The Saddest Generation
Per què us penseu que si no triomfeu abans dels trenta us haureu de morir
Sou la generació de la fi del món. L'any 2000 havia d'haver-hi un apocalipsi cibernètic que col·lapsaria el planeta. L'any 2012 s'havia d'acabar el món segons el calendari maia. Des de petits, heu tingut consciència que la Terra està en perill a causa del canvi climàtic, bullirà la mar com cassola en forn, i serà culpa nostra.
Cada canvi de segle porta amb si una crisi de les idees, inestabilitat i confusió. Alhora, és el moment on tot el que s'ha anat coent culmina, a cada tombant de segle sembla que hagin de passar coses molt grosses. Imagineu-vos, doncs, el que comporta un canvi de mil·leni, el que comportem els nens del mil·leni. Nosaltres.
Heu crescut envoltats d'una sensació general de catàstrofe imminent, ben amanida amb la glorificació de la joventut per part de la indústria cinematogràfica: heu mamat sèries i pel·lícules d'adolescents que s'acaben quan s'acaba l'institut. Quan s'acaba la universitat, com a molt.
I després, què?
Els nostres ídols han mort tots als vint-i-set.
I ara teniu aquesta mena de pressa que us surt de les entranyes. Pressa per fer alguna cosa gran, ser alguna cosa gran, destruir, crear. Potser això és només ser jove. Però he observat al meu voltant que no sóc l'única amb aquesta mena d'ansietat fervent, de que no ens queda temps, de fer un any més i ja pensar que se'ns en va el temps, i no ens deixa ni prendre'ns un cola cao amb tranquilitat. A algunes persones ens segueix com una ombra. M'atreviria a dir que tothom té aquest secret, però uns el guarden millor que d'altres.
Potser aquest fervor és exactament el que necessitem. Aquest toc d'atenció, aquest desperta. Potser és l'únic que ens manté al tall de l'abisme de la comoditat, d'abandonar-nos a la omissió de qualsevol sentit una mica menys equilibrat que la fàcil rutina i els fàcils plaers petits. Treballar a un bar, beure fins rebentar els caps de setmana. Anar a classe pel matí, mirar sèries per la tarda, beure fins rebentar els caps de setmana. etcètera. Després arribar als quaranta i dir, ai, si no he fet res rellevant en tota la meva puta existència! Però això de tenir crisis als quaranta està molt vist. Nosaltres, els joves d'avui, als setze anys ja les hem viscudes totes i fins en tenim alguna repe. Portem aquesta crisi de naixement, implícita a les nostres personalitats. Fem memes sobre ella.
Altres, romàntics, enyoren un passat perfecte que mai han viscut, que mai ha existit. Un passat ideal en harmonia amb la natura, d'on han estat expulsats per haver-se portat malament, per haver inventat el capitalisme, jo què sé. Sé que se'n senten culpables. No us sona? Expulsats del paradís per voler ser déus. El càstig etern i la culpabilitat, encara gravada amb foc als nostres caps per molt ateus que ens proclamem.
La superpoblació salvatge i la producció en sèrie ens diuen, sense cap mena de pietat, que som insignificants i pertorbadorament semblants els uns als altres. Per no parlar de que Internet ens obre una finestra a l'infinit i als nens petits coreans, que ens donen mil voltes a qualsevol cosa que puguem pensar que fem bé, havent viscut una curta vida de sis anys. Res és únic, tot s'ha dit. Aquesta és la tragèdia de l'individu modern. Els artistes traspassen l'absurd a l'hora de buscar ser innovadors, estranys, nous.
I fallen.
Dubto que això sigui sa. Si aquest fervor et martella el pensament en les estones de silenci, si creus que ja fas tard. Respira. M'ho va dir una bona professora.
Això és un breu recordatori que hi ha vida més enllà de l'adolescència.
Fes coses, ves a llocs, obre un blog, pensa, llegeix, escriu. Corre pressa, però no m'exageris. El que sembris ho recolliràs, el que llegeixis et servirà per fer-te l'interessant en alguna ocasió. Tot passarà, et floriràs com es floreixen totes les flors, i el món seguirà sent bastant bonic. Almenys, suficient per quedar-s'hi a matar el temps, sortir a passejar, mirar una peli.
Si tens objectius, si penses en gran, fes coses. Però no t'oblidis que tens un cos que et fa ser carn atravessable,- treballa en el teu propi plaer. Posa-li temps, busca'l, investiga'l, fes-li preguntes estranyes, potser t'agrada el hentai. Cuina't un menjar molt bo. Escolta una cançó de la Nina Simone. No pretenc que això sembli un anunci de galetes d'avena, però us ho dic de veritat, aneu a la platja a que us toqui l'aire una estona, compreu-vos un joc nou de la puta nintendo ds, mireu fotos de quan éreu petits.
Amareu-vos d'art. Revolqueu-vos-hi, xapotegeu-hi. Busqueu la Bellesa, feu que la vostra vida hi hi giri al voltant. Estimeu. Estireu-vos amb un amic sobre la gespa.
I si per alguna raó mai teniu èxit en res, no arribeu tan lluny com volíeu, si tot falla, us quedarà el vostre estimat temps, invertible en qualsevol cosa.
"Cada canvi de segle porta amb si una crisi de les idees, inestabilitat i confusió. Alhora, és el moment on tot el que s'ha anat coent culmina, a cada tombant de segle sembla que hagin de passar coses molt grosses. Imagineu-vos, doncs, el que comporta un canvi de mil·leni, el que comportem els nens del mil·leni. Nosaltres.
ResponderEliminarHeu crescut envoltats d'una sensació general de catàstrofe imminent, ben amanida amb la glorificació de la joventut per part de la indústria cinematogràfica: heu mamat sèries i pel·lícules d'adolescents que s'acaben quan s'acaba l'institut. Quan s'acaba la universitat, com a molt.
I després, què?
Els nostres ídols han mort tots als vint-i-set. "
Tot aixo em recorda vagament al final de harry potter, on (i espero no fer spoilers a ningú a aquestes altures) la joventut s'acaba, han estat derrotats els dimonis i villans que han portat fins a aquest punt, solventades les dificultats, i de cop sense previ avís, sens catapulta directament a la fantasia d'una convenient edat mitjana, amb una feina, fills i una hipoteca. On de cop, resulta que alló que hem viscut era només un prova, que resultava ser la millor part de les nostres vides, que ara hem de abandonar. Una altre expulsió del paisatge biblic, on el pecat original es fer-se gran.
Pero la realitat es que l'arrel dels nostres problemes mai ha estat solventat, que potser hem evitat el canvi climatic, acceptat les diferents sexualitats o el que sigui, pero que l'ignorancia, l'avaricia i la mediocre conformitat continuen dominant el mon. Que aquell camí cap on ens sentim encaminats i en teoria te tot el sentit del mon, condueix a un estat en el que realment no hem vist els nostres pares ser feliços, o com a mínim, no mes del que som ja.
Potser hi ha vida després de l'adolescencia, significat en els petits plaers a l'afterlife, pero els guerrers i metabolismes rapids necessiten causes; es panseixen (i no floreixen) quan no tenen res per al que lluitar.
M'agrada molt com relaciones l'acabament de la infància amb l'expulsió del paradís bíblica, de fet trobo que podria donar pas a uns bons estudis que ho comparessin més a fons.
ResponderEliminarPerò no estic d'acord amb el pansiment obligatori de què parles. És difícil d'esquivar, però prendre bones decisions a llarg termini poden evitar-ho. Per això parlo de fer girar els nostres dies al voltant del plaer, al voltant de la bellesa, de treballar en això, per tenir un comodí si no aconseguim satisfer la nostra ambició. Buscar la bellesa i treballar-la dedicadament, amb l'art com a porta principal, i viure al voltant d'això. L'art és la sortida al pansiment.
Si no en som conscients és perquè hem crescut amb pares tristos, i creiem que el nostre curs vital s'aboca, inevitablement, cap al mateix pou. Però per això som escriptors, per sobreposar-nos a la nostra herència inconscient, per mitjà de les paraules.
Pel que comenteu de la relació bíblica, hi ha varies obres d'assaig que ho tracten oi? Crec recordar que Fromm en els seus llibres, ho fa, quite sure que surt a l'Art d'Estimar
EliminarEm sembla que sí. A l'art d'estimar no n'aprofundeix gaire tho, si descobreixes on en parla a fons comenta-ho per aquí!
EliminarOk ^^
EliminarI amb fer girar la vida al voltant de la bellesa no em refereixo als plaers petits (tot i que també ajuden), sinó a una Bellesa superior. Ho aclareixo per si de cas. Potser hauria de precisar-ho més a l'article.
ResponderEliminarI amb la paraula "et floriràs com es floreixen totes les flors" em referia completament a "et pansiràs", deuria estar pensant en quan es diu que un tomàquet està "florit", és a dir, podrit, i em vaig confondre. Gràcies per l'observació! Ho canviaré. Abraçada.
Sí, veig em vaig quedar MOLT curta a l'hora de parlar-ne. Comentari del tot constructiu, gràcies una altra vegada.
ResponderEliminarde pura casualitat m'he trobat l'argument de "no hem vist els nostres pares ser feliços" sobre la desaffeccio de la nostre generació ni mes ni menys que en boca den chuck palahniuk (l'autor del club de la lucha) en una entrevista per internet https://youtu.be/v8ZCX0eywXw?t=5736 i m'ha fet molta gracia
ResponderEliminarÖ com m'afalagues.
ResponderEliminarI altra vegada, ja s'ha dit tot haha, fuck it
ResponderEliminar"mira hentai"
ResponderEliminarMmm... prenc nota xD
hahahhaha és bo per la salut
Eliminar