The Better Angels Of Our Nature

 

No tinc gaire res a dir sobre el contingut del video en sí (excepte infinites coses i aclaracions) pero si sobre el procés. Jo mai he estat casat amb escriure, ni tansols es algo que sempre hagi volgut fer. En algún moment vaig decidir que era una bona forma, en la seva consideració utilitaria, aixi que em vaig posar a fer-ho; pero en realitat sempre he estat obert a altres formats.

També el fet de que, en general, la gent ja no llegeixi ha contribuit molt al canvi.

Alló que busco, es alguna forma relativament simple d'expressar les meves idees sense que es degradin o es vegin compromeses per el mitjà en el que están expressades, que no requereixi més esforç la "conversió" en algo que algú estigui disposat a mirar o llegir o escoltar que l'elaboració i articulació de les idees que aquesta conté. Aquesta premisa, relativament simple, resulta ser molt complicada de realitzar; encara més donada la meva poca resistencia a coses que considero ser nonsense o formats massa instucionalitzats al que jo mateix ni tansols donaria una ullada i els temps de consum ràpid d'informació. Després de tot, més que aconseguir "vendre" aquestes coses que faig (en el sentit d'aconseguir un public massiu) l'objectiu sempre ha estat més arribar a persones concretes amb les que conectar d'alguna o altre manera. Després de tot, els formats que adopto, semblen ser alergics per disseny a qualsevol tipus de audiencia convencial o comercialització; i sovint estant basats en premises ridícules (documentals farónics, llibres de cincentes pagines, edicions de magic, obscurs videoclips, milions de fotografies) i espero i desitjo que els meus esforços siguin percebudes més com "unhinged" i "based" que no pas com un "vull pero no puc" crear el seguent blockbuster.

El paper te bastantes ventatges, i petites ideosincracies que s'adapten bastant a mi i aprofiten algunes de les meves qualitats. No soc especialment entretingut (ni inteligent, de fet) aixi, a bote pronto; pero si em dones una mica d'espai i temps per posar els meus pensaments en ordre, tinc certa gracia. La idea original era agafar aixo que ja faig i que sem dona relativament be i ferne guions que després llegir davant d'una camera. Pero apart de que es fer el doble de feina, i de que un cop m'he barallat per escriure algo ho considero ja "fet" i no tinc ganes de tornar-hi per traslladar-ho en un altre format, em vaig trobar que no sem dona be actuar, que no m'ho passo be fent-ho, que em sembla tot antinaturalment fals, que i em fa molta mandra aprendre a fer-ho be.

Aixi que he estat probant en fer videos sense guió.

Tambe s'adapta una mica a algunes de les meves virtuds: fer veure que se del que parlo (aptitud entrenada a l'institut) i conceptualitzar idees complexes ―la conceptualizació la puc fer a casa―. De fet, un dels millor elogis que m'han fet mai va venir d'una conversació que vaig escoltar en un autobus en el que un amic meu m'estava criticant: "es un capullo pero s'ha de reconeixer que sap parlar".

Doncs aixè es el que he fet: parlar. Agafo temes sobre els que porto temps pensant (potser perque inconscientment crec que estic preparant un nou assaig per penjar aquí) en faig un esquema increiblement superficial, mel deixo a casa, i em grabo en llocs random essencialment improvitzant sobre el tema. La intenció es que sigui vist, més que com un videoassaig molt treballat, com una conversació casual amb mi a les tres de la matinada; com una classe de universitat imaginària; o potser com una parodia de la propia cosa que intento fer. Que es el que es. En tot cas, aquí està el resultat. Ni tansols sabia en quin idioma ho faria fins que li vaig donar al play i em vaig trobar davant de la camara.

La idea es continuarne fent, de tant en tant, o potser de cop. Un cop ho tinc mes o menys "per ma" realment no representa tanta feina. M'atreviria a dir que l'elecció i edició del thumbnail m'ha portat mes temps que la grabació i edició del contingut en sí (per fi he trobat alguna cosa a fer amb les meves fotos!). El que era gran part del que volía: que el gruix de la preparació i preocupacions no siguin els aspectes técnics (molt millorables) de la producció sino en la qualitat i originalitat dels arguments exposats i com d'efectius son en comunicar la meva visió del món. Aniré probant coses, canviant coses, i sobretot intentant passar'm-ho be dins de les limitacions inherents del format i "workflow" que m'he proposat en lloc de intentar realitzar idear perfectes o ser paralizat per l'oceà de possibilitats que te un davant que assetja a tot creador.

El que sempre es mes facil de dir que de fer, pero, en la meva defensa: els meus fracassos es poden veure.

Behind The Scenes ― "A Little Dark Age"

farà cosa d'una mica més d'un any, fullejant les coses mig escrits i projectes abandonats que tinc per blogger, em vaig trobar un borrador sense nom que contenia algo semblant a aquestes paraules:

"el emperador esta desnudo. l'altre dia a l'exposició. videoclip de little dark age"

passa més sovint del que m'agradaria, trobar aquest tipus de misterioses inscripcions deixades per el meu jo del passat, escrites amb el total convenciment de que quan les retrobés sabria de que coi estava parlant. sense rumiar-ho gaire, ni molt menys sospitar que allò desencadenaria el pròxim dels meus projectes faraònics, em vaig posar a pensar.

qui sap quantes nits després, el pensar va portar a imaginar-me escrivint sobre el tema, i en algun moment m'hi vaig posar. qui sap quantes nits més després, em vaig trobar davant d'un manuscrit d'idees tant ample, complex i interdisciplinari, que es va fer evident que havia de prendre una decisió sobre què en faria d'ell. tot allò era massa llarg per fer un article sense un titànic esforç de condensació que no estava disposar a fer, ni tansols dividint-ho per parts (cosa que vaig intentar, i l'estructura ha continuat casi sense canvis fins al final del camí). l'altre opció ―potser l'obvia― era convertir l'assaig en un llibre. però potser l'experiència de l'última vegada em va dissuadir de seguida de plantejar-me aquesta opció, que no només hagués servit per arruïnar-me financerament, sinó que també hagués estat una fórmula segura per aconseguir que ningú s'ho llegís.

ja feia temps que em rondava pel cap la idea de fer vídeos. el problema ha sigut sempre el format.

he fet diverses proves, al llarg dels anys, cap de les que m'ha acabat de convèncer; i sense dubte cap que em convenci el suficient com per fer-ho amb aquest escrit en particular, que creixia a un nivell alarmant. no tenia gens de ganes de fer un videoassaig normals com els que veus a youtube cada dia (tot i que sense gaire dubte hagués estat la millor opció) gravant-me parlant un guió davant d'una càmera i complementant-ho amb vídeos i imatges de fons de stock que fossin rellevants al que fos que estigués parlant en aquell moment. no es pot dir que no tantegés amb la idea, de totes maneres. com a proba de concepte, em vaig posar a fer stream i vaig començar a llegir el text tal i com el tenia en aquell moment. més de cinc hores després es va fer evident que allò no funcionava. la solució obvia passava per fer un esforç de síntesis, i per escriure guions, i per llegir-los davant de càmera, i per passar-me mesos editant coses perquè mai hi hagués més de cinc segons sense algo que sortís o entrés en pantalla.

en vaig parlar fins i tot amb un amic que fa coses d'aquestes de vídeos i curts i pel·lícules amb qui vaig anar a fer d'ajudant i fotògraf a una gravació. em va dir que li passés el guió. vaig anar a una papereria, vaig imprimir el text i em vaig comprar un retolador d'aquells fluorescents amb la intenció de subratllar les parts important (cosa que no he fet en tota la meva vida d'estudiant). encara ho tinc per aquí. són unes seixanta o setanta pàgines. em vaig cansar de subratllar a la segona.

vaig fer altres probes rares. em vaig llegir el text de la primera part varies vegades, el vaig apartar, i em vaig gravar improvisant resums de varies durades. el resum de cinc minuts va durar vora d'un quart d'hora, però va estar bastant bé. en perspectiva, probablement hauria hagut de continuar fent allò.

però llavors vaig recordar, aquells vídeos que feia jo en el seu moment per les festes. per a qui no ho recordeu o no ho hagueu presenciat, aquest pseudo-blog personal va començar en el seu moment siguent un projecte cultural bastant heterogeni principalment conegut per fer festes bestials. en algun moment, inspirat per els vídeos de fons que posaven a les televisions de les festes d'algo mas duro, vaig decidir que faria el mateix. llavors em vaig passar setmanes, sinó mesos, retallant parts de diferents vídeos i enganxant-los perquè quedessin bé amb qualsevol musica. però no era només un espectacle visual, la meva ambició em va portar a construir amb ells petites narratives simples, que s'explicaven visualment. ho vaig fer amb un portàtil que es sobrecalentava, ajuntant centenars de clips diferents en alguna versió del windows movie maker. el resultat final van ser un parell de vídeos de vint minuts cada un, un sobre les drogues i la subjectivitat de la nostre percepció de la realitat i l'altre sobre anime.

la veritat, no estaven malament. o això em diu la meva memòria. qui sap on han anat a parar.

en algun moment, no recordo per què, vaig decidir que el que faria era això.

amb un canvi important, de totes maneres: aquest cop, faria servir so. l'objectiu era essencialment crear un collage immens de fragments de vídeo provenint de totes les fonts imaginables, i que d'alguna manera la seva juxtaposició parlés per mi; convertint un problema d'screenwriting en el puzzle més gran del món. una mica en l'estil de l'adam curtis (que va fer un dels meus documentals preferits, hypernormalization) però molt més abstracte. molt aviat vaig decidir que això dels drets d'autor no estava fet per mi, i que no em preocupava gaire la qualitat d'imatge. el que faria és capturar la pantalla del meu ordinador en directament a tot el que m'interessés. per facilitar el procés d'edició, em vaig imposar unes quantes normes d'estil. després de tot, la idea era estalviar-me tota la feina tècnica possible per centrar-me en el que realment importava: comunicar les complexes idees presents en el manuscrit.

― no transicions

― mínima estructura

― no gravar res jo mateix

― no passar-me de dues hores

aviat les trencaria totes.

l'ho bo (i l'ho dolent) de la idea, és que pots fer servir qualsevol cosa. la pregunta és què.

vaig començar a fer una llista enorme en un bloc de notes, sobre totes les coses que he vist durant aproximadament la última dècada que poguessin contenir alguna cosa rellevant. dic rellevant, perquè és completament impossible trobar algo que digui exactament el que vols; la intenció no era recrear literalment el meu assaig, sinó reconstruir-lo conceptualment a partir dels materials disponibles ―que repeteixo, són tots. quan la llista va ser l'ho suficientment llarga, vaig començar a mirar les coses que hi havia apuntat. pel·lícules, documentals, vídeos de youtube, entrevistes, llegir llibres sencers. perseguint per els racons d'internet una escena més que mig oblidada que recordo haver vist algun fragment de en algun post a tumblr fa mil anys. tot això no era encara la meva obsessió principal, sinó algo que anava fent mentre també estava fent altres coses, sempre pensant que el final es trobava un parell de setmanes més enllà de "quan m'hi posi del tot".

durant els següents mesos, quan vaig acabar la llista inicial, em passava bastantes estones lliures buscant coses rellevants, o estant alerta en general quan mirant qualsevol cosa, preparat per pensar "potser aquest fragment de deu segons d'aquest assaig sobre el capitalisme sense context em podria servir d'alguna cosa" o "aquesta escena de shrek es la perfecta contestació a allò que va dir en baudrillard". em vaig convertir, igual que quan vaig fer els vídeos per les festes, en algú amb síndrome de diógenes digital. de tant en tant entrava en el meu programa d'edició, retallava les puntes a les meves captures de pantalla, i sense pensar gaire en com tot allò encaixaria més tard, les tirava en algun dels cabassos que corresponien a les diferents parts. es començaven a acumular a un ritme alarmant, i cada cop més preocupat observava com la feina dantesca de classificar tot allò i posar-ho minuciosament al seu lloc correcte perquè digués el que jo volia dir seria un minuciós procés impossible.

aquesta part del procés no ha parat mai realment, fins l'últim dia he estat posant-hi més coses.

per curiositat, un dia màgic d'aquells, vaig decidir que abans d'organitzar res, ajuntaria tots els fragments (per aquell moment, centenars) per mirar quan durava tot. alarmadíssim, vaig comprovar que ja portava més de quatre hores. i si bé el procés posterior d'edició i reciclatge aprimaria considerablement el projecte, encara hi havia moltes coses més que hi havia de posar. per curiositat, amb tot ajuntat pràcticament a l'atzar però no del tot, li vaig donar al play. davant la meva immensa sorpresa, la barreja semblava funcionar. era increïblement caòtica (massa) hi havia fragments massa llargs, fragments massa curts, molt i molt poca coherència. no hauria hagut de funcionar. però ho feia. d'alguna manera, d'alguna increïble manera, la conjunció i acumulació de coses semblava per si mateixa inferir una (si bé confusa i fragmentada) lògica interna. hi havia parts que encaixaven entre sí de maneres que no havia planejat en cap moment ―i el que era encara millor, mirant-ho em venien mil idees sobre altres coses que encaixaven amb altres coses i que podien fer-ho encara millor. hi havia callbacks en totes direccions, de part a part: vídeos i personatges introduïts al principi trobaven una espècie de conclusió o continuació lògica de la seva escena una hora més endavant, que funcionava en al context de la progressió de la resta del vídeo. vaig canviar el meu plantejament. en lloc de fer encaixar les coses seguint cap ordre predeterminat prèviament planejat, ajuntaria les coses, retallant-les i movent-les quan necessari per mantenir un ordre més o menys fluid segons la pròpia barreja em demanés (tot respectant una certa estructura).

i això vaig fer.

eventualment em vaig donar més o menys per satisfet amb la quantitat de coses que tenia (ni de conya) i ho tenia tot en el meu ordre pseudo-caòtic en cada una de les seves parts. vaig donar una fase per acabada i em vaig decidir a prendre unes vacances del vídeo abans de la recta final. me'n vaig anar a berlín i vaig estar fent fotos com un desgraciat, sempre pensant que quan tornés em posaria a acabar el vídeo seriosament, el que em suposaria probablement unes dues o tres setmanes.

hehe

vaig posar-me a fer una primera versió definitiva d'una de les parts. la part número quatre. per alguna raó. no recordo quina. no va ser fins que no m'hi vaig posar fins que no vaig veure tots els seus problemes. si, la fórmula casi màgica de combinació llibre donava una base amb potencial (i cert encant) però quan enfrontat amb les meves creixents expectatives, causava problemes. problemes de tota naturalesa, però els que em preocupaven més eren sobretot els de caire més general i abstracte; una sensació general de que el resultat "no acaba de funcionar" i "li falta algo" o "no s'entén res". vaig decidir fer una intro, i fer un final. allò ho va millorar bastant. però encara estava lluny. necessitava algo que ho lligués. que el rescatés del seu propi oceà de referències, de la ignomínia de les seves simplificacions i de la banalitat de les seves formes.

vaig decidir que, després de tot, el vídeo necessitava que jo mateix digués les coses que necessitava que digués. vaig obrir un bloc de notes, i em vaig posar a escriure algo que pogués ser dit en un minut i aconseguís tot això amb musiqueta de fons i la pel·lícula del show de truman.

va resultar, que aquell exercici era molt diferent i més interessant que agafar el meu immens assaig escrit de dotzenes de pàgines i intentar-lo resumir. era algo molt més quirúrgic. vaig gravar aproximadament un milió de iteracions diferents del mateix escrit, fins que vaig quedar més o menys satisfet amb el resultat. en el futur, repetiria aquest procés per cada una de les sis parts (per alguna més d'un cop).

mesos i mesos es van succeir. la gent em trobava per el carrer i em preguntava on coi havia estat. em vaig començar a tornar monotemàtic (sobretot dins del meu cap). igual que el llibre en el seu moment, el vídeo se'm va començar a menjar. però, al contrari d'aquest, semblava avançar de forma tangible. imagino que va ser això el que m'ha salvat de tornar-me boig. tot i que, també s'ha de dir, continuava creixent. cada dia buscant i trobant coses noves que encaixar per algun lloc. un mejunge de referències i ambicioses idees que amenacen de convertir el projecte en una pasta informe sense direcció (igual que el llibre!). per sort, aquest cop, el format sembla alimentar-se d'aquest desastre, més que col·lapsar. la gràcia del format, més que imposar-me limitacions arbitràries, és que em permet alliberar-me de gran part de la feina per realment centrar-me en allò que (desde el meu punt de vista) és important i se'm dona raonablement bé: buscar i crear connexions temàtiques entre coses disconnexes. inevitablement, el propi vídeo s'ha anat convertint al llarg dels mesos no només en aquest exercici voluntari d'expressió, sinó també en un involuntari recopilatori de totes les coses que han sigut importants i han anat construint la meva representació i narrativa interna del món aquesta última era.

no entraré gaire en profunditat en el contingut del vídeo en si. per això probablement és millor mirar-lo, o llegir el meu assaig original; si és que algun dia em dona per penjar-lo. però si que trobo útil comentar lleugerament les seves parts.

un dels molts problemes interessants que m'he trobat, és com encadenar-los. escrivint, és bastant fàcil. en vídeo, no tant. la manera de diferenciar-los també és un problema. que cada un fos una unitat autoconsistent, que creés la plataforma per el següent sense avançar-se fora de la seva identitat, i que tots junts creessin no; no només aquesta experiència audiovisual més o menys argumentalment consistent, sinó una modulació narrativa que portés de idea a idea i es contestés a si mateix creant algo més gran que el seu conjunt.

però clar, aquests eren els tipus de problemes als que m'havia subscrit intentant evitar tots els altres. de fet, ni tansols estava clar (fins i tot després de haver escrit tant) sobre què anava, quina era la progressió de idees del vídeo més enllà de ser un sistema de impressions. amb el temps, a força de "solucionar" problemes i mirant i canviant coses una vegada i una altre; es va anar revelant a si mateix probablement millor que si el que hagués fet fos tancar-me a la meva habitació a escriure-ho en forma de llibre durant un o dos anys. a grans trets el vídeo comença explicant l'estat actual de l'art i els seus problemes, que intueixen a un fenomen subjacent. llavors passa a parlar de la ficció en termes més generals, i com la seva funció és mediar amb la realitat. llavors parlar de la realitat, de l'estat modern de simulació i simulacre. això connecta amb la tecnologia i com aquesta afecta l'individu. un cop establerta aquesta situació, parla de quina es la reacció de les persones, la seva necessitat d'alliberació i com aquesta és també una il·lusió. finalment torna al món real i en fa un espectacle, parlant de política, la fi del món, els somnis i l'absència de futur.

segons he anat fent versions provisionals dels vídeos, les he anat ensenyant a tot aquell que s'ha prestat.

les reaccions han estat molt divertidament diverses.

un amic va pausar el vídeo als cinc minuts i no vam passar d'allà, enfrescats en conversa filosòfica. una noia va mirar una hora sencera sense dir gran cosa i quan es va acabar es va quedar totalment sorpresa de que hagués passat tant de temps "s'ha sentit com deu o vint minuts". un altre amic es va fumar un porro i a mitja duració va haver de sortir al balcó a prendre l'aire perquè no podia més. un parell de col·legues es van limitar a dir que estaven d'acord i un d'ells es va oferir a tallar els cables oceànics que connecten internet entre els diversos continents. un altre es va limitar a dir "estàs penjat". un altre (que te estudis) em va sorprendre amb més de vint missatges de whats a les tres de la matinada deconstruint les implicacions polítiques de l'última part. un altre es va comprar un micròfon el dia següent determinat a fer el seu propi (li desitjo molta sort).

però una cosa semblen tenir en comú, estiguin d'acord o no amb el contingut d'un assaig que ha acabat parlant de bàsicament, tot: no és aburrit. a algun l'he hagut de casi desenganxar de la pantalla, o treure el vídeo de fons perquè no m'escoltaven quan els hi estava parlant.

i ara ja esta. any i mig després de trobar-me aquelles estúpides paraules en un borrador.

ara falta saber que coi en faré. perquè no el puc penjar a cap plataforma normal, ni presentar-ho a res. entre altres coses perquè la totalitat del seu contingut és robat, i perquè qui coi en un estat mental normal voldria fer-ne res. potser en faré una projecció en alguna sala alternativa estranya en la que només estaré jo present. potser el posaré en un google drive i en faré passar l'enllaç. potser compraré un grapat de usbs, els tancaré en pots de vidre i els deixaré anar al mar. no en tinc ni idea.

algun potser dirà que fer un assaig documental experimental de més de vuit hores en anglès sobre la fi del món no és la millor manera de comunicar-se. que tot això ha estat una bogeria i una pèrdua enorme de temps i que hauria d'estar fent altres coses amb la meva vida com buscar una feina de veritat que joder tinc trenta anys i visc a casa els pares. i a això jo respondré: jolin tio ja ho se pero tampoc feia falta que ho diguessis d'aquesta manera joder que tinc sentiments vale.

The year is 20XX

so, i've been vibe coding.

which is now a sentence in the english language, apparently. the story started simple enough: i had some photos, they were okayish (as usual) and I wanted to do something with them. they were from a techno party that had a lot more techno than party in it, and although there was a lot of long exposition and crazy editing stuff going on, the occasion was optimal for a bit (a lot) of experimentation.

i remembered an image a friend of mine showed to me about a year ago. she was working on a project and her computer unexpectedly crashed and burned. after the usual amount of digital necromancy, she found out the file was still there, all glitched and corrupted. it was really cool. there had to be a way to do that.

what followed was a very disappointing google search afternoon that only gave me mobile apps with glitch "filters" and effects. while some looked cool, they were very obviously manufactured. and i don't work on mobile apps and refuse to download an android emulator. then i learned about some kinds of real corruption. about the hidden fantasy world of editing photos with audacity and... notebook. you just open the file as text and copy and paste and delete a bunch of stuff around. a guy even made a script that automated the process (against my best judgment that made me enter github, an incredibly inconvenient fork of google docs) but the outcome with jpgs were subpar and very inconsistent. most of the images were just cut somewhere in the middle, and were not the crazy interesting effects i had in mind. if only i could write my own script, and make it do what i want... it's a shame i don't know how to code.

but wait. i know someone that does.

i had tried to code with llms in the past. the results were not good. it got confused with the logic, made errors, and trying to fix those errors, it created a hundred more. but things may be different now, i guess. and they (kinda) are.

i started from scratch, not having opened a command line in about four years (god how i love exe files) with an empty txt file that said nothing (the ai had to tell me how to save it as a python script and how to run it). then i started barking orders, and the blank page stopped being blank in a short amount of time. very fast it became very clear that the guy knew how to code, but really needed a project manager. like, really. desperately. i will call it a collaboration for lack of a better term. there's a lot of stuff in the internet about prompting, but so far i have found that the best strategy boils down to slightly warped common sense and roleplaying. roleplaying for you, not the machine. you are now a tyrannical overlord in charge of an enslaved assembly of intelligent machines but you also have a heart of gold. i kept finding myself talking to the damn stochastic parrot the same way i would do to a technically proficient undergraduate totally lost in the world under my watch, giving it increasing amounts of context in the form of images and really detailed explanations, asking him for constant sanity checks and offering to answer questions day or night, and then providing him guidelines for anything you could reasonably guideline for. also, different models have different "personalities" and also different approaches to coding, so you have to adjust for that. it's not just a simple question of style, you really get the feeling their mind-gears function in fundamentally different ways; or that at least they have distinct world representations that have naturally emerged from data in their positronic core. the good thing of all that mumbo jumbo about anthropomorphization is that, if something or some problem resists iteration, you can go to another one to tell you what does it think about the problem, and sometimes that does the trick. something something we can't solve problems by using the same kind of thinking we used when we created them.

it's also recommendated best practice (but not mandatory) to, once in a while, scream to your programmer friends in discord "this is what coding/photography/art is now" followed by your own brand of maniacal laugh. apart from that, the workflow was so simple that made my head dizzy from copying and pasting stuff over and over and opening folders and text files. the model kept reaching context limit so we had to solve that too, but the basic structure of the interaction was more or less like this:

⎯ copy and paste entire code

⎯ copy and paste entire readme file + instructions on what to do now

⎯ copy and paste whatever code the ai tells me to copy and paste

⎯ every once in a while, rewrite readme file

that's about it.

some of the time we were adding or modifying effects, some we were debugging, some we were discussing, some we were planning and two times we rewrote the entire code: one time was pure refactoring (solving technical debt from what was essentially a proof of concept into a real engine) and the second time it was to implement gpu functionality and multithreading (which was a pain but sped everything up about five times).

and that was it. it's alive.

i input a bunch of images, it generated a fuckton of altered ones, i chose the coolest looking.

the script works by taking input images and outputting stuff. what does it do exactly? how does it function? when is parsing? who is cuda? where is stack overflowing? i have no earthly idea. i just don't know. in fact, i don't want to know. like, at all. it's unstable, not scalable, fundamentally flawed? who cares! it works! the only thing that matters to me is that i can now do something that before i couldn't. and more important than that, my horizon for what is even doable is permanently extended as a result. 

i don't know, i guess i'll at least have a cool picture to take myself to the grave when they inevitably enslave us all and i take part in the human uprising to try give some last-minute meaning to my life fighting for a lost cause. and you may ask: why would you even do that? and the answer will be: because i always leave things for the last minute. 

duh.

A YEAR OF PHOTOS IN 2 MINUTES

The Mediterranean Dream

Vaig llegir no fa gaire —no recordo on— el testimoni d’un turista que explicava el que més l’havia sorprès durant les seves vacances a la costa brava. No va ser ni el menjar, ni les begudes, ni la platja (que assegura que va gaudir molt), sinó els petits grups de catalans que, al migdia, arribaven a una terrassa, demanaven un cafè i es posaven a parlar fins que es feia de nit. Parlaven entre ells, parlaven sols, parlaven amb tu si els donaves l’oportunitat. Ni tan sols eren converses permanentment superficials; no era "parlar per parlar" (no som argentins) i, si bé la conversa mantenia gairebé sempre un to casual, semblava evolucionar amb el temps i endinsar‑se amb fluïdesa en tota mena de temes no estrictament acadèmics però sí plenament transcendentals.

Estava totalment escandalitzat. 

"No tenen res a fer, aquesta gent?" Aquell comportament li semblava la culminació filosòfica del -nothing to do, nowhere to go-, producte de l’alienació moderna que afligeix el món sencer; un problema metafísic que, sembla, la gent d’aquí, en algun moment o altre i sense fer gaire soroll, ja ha resolt a la seva manera.

L’anècdota em va transportar instantàniament a altres temps. Justament l’altre dia en parlava amb un amic: fa molt que no baixo al centre per cap motiu en particular, i una cosa porta a l’altra i acabo amb gent completament diferent de la que havia començat, anant a veure la sortida del sol. Tampoc és que en tingui gaire ganes, però em sobta que, de cop i volta, això s’hagi convertit en un record llunyà. Aquells temps llegendaris estaven marcats, potser no tant per memòries específiques, sinó per la sensació general de possibilitat: que no importava exactament per on comencés; el moment s’encarregaria de portar‑me allà on havia d’anar.

Cada cop més penso que és exactament això el que els turistes vénen a buscar: la seva pròpia versió de "l’experiència autèntica" (signifiqui el que signifiqui). Veig els grupets de nois i noies d’ulls blaus que apareixen per aquí de tant en tant amb les seves motxilles, mirant a banda i banda de la carretera abans de travessar, buscant més aviat llocs on imaginar‑se dins d’un videoclip o escriure sobre aquells dies en caríssimes llibretes artesanals de marca, més que no pas millors condicions d’aparcament, una oferta oficial d’activitats culturals més àmplia o una nova oficina de turisme. Sigui en la seva versió digital o en la prosaica definició literal de la paraula, venen buscant una història.

Va ser precisament aquella sensació i resultant ambient el que va generar en aquells temps (o potser va ser la conseqüència de) no un "grup d'amics" en el clàssic sentit de la paraula, sinó d'un gegant ecosistema fragmentàriament connectat d'alternatius joves antisocials molt socialitzats per l'extremadament ineficient xarxa de transport públic. Una tribu sense nom els membres de la qual t'anaves trobant pel món de pura casualitat i de la qual, de forma instintiva, podies detectar a l'instant que l'altre en formava part, fins i tot quan ni tu mateix eres conscient que tal cosa existia.

Això es va trobar de ple i de forma consistent amb tot de noies (tant de fora com d'aquí) que buscaven alguna forma d'aventura lleugera però no s'atrevien o no tenien prou diners per viatjar gaire lluny. L'heterogènica barreja va crear de forma emergent alguns sistemes d'incentius interessants, que propulsaven aquells que en formaven part a reclamar la seva individualitat de formes que indirectament enriquien el propi teixit cultural que s'anava formant. Estàvem, com tots els joves (excepte els d'ara), infatuats pel nostre propi potencial i una marcada "creativitat relacional". La sobtada realització que, en realitat, un pot fer una mica el que li dona la gana ens va donar molt fort.

És clar, però, que aquest ambient ja llavors començava a mostrar les seves pròpies escletxes. Com que "fer coses guais" era el principal símbol d'estatus, això va generar una perillosa tendència en la qual la promesa i la presentació eren la millor forma d'aconseguir-ho. Això va donar origen, entre altres coses, a la mítica figura del fuckboi empordanès, caracteritzat per una barreja d'influències californianes i "de la terra" que podia vendre el somni a aquells disposats a comprar la seva dosi individual de somni d'una nit d'estiu.

Parlant de comprar, probablement la més clara cristal·lització de tot el fenomen va venir, de tots els llocs possibles, d'un anunci d'estrella damm i la seva cançó. La història (perquè l'anunci era més un curt que un anunci) era la clàssica: un noi viatja, es troba gent, entre aquesta gent una noia, fan coses, entre el noi i la noia passen coses o no passen coses, i eventualment el viatge s'acaba i es diuen adéu, amb la realització que tot havia sigut un petit però intens somni d'estiu, cosa que no el fa agredolç però tampoc falsament idíl·lic, enregistrat a formentera. Potser era al revés, i era la noia la que viatjava. És igual. El cas és que és molt significatiu que la millor representació (o almenys, més reconeixible) de la nostra generació la cantessin uns suecs. La pròpia natura del fenomen respirava hiperrealitat per tot arreu. Nosaltres mateixos érem una espècie de flashback de la cultura lisèrgica dels anys setanta subvencionada pels nostres pares, i el col·lapse de l'estil de vida fictici que en realitat només servia per vendre cerveses i lligar amb noies va oferir un (aquest cop de forma no intencionada) interessant paral·lel amb el final de la contracultura dels estats units en forma de drogues més dures i desil·lusió general. Tan autèntic i innovador com un tatuatge maori fet a carrer tallers. Ja ens vam perdre la nova cançó, el final de la dictadura i el que sigui que passés aquí als noranta, així que ens vam agafar al que vam poder. Fos com fos, en el mateix moment en què va ser reflectit a la pantalla, aquell llampec que havien aconseguit embotellar es va apagar.

Potser va ser el seguit d'humiliacions col·lectives el que finalment va esgotar les vibres de l'època (la crisi econòmica, el 15M, el procés, la pandèmia). Potser és una simple qüestió demogràfica. Potser simplement es va acabar i ja està. Potser, de fet, no va arribar a existir.

Però ni fins i tot jo puc negar que algo sí que ha canviat, que no és només un atac de nostàlgia. M'ho va deixar molt clar una fotografia que em van passar de fa més d'una dècada. A la fotografia, un grup de nois de quinze anys tocava música en un petit escenari a la platja, i el públic era un parell de dotzenes de nois i noies de més o menys la mateixa edat, amb una filera d'adults que contemplaven des de la distància; en una barreja de sorpresa, espant i orgull, com si una colla de nanos que ningú sabia exactament d'on sortien s'estigués apoderant dels seus espais i els convertís instantàniament en dinosaures. Malgrat la promesa, però, l'ecosistema mai no es va acabar de materialitzar en una verdadera contracultura. Ni tan sols en un moviment, ni res que ens aportés el màxim honor que se li pot concedir a un poble: ser mencionat de tant en tant. En part perquè, quan aquestes coses estan passant, un sembla inundat d'una fantàstica seguretat que en realitat no fa falta; que fins i tot sense cap causa en particular, la victòria contra tot allò que és decadent és inevitable. Que, d'alguna forma, l'energia del moment prevaldrà sobre qualsevol obstacle eventual. 

Quan la realitat és que érem (i som) un grapat d'inútils i ja està.

La seva dissolució àcida no va ser cap tragèdia còsmica que li canviés el destí, ni tampoc aquest escrit és un intent de mitificar‑ne l'essència per poder-la recuperar; és una simple dissecció protocol·lària que hem d'aguantar aproximadament cada cop que canvia el zeitgeist. De fet, els cicles d'estiu i no‑estiu d'aquests pobles són en si mateix un microcosmos en el qual l'alçament i caiguda de civilitzacions senceres té lloc de forma puntual quan deixa de fer calor. Pretendre que d'alguna forma aquest era un lloc del món amb màgia és (com sovint són aquestes coses) més un truc de prestidigitació que cap altra cosa, fins i tot quan la narrativa és que solia estar encantat i ara ja no ho està; d'alguna forma, aquesta perspectiva fàcil és altament preferible a assumir que no passa aquí res interessant des de fa més de mig segle i que realísticament mai tornarà a passar.

Alguns dels individus que formaven la nostra onada en particular encara ronden per aquí, alguns encara amb la persistent idea que la vida és algo temporal i aviat podran deixar això de banda definitivament per fer música o el que sigui que se suposa que havien de fer. Cada any participem del ritual de tallar‑nos les grenyes per setmana santa per començar a treballar de cara a l'estiu en algun hotel o restaurant, i així poder —entre això i vendre herba amb la seguretat social— compartir apartaments decadents i nodrir el nostre propi stash del que sigui que necessitem per mantenir‑nos en vida la resta de l'any (aquest cop, sense l'excusa de la subversió i l'exploració de l'inconscient que feia que en el seu moment tingués certa gràcia). Quan la «llibertat de fer el que vulguis» ens va deixar exhausts, es va anar convertint en una «llibertat de no fer res». L'utilitarisme de curt termini s'ha eternitzat, i els poders de disconformitat que alimentaven l'espai també han impedit, entre altres coses, que els individus que el formaven realitzessin el seu potencial. Ha ocupat el seu buit una patològicament catalana falta d'imaginació. El poble és ara ple de manicures, perruqueries i tendes de roba amb tendències bohèmies a preus desorbitats en escaparates lluminosos que demanen community managers. Per molt que ens agradi culpar els alcaldes, presidents o cacics locals de torn de les nostres misèries (que de vegades, en tenen culpa) la realitat és que sovint són més un símptoma que cap altra cosa, i que forces més grans que tots nosaltres són les que semblen estar portant últimament el món en una o altra direcció.

Estem ara en mode supervivència. 

En algun moment, ningú sap exactament per què ni exactament quan, la música que semblava part inseparable de l'escenari es va acabar, i (com en el joc) tothom o bé va córrer a sentar-se en una cadira o bé va fotre el camp. Aquest era el problema fonamental de l'estil de vida que prometien tant els petits negocis locals com els festivals patrocinats per estrella damm; van vendre un producte de consum ignorant activament les realitats que el produïen, i aquestes van aprofitar l'oportunitat per materialitzar-se en un futur que va deixar desemparats a tots aquells que es van atrevir en el seu moment a creure en l'estil de vida que portava implícit. Una generació de patètics i fallats somiadors que han après a recontextualitzar la seva rendició sense condicions com el resultat d'un procés de creixement personal. Mai van entendre l'essencial ―però sempre oblidada― fal·làcia metafísica al cor de la cultura mediterrània: la presumpció desesperada de que algú, o almenys alguna força, t'està esperant quan s'acaba l'estiu.

Ara bé, el mar encara està al mateix lloc. Just al final dels penya-segats, allà on el vam deixar. Mentre el sol continuï brillant en aquestes costes, sempre hi ha haurà la possibilitat de que una legió de turistes disposats a subvencionar els somnis d'un grapat d'arreplegats vinguin a respirar l'aire resultant. De recuperar (si es que mai va existir) l'estil de vida que venem en els paquets de vacances, decididament català en la seva obsessió malaltissa per els plaers simples i no complicar-se la vida que es sembla trobar després de tanta xerrameca en seriós perill d'extinció; una forma vistalista del que sempre ha sigut en realitat nihilisme en petit format. De pintar de nou allò que fos que ens fes semblar pintorescs en el que potser era només la nostre imaginació.

Des d'aquí comparteixo unes clares i concises propostes que ofereixo desinteressadament a qualsevol ajuntament d'algecires a constantinople (que no sé per què li van canviar el nom) per emprendre aquesta tant noble tasca:

- Prohibir l'ús del rellotge fora de la feina.

- Ampliar les hores de sol durant els mesos d'hivern.

- Tornar les putes barraques a la platja que és on haurien d'estar.