional" com a contrast a tot això pertanyent a estar integrat en la vida diària de les persones i en les seves jerarquies i comunicacions socials habituals.

Una cosa que faig moltes vegades, (i potser més de les que hauria) és estar en converses i fer referència a coses que he escrit, o escrivint contingut de converses que havia tingut, a parlar de temes sobre els que estic escrivint en aquell moment que fan que quan finalment ho publiqui el meu públic potencial de dos o tres persones que m'escolten a la vida real en realitat ja ho han escoltat tot. "Com vaig dir en aquell escrit..." "Això que dius es exactament sobre allò que vaig escriure..." però si no es per fer-me el llest ni reforçar conscientment la meva identitat descriptor ni per fer publicitat; sinó que el motiu per el que nombrava tot allò era perquè les coses que escrivia eren les mateixes coses de les que parlava en persona, les mateixes coses que m'interessaven, sobre les que mantenia una activitat intel·lectual que abans de començar a escriure quedava oculta, enterrada, en silenci. Perquè si algunes coses m'importen i interessen el suficient com per escriure d'elles, perquè no també parlar-ne, i si estic en un entorn i amb uns amics que tot i ser molt bones persones i tot el que tu vulguis no estan interessats, perquè no buscar-me persones que ho estiguin? En això si que et poden ajudar els entorns acadèmics, si n'ets suficientment viu i ets capaç de sobrepassar les tendències endèmiques de transformar les persones vives en acadèmics o snobs. Jo no parlava d'estrelles i del firmament, tot i que pot ser una cosa perfectament acceptable sobre la que escriure. Ni tansols vaig començar a escriure com a un exercici conscient de comunicació, sinó que em vaig adonar més endavant de que era un esforç descomunal per a fer-me entendre. El cas és, hi havia un diferencial entre el que era la meva vida i la meva activitat intel·lectual (potser l'aïllament responsable de posar-me a mi mateix dalt d'un pedestal, del que caus quan trobes persones que realment són capaces de comprendre allò que dius, al que tornes quan ningú ho fa) perquè no expressava ni feia formar part del diàleg tot allò que penso constantment (i no importa el que prengui, jo no paro de pensar). Quan vaig començar a escriure, no només vaig aprendre a ser més valent i actiu enfront decidir quines coses eren importants i formaven part de la meva vida (i per tant començar a parlar també d'elles a la meva vida física) sinó també canviar el meu entorn, o canviar d'entorn en general, perquè aquest s'allunyés una mica de les meves preferències socials immediates; vaig aprendre a mirar d'una altre forma les persones, les imatges, la música, els escrits. Va ser gairebé terapèutic en aquest sentit, i van ocultar durant un temps el fet de que no m'agradés escriure, perquè m'agradava l'efecte que escriure tenia en mi. Ni les meves accions ni la meva vida diuen encara suficient (ni suficientment bé) per sí mateixes si simplement les deixo fluir perquè no soc ni una adolescent amb instagram ni una estrella de rock atemporal; així que les he d'apartar aquestes coses amb la ma i posar-me a mi mateix i al so de la meva veu al càrrec, el que significa que molt al meu pesar, tampoc puc encara deixar-ho estar.

Tampoc és l'antídot de res fer art per art en sí.

Fer art no es un producte d'autoajuda per a masses; ni ho serà, ni mai ho hauria de ser.

Posar-nos ara tots a fer art com desesperats no és solució de res. Ni totes les persones són realment capaces de fer-ne (si be de vegades un mínim coneixement acadèmic els pot ajudar a començar, o eines per qui te alguna cosa a dir i no sap com), ni totes tenen la capacitat, en fer-ne, produir res que aporti res a ningú; de vegades ni tansols a ells mateixos. Per sort, això no determina el valor d'una persona, igual que els resultats acadèmics, la intel·ligència, els followers, o la xifra que tenen al banc després de cada mes ho fa, però sens dubte és una realitat. No és qüestió d'elitisme, o potser si, sinó de exigència. En aquesta qüestió, el propi art actua d'àrbitre, per això és tant important que l'artista es publiqui, s'exposi, en un entorn en que l'art en sí importi i on aquest parli per si mateix. En tot cas no hi ha res dolent (al contrari) en provar diferents formes, durant algunes setmanes, fins i tot si un pensa que no es una persona artística, ni intel·ligent, ni hi tingui gaire cap interès en particular; tant per la re-interpretació que un pot tenir de l'art després de intentar-ho, com perquè potser descobreix coses d'ell que no sabia. No regaleu pots de pintura acrílica als pintors sinó a qui no ha pintat mai. Però en el moment en que deixa de ser un experiment, i comences a voler identificar-te com a artista o intèrpret de qualsevol forma, ves amb compte, perquè per el teu art et jutjaran. Potser algunes persones entendran que estàs començant i que no importen els teus errors, però no te perquè, ni tenen perquè. Fins i tot en el sentit de la comunicació, de vegades en l'art ni tansols importa que les formes siguin perfectes si, com en les faltes d'ortografia, compleixen un mínim de decència i precaució. De vegades hi ha persones que tenen una sola a cosa a dir, i aquella cosa es tant important,  tant interessant, tant potent, que no importen els límits exactes de l'art, que en son quasi una excusa per dir-la mes que una cosa en sí. Però quan entrem en el regne de la identificació, de la profesionalització, dels egos i els castells de pedra i trons; de quan un artista pretén actuar d'ofici... Einstein deia l'ho de no pots jutjar un peix per la seva habilitat de pujar arbres, però també reia a les mares que deien als seus fills que si s'esforçaven el suficient a estudiar matemàtiques podrien ser com ell. No tothom és igual, no tothom pot fer de tot ni en la mateixa mesura. Intentar aprendre a fer alguna cosa que naturalment no saps fer és perfectament acceptable (i virtuós) per unes coses i empenyer una pedra rodona cap a dalt de la muntanya en unes altres (i absurdament destinat a fallar). Es cal una vista d'ocell per distingir la diferencia, o en el seu defecte una vida d'experiències i braços cansats. Jo no defenso l'art de qui se'n renta les mans; "aquí està la meva creació, la meva acumulació de paraules i frases, i jo me'n vaig no en tinc res a veure", de qui tira la pedra i amaga la mà. Un és, a ulls dels altres, allò que un fa. Tu, com a artista, en la teva vida artística, ets allò que crees; ni més, ni menys. Ser-ho comporta una identitat, però també una responsabilitat, un pes inherent.

Jo sempre he estat un gran crític dels artistes perquè si.

Amb artistes perquè si, em refereixo al tipus de artistes que, seguint aquests paràmetres o formules, o coneixement que els estudiosos de l'art han establert en pedra com a certs, obliden que desde el principi es tractava de identificació personal, de dir alguna cosa, en lloc de simplement crear un producte per ser consumit. (també un podria dir que sí la pràctica la que porta a la perfecció, i que és el tenir alguna cosa a dir el que et porta a perseguir aquesta; però la realitat és que molta gent entra seduïda per la directa identificació de l'artista, persegueix crear el producte, i com moltes altres persones abans es troben sobre la marxa, mentre aprenen, que potser si que tenien alguna cosa a dir! en tal cas, podriem dir que ha pagat el preu, i te el dret a parlar, que si eventualment resulta que no te res a dir, hauriem de esser sempre vigilants perquè aquest fent no sens quedi ocult entre correctes formes). Pot semblar molt que dic, "oh! no es tracta de ser un producte, aquesta es una crítica el capitalisme, per fi se del que està parlant", però amb producte em refereixo a una cosa més amplia, no necessàriament a alguna cosa directe que compres amb diners, sinó de vegades a una imatge amb la que et vols identificar (i per la que de vegades pagues diners per fer-ho). Em refereixo més al punt de vista general, al punt de vista de "vaig a fer una cançó o una cover, no per dir alguna cosa sinó perquè vull una cançó, tant per vendre-la com perquè vull millorar la meva imatge personal com a cantant" i no perquè vulgui dir alguna cosa i una cançó em sembli la millor forma de fer-ho. Tampoc dic que l'art sigui una qüestió pura de imaginació i creativitat. i tot hagi de ser màgic o espontani i pur de avarícia ni voluntat. Han d'anar lligades, una no existint sense l'altre. Integrades en una mateixa identitat.

Un dels problemes de l'art és que rarament es pot parlar en absoluts, motiu que fa tant difícil de parlar de l'art i els artistes en general, i parcialment el motiu per el que necessitem música i pintura i arquitectura i més que paraules i cadenes lògiques per entendrens en certes coses i no donar voltes i més voltes a la dialèctica com subnormals.

Un dels altres problemes és que en general no s'en vol parlar. Els artistes no volen parlar de l'art perqué l'art es com parlen, es a través d'ell on es comuniquen. També perque no en volen treure mística, o perque prefereixen viure en aquesta lleugeresa, i jo els entenc. Ningú vol ser a l'hora de la veritat el que diu que l'art ha de ser d'una o altre manera, o que cert estil no esta be, o que certa cosa no li agrada; perque queda millor no parlar-ne en absolut i intentar quedar be amb tothom per atreure més public potencial, pero jo trobo completament necessari l'existencia d'artistes innacceptables que parlin també d'aquestes coses. Així, quasi per defecte més que per opinió general, el relat imperant és per una banda l'acadèmic com a estricte, i de l'altre el lliure de art és tot amb intenció artística, o idea artística, o interpretació artistística, així que potencialment tot és art i tothom és artista; dues visions polaritzades que realment deixen poc espai en l'imaginari per a altres concepcions de la realitat (exactament com acostumen a fer les polaritats), i aixó és extramadament limitant. No es tracta tampoc necessariament de posar-nos a filosofar com animals sobre una definició precisa de l'art per a utilitzar com a base a una identitat, sino que la democratització inicial de la definició en la que vivim ara mateix porti als seus propis camins, a les seves propies jerarquíes, i potser fins i tot a noves paraules i valors. Un existencialisme artístic en un perpetu cicle de creació i destrucció, en el que l'art porta girant desde la seva concepció, però amb persones fortes, intel·ligents, capaçes i virtuoses, conscients d'estar creant, treballadors i homes de familia en el temps lliure, contruïnt no només castells de fades sobre els núvols sino també cases per als vius. Per a això es necessiten no només personatges, sino persones; persones i artistes d'idees innacceptables, que parlin no només de l'ho seu ni d'alló que els faci quedar bé, sino de fermes i explosives afirmacions, parlant sobre de la naturalesa de l'art en espais públics, de la teoria de conjunts fora de la universitat.

La necessitat de que tota figura remotament pública sigui totalment correcte és potencialment distópica i deshumanitzant, anti-artística. No es questió de montar un sindicat, pero si de un cert gatekeeping, de una certa definició com a conjunt o consciencia de classe o esperit. Perque en ser un creador existeix un cert pes, crees un art i t'hi exposes en ell. No es un procés inocuu, dius unes coses i les que no dius no les estas diguent; hi ha una negació en la creació; un fons contra forma. No necessariament t'exposes perque exposis coses personals, sino perque deixes en l'aire alguna cosa a valorar. Apliques energia al cosmos al portar a l'existencia coses del no-res, i això no és simple ni sencill; i per l'altre banda els artistes perque sí s'identifiquen com a tal, pero no en porten la seva part del pes. No generen res en sí. No paguen tampoc el preu, simplement s'emporten la identificació. Un podria dir que estic limitant la idea de com un artista es o hauria de ser, com si m'estigués posant per a sobre d'altres, i potser es veritat, pero es que crec que es necessari, crec que es una diferenciació real; una part de la població està utilitzant l'art per comunicar-se, i l'altre se n'està emportant l'identificació, l'atenció, i per tant, la part de recompensa.

La realitat és que pot treballar de moltes, moltes formes, arts i estils; i no per fer-ho d'una o altre deixa de ser un producte (tot i que forma part, com tot, de una identitat en essència de la que se n'ha d'entendre el conjunt i procés) i es converteix en verdader art; si es que tal cosa existeix. Ni tansols jo m'hi atreveixo. És difícil, és arriscat. És una lluita constant la de determinar l'art que és i l'art que no, no una explicació definitiva. Un estira i arronsa, una lluita constant per a la identitat. Per això es necessita d'alguna cosa més que un públic de masses decidint, més que la opinió d'un intelectual, ni l'aprovació d'un títol universitari, sino una conversació constant, una concepció de l'art i l'artista que formin part del diàleg social i no en un abstracte on el que importa és que tal persona fa art sense entrar en exactament el què, el què hi diu.

El que, per cert, no significa necessàriament arrastrar a l'art a parlar de temes socials o polítics en l'art, sino també a pujar al núvols a parlar de coses com la llibertat i no semblar un il·luminat o, pitjor, un estudiant de filosofía.

S'ha d'explorar, ser variable; el preu a pagar al no fer-ho es massa alt. L'estancament. Fer un producte que agrada i fer-lo en diferentes formes i maneres durant vint o cincuanta anys més. La cara fosca de l'identificació del gran artista; el seu personatge. Compatible amb treure molts de discos i tenir una vida amb els beneficis de les vendes en la profesionalització si tens éxit i ets una gran estrella; incompatible amb la meva visió de l'artista com a home fort, com a creador. Perque tenir exit està bé, però no hauria de ser l'unica raó per la que crear. La meva intenció no és fer caure a tothom en la trampa del culte a la personalitat amb unes persones en lloc d'unes altres, i per aixo es requereixen de que aquestes personalitats siguin no com una persona sino la persona en sí; variables pero forts, volàtils per naturalesa pero tambe ferms, en époques d'escriure pero tambe amb époques de viure, de seguir explorant i experimentant i canviant la vida; no cansades ànimes que es posen a escriure la seva vida cuan no tenen ja res a fer ni tampoc possibilitat de canviar, sino durant, i a través. Tampoc fa falta tocar de tots els pals i prendre fer totes les coses, i parlar de Van Gogh com qui parla de Godard en una mateixa frase, pretendre (o pitjor, intentar) saber de tot i apreciar alhora per igual tots els gustos en música que s'han donat mai. És una traició a l'esperit, una victoria del coleccionisme, un no saber escoltar ni llegir, una falsa virtut de l'esperit conciliador amb qui molts artistes i consumidors d'indulgeixen a ells mateixos per no prendre part, per evitar mai afirmar, ni caure malament, per evitar fins i tot si és per accident, crear cançons de veritat.

Perque si existeix, si hi ha realment alguna cosa que separa les cançons que tenen alguna cosa de les que no, (apart de la subjectivitat i de l'inteligència de qui les escolta desde l'altre costat de la trinxera), les que més que cançons són encantaments, t'asseguro que per fer-ne has de tenir alguna puta cosa a dir. Pot ser que no sàpigues què és, i pot ser que no sàpigues que existeix encara; però hi ha de ser. Després de tot, per sort no hem trobat (encara) forma de replicar com en un motlle industrial ni analitzar i assassinar com acadèmics allò que anomenem l'ànima, el resultat d'una intenció, la conceptualització pura d'una idea o un sentiment, portada de la no existència a la realitat. Potser creure-hi és el deliri d'un idealista, però defensar-ho o tractar-ho com si fos així, no. Si no tens res a dir, tot el que fas, com en una situació social, és atreure atenció per el fet de treure atenció; i m'atreviria a dir, igual que ho faria en el bar, que si no tens res a dir el millor que pots fer de moment és callar. M'atreviria fins i tot a dir, que tenir alguna cosa a dir és part important, quasi indispensable, per estar parlant constantment. Actuar com un vòrtex, com una dona desesperada, com un home a la barra que parla massa fort i massa sovint; fins i tot per això s'ha de tenir gracia. Potser escriptors has sortit d'aquesta necessitat; però fins i tot ells eventualment, per a ser escoltats, eventualment han hagut de desenvolupar alguna cosa a dir. La diferència entre que ho hagin aconseguit o que només ho sembli, pot semblar subtil als ulls d'un observador extern o a les orelles de qui absort en els seus propis pensaments els escolta; però aquesta diferència no és una trivialitat ni una tonteria, sinó el resultat d'una força que pot arribar a moure muntanyes. No he fet res més que perdre el temps en perseguir persones per a que escriguin o per a que facin absolutament res; per fer art, ha de sortir de tu.

Has de tenir alguna cosa a dir, alguna cosa a aconseguir, i fer-ho és només una decisió.

No qualsevol decisió, precisament, però sense dubte n'és una.

¿Si? ¿Estàs segur?

Down the rabbit hole Alice, down the rabbit hole we go.

Art for art's sake is an empty phrase. 

Art for the sake of truth, art for the sake of the good and the beautiful, that is the faith I am searching for.

George Sand