Acabava de sortir de l'autobús, que em va portar a un poble veí del meu. El camí va ser accidentat, trontollós i en general poc agradable. El vaig passar escoltant música i llegint ves a saber què. Al carrer feia un sol brutal, d'aquells que enlluernen no importa la direcció que miris i converteix els ulls de les persones en miralls. Havia quedat amb una noia. El que parla bastant per si mateix. Però per això encara quedava una estona, i tenia encara una cosa important per fer.
El que va seguir va ser potser la pitjor conversació per telèfon de la meva vida. Vaig trucar la meva per llavors novia, en absència d'una paraula millor per descriure la situació, i li vaig explicar que aquest últim any havia sigut increïble amb ella a la uni, però que havia arribat el moment de no continuar. Ho hagués hagut de fer en persona, sincerament, i això ho sabia fins i tot llavors; però l'última vegada que la vaig veure encara no sabia que la meva vida s'expandia en totes direccions. Apart, no s'ho mereixia, igual que jo no me la mereixia a ella tampoc. En aquell moment les bones intencions deixaven pas a una practicalitat molt crua: hi havia entre nosaltres dos un inconvenient viatge d'avió o un estiu sencer, que vaig decidir no viure sense deixar clara la situació. Va durar uns vint minuts. De l'altre costat de l'intèrfon hi va haver infreqüents llàgrimes, i del meu, infreqüents demanar perdó. Quan vaig penjar definitivament, deixant enrere un curs sencer de disfuncional felicitat i décadance, vaig notar que estava tremolant; de la manera que tremola la gent que no sap què està fent però entén que això és sempre tot el que sabrà.
Vaig aconseguir recomposar-me just a temps per presentar-me a l'hora davant de casa la noia, amb qui setmanes abans ens haviem liat. Però més que això en realitat. De fet, va ser el de menys. Ens haviem explicat coses secretes, explicat plans impossibles i intercanviat CDs de música (si, dels de veritat) fets un per l'altre expressament. Ella tenia una situació complicada, similar a la meva uns minuts abans. La seva vida familiar i d'estudiant era un desastre. En la seva vida sentimental, a la pràctica havia de decidir entre dos nois que li agradaven, cada un vinculat simbòlicament a un ventall de coses molt complicades i molt diferents. Vaig entrar i vam estar una estona tombats al seu llit, parlant de tonteries, escoltant música i mirant programes molt estranys en una televisió d'aquells de tub mal sintonitzada sense TDT. De tant en tant entrava el seu germà petit a molestar, probablement enviat per la seva mare amb l'esperança de que això ens impedís passar-nos la tarda follant.
Potser per això o potser per alguna altre cosa, vam decidir anar a fer un volt.
Casc antic, carrers petits i carrers grans, tendes de roba amb colors intensos i gent menjant gelats; ja coneixeu els pobles de la Costa Brava. En un d'aquests, en unes escales de pedra, ens vam sentar a parlar de veritat.
Em va dir que ho sentia molt, però que es quedaria amb l'altre noi. Que li havia encantat coneixem i que potser en el futur ja es veurà. Semblava realment afectada, o més que afectada, temorosa de la meva reacció i de que em posés molt trist o l'enviés a pastar fang. Em vaig posar a riure com un desgraciat. Vaig decidir que en realitat, no volia estar assentat en aquelles escales, i ens vam tornar a posar a caminar. Entrant a botigues, robant postals, assentat-nos temporalment a bancs i explorant racons insospitats. Li vaig explicar com de molt m'agradava, com em vaig sentir el dia que la vaig trobar un mes abans i vaig notar com si per fi tornés a respirar. Li vaig dir, entre riures, com si fos una gran broma (a ella li va començar a fer bastanta gràcia també) que l'estimava. No pretenia intentar-la convencer de res ni fer-la canviar de opinió; era només que ho sentia i tenia ganes de dir-ho, cosa que normalment (per no dir mai) acostumo a fer. El pit em bategava fort, el puny em tornava a tremolar. Però aquest cop, casi d'excitació. Em sentia alliberat.
S'ha un especial tipus d'idiota per fer coses d'aquestes com declarar-se just el moment després de ser plantat.
Vam anar a parar a un camp de trigo o de sègol o el que sigui que fos i sigui com es digui en català. Ens vam enfonsar en les herbes, de manera que un gat passant a ras de terra per allà al costat no ens hauria vist. Amb unes d'aquestes i algunes flors silvestres, vaig fer els pitjor dos braçalets que ningú hagués vist mai. Li vaig donar un, i vaig perdre l'altre. Perquè jo l'estimava, però més ben dit, la sensació era més de que jo estimava, i ella tenia la particularitat de haver encés i de ser el recipient d'aquest amor. Alguna part de mi intuïa, que si be el que havia de fer era perdrem en aquell moment en aquella persona tot el que fos possible i exprimir al màxim possible aquell instant, aquest sobrepassava aquests confins. Que si havia estat capaç de voler algo i estar disposat a morir per aconseguir-ho, i riure al destí quan se m'havia sigut negat, també trobaria altres coses a fer i altres persones a estimar. Que de fet, fins i tot si jo em fes gran, de noies fresques de vint anys n'hi hauria per sempre. I no m'equivocava, fins i tot si en aquell moment no hi podia pensar. No ho necessitava, tampoc, entendre-ho. Ho podia sentir.
Les ombres s'allargaven a poc a poc, els raig de llum es colaven en diagonal entre les cases, i els vius colors dels toldos i sombrillas de les sofisticades cafeteries i els bars pepe van deixar pas a un subtil brillantor groc. Vaig haver de correr, per no perdre l'autobús de tornada. En ell, em va passar la inexplicable eufòria, i em vaig començar a posar trist. Realment trist. Vaig posar cançons tristes al mòbil, vaig posar cara de trist i vaig intentar escriure alguna cosa trista en una llibreta petita que portava sempre a sobre. Però no em va sortir res. El que va ser bastant trist, la veritat.
Quan vaig arribar, vaig pujar a casa, i després de deixar les meves coses i sense dir res vaig anar a la pista de bàsquet al costat de casa meu. Ni tan sols ho vaig decidir ni pensar que ho faria, ho vaig fer i ja està. Allà hi vaig trobar uns amics, però no recordo qui eren. Si hagués d'apostar alguna cosa, diria que hi havia en Cristian entre ells. La meva tristor, igual que havia anat evolucionant en buidor, es va convertir en una determinació malvada, i aquesta en certa indignació, i aquesta en violenta ràbia. Què collons acabava de fer amb la meva vida, vint-i-quatre hores de seguir els meus impuls i el meu instint havien acabat amb casi tot el que valorava en aquest món. No sabia què fer, si donar volta enrere o continuar cap a l'horitzó. Jugava amb ràbia controlada, fins que definitivament es va pondre el Sol. La gent es va dispersar en petits grupets fent petes o parlant de les seves coses, i jo estava sense samarreta, tot suat, fent mates a la cistella cada cop més fort (la canasta era baixa, just perquè hi arribés saltant amb molta intenció). Les mans em feien mal, i volia que em fessin mal. Volia sentir la vibració violenta del metall després d'impactar contra les meves palmes, els seus durs imperfectes bordes esquinçant-me la carn, i escoltar les cadenes d'alumini que feien de xarxa cridar. Podia escoltar el tronar de la pilota contra l'asfalt com si el so sortís d'un gegant amplificador situat en el meu propi cor. Aquell dolor, era meu. Una part sàdica de mi que no coneixia volia alhora infligir-l'ho i sentir-l'ho en tota la seva plenitud i intensitat. En aquell moment, era més que això; era casi una sensació nova, no només una bola amb una etiqueta o un nom, sino que tenia textura i profunditat; era un món més a explorar, ple de detalls, oasis i racons desconeguts, casi com qualsevol altre. Tenia el cor trencat, però estava viu. No podia, no volia parar. Volia alimentar la meva propia violència, prolongar aquell estat, fer-l'ho cada cop més extrem per explorar-ne la seva totalitat. L'alternativa era plorar, com em moria de ganes de fer, però no n'he sabut mai, ni n'he volgut aprendre. Si, si! La vida s'imposava i marcava el camí ensordint qualsevol profunda resolució filosòfica. No estava disposat a contentar-me amb les engrunes de l'existència. Valia la pena continuar. I això vaig fer. Quan me'n vaig adonar, tenia les mans ensangrentades.
Merda.
Ja era fosc. Vaig tornar a casa a rentar-les i preparar-me. Al mòbil no tenia cap trucada perduda ni m'esperava cap missatge sense contestar. Estava cansat, amb la sensació de haver experimentat en una tarda tota una vida. Però no tenia temps per dormir. M'esperava una nit sencera de treballar al barco, d'esforç poc recompensat, de passar fred, d'olorar a gasoil i sulfur de peix podrit del dia anterior, de cremar-me amb gel i de que l'aigua de mar em fes picar amb sorna les meves estúpides ferides i talls.
Va ser un dels millor dies de la meva vida. Tenia dinou anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario