Commodity fetishism is the process by which a good's social and economic value is seen as inherent to the object itself, rather than being a result of the labor that produced it or its practicality. The "symbolic surplus" is the non-material, symbolic meaning attached to these commodities, which creates a "mystical" or "fetishistic" perception of the object of desire.
quan un va caminant per el poble en una habitual tarda d'hivern, tot es fosc, i no hi ha gaire gent.
excepte per la optica aquella de merda enmitg de tot del passeig que sempre esta plena jo no ho entenc deia en ruben l'altre dia pero tio quien compra tantas gafas yo tengo unas de hace como diez años y van bien pero no es tracta de que vagin be o no vagin be veritat, ja no. es una altre cosa. bueno per la optica i per cincuanta escaparats més de terrasses i pastisseries i centres d'estetica i fruiteries totes amb aquesta maleida llum blanca tant intensa que sembla que vulgui no només eclipsar el far de sant feliu sino ontologicament humillar la seva esglesia. i no es només aquí. esta passant a tot arreu. no fa massa vaig estar a figueres i es el mateix. tenen una perruqueria de marroquins que jo no he estat mai en una mezquita pero semblava una discoteca del futur.
no vull que aixo sigui una critica més al consumisme (que seria molt facil de fer per aquestes dates) o a la contaminació lluminica o a qui sap que, sino més aviat una exploració de dos fenomens no massa obvis pero vitalment importants que semblen apareixer en el capitalisme de tota la vida quan aquest arriba al seu inevitable late-stage.
-l'objecte de consum adquireix una dimensió magica
-la identitat es formada per una combinació d'aquests
explicacio de la primera cosa:
passo el text aquest del principi a colegues que em pregunten si comprar cartes de magic o cameres de fotos o en general qualsevol cosa. només em fa gracia a mi i tots m'han deixat de parlar pero crec que val la pena perque el concepte es bastant potent. el producte de consum, no com a simplement "molt important" sino dotat d'aquesta espurna transcendental que li dona el seu je ne se pas. un objecte de consum mai es nomes un objecte, sino que es ple de connotacions magiques que aspiren a transicionar al seu hoste. son capaços de encapsular significat, de fer-nos sentir emocions, de inbuirnos de virtuds. i no estic aqui per suggerir que en ple el consumisme es una nova forma de religió secular com ja porten fent durant un segle molts erudits flipats, pero si per deixar clar que moltes de les funcions que aquesta solia tenir estan siguent adoptades per aquest sistema: serveixen de rituals de iniciació, de rituals de passatge, de salvació. no es només l'objecte en si, una commodity pot ser qualsevol cosa que pugui ser articulada mitjançant la logica de la transacció; aquesta mateixa s'ha imposat com la de facto forma de interacció, aclarant inmediatament qualsevol interacció i alliberantnos de l'ansietat social que produeix qualsevol forma mes incerta d'interacció social. els seus espais son els únics espais. no hi ha res a fer, ni cap conversació a tenir, ni enlloc on anar, sense la obligada consumició de terrasses o entrades a espais de consum. on sino, pots trobar llum. on sino, pots anar a fer qualsevol cosa. tota activitat social es mediada a través del consum o es una forçada "activitat planejada". per sort a l'estiu encara ens salva (com sempre) el mar i la platja, pero la resta de l'any, no hi ha cap altre forma d'escapar el proverbial fred.
no es només l'acte de comprar. no es només l'objecte. no es només l'espai. la nostre propia logica es canviada en consequencia: utilitzem el preu d'una cosa com a un substitut (mes encara, com un superlatiu!) absolut de valor, i som incapaços de cap altre marc de pensament, creguem o no en el crist a la paret o en els slogans als cartells. la noció moralista del be i el mal es troba tant inbuida en la nostre moralitat cultural residual que no importa que deu estigui o no ens els nostres cors: doscents anys de herencia cultural ens han fet en els seus deixebles mes que qualsevol decisió conscient. si un objecte no ve propiament codificat amb la seva correponent liturgia comercial ni tansols sabem interpretar allo que es, ni allo que conté, ni que significa. les etiquetes i el llenguatge publicitari efectivament engraven l'objecte de la seva magia que després aspirem a traslladar a la nostre persona en un clar exemple de transsubstanciació.
explicacio de la segona cosa:
el focus espiritual de la nostre era ha canviat durant els ultims segles. era primer la idea de deu i les seves esglesies, després per el progrés i ara es centrat en l'individu. el que no es res dolent per se, el problema es que l'individualisme resultat (més acuradament, l'esforç d'individuació, de definició d'una identitat personal) es realitzar a través del consum més que a través de cap altre mitjà. pero aquest desenvolupament es asimetric; els gimnasos i les manicures estan plenes, i les biblioteques buides. en els chinos venen taulells d'escacs en la secció de decoració de la llar i en el lefties en la de complements. l'objecte ha estat alienat de la seva funció com a "un joc d'estrategia" i completament adoptat el seu valor semiotic de "objecte de fusta que et fa semblar inteligent". vaig estar obrint les trobades gratuites del club d'escacs local durant l'hivern passat. i no venia ningu.
en part, aixo es perque algunes coses son mes facils de vendre que altres, i aquelles que han anat agafant preferencia en l'imaginari collectiu com a important en si mateixes. pero tambe es perque el nou mandat de self-improvement (casi, en aquest era, un imperatiu moral) no es tant ampli com un podria pensar, ni tant liberal com ens intenta vendre. som mes selectius del que sembla. dir a una persona que hauria de fer exercici, anar de vacances, apuntar-se a un curs, o menjar millor es socialment acceptable, pero suggerir que llegeixi llibres o realitzi el seu potencial artístic com a esser humà es vist casi com un insult o una provocació. potencialment les parts "perilloses" que poden realment ser transformatives enlloc de només simboliques son estrategicament podades del seu arbre aristotelic abans de que en puguin sortir els primers brots. adoptant en el seu lloc, una estrategia de empeltació molt mes costosa pero psicologicament molt mes coneguda.
perque aquí vull fer un incís. no critico les persones que emprenen un viatge d'automillora (tot el contrari) ni tampoc estic aqui per suggerir que no estan disposades a pagar el preu que el projecte comporta. anar al gimnás tres vegades per setmana o a crossfit o a correr amb un outfit molt moni comporta una gran quantitat d'energia fisica i mental. la diferencia ve mes del fet de que en el cas de creixement personal intelectual o espiritual 1el tipus d'esforç es molt diferent 2els resultats no son garantits 3el sacrifici es inneficient desde un punt de vista identitari comparat amb simplement comprar un taulell o un petit buda. la cultura de la millora personal funciona quan els seus resultats estan alineats amb la imatge que un vol comunicar, amb la quantitat d'esforç i recompensa, i amb una corva psicologicament agradable de progrés. quan aixó passa, les persones som capaces de grans (fins i tot ingents) quantitats de força. quan no, pujen les accions de la multinacional aquella que fabrica ozempic.
l'individu s'ha convertit en una marca. amb el seu cos com a bandera. perque en aquest cas tot aquest procés funciona, perque som estupids i superficionals, i tambe perque trobem en aquest una de les poques coses que encara podem controlar.
d'aqui que els gimnas estigui poblat (i ens sentim culpables quan no hi anem, culpabilitat molt cristiana) i la biblioteca no. encara que les màximes de automillora i autoacceptació siguin ortogonals. com que la identitat personal es tant important, qualsevol oportunitat de fer una representació erronea de tu mateix es inherentment terrorifica; el que te el potent efecte secondari de eliminar les possibles opcions i situacions en les que una persona realment podria definirse fora de la lógica del consumidor, perpetuant la necessitat de formes precises de identitat sense el potencial per fernos sentirnos ansiosos o insegurs, el que evidentment només existeix en el regne de les commodities i la publicitat.
un ha de admirar tant perfectament autocontingut i quasi-accidental maquiavelisme
molt de enfasis es posa en l'ull extern de l'axis ser-semblar-aparentar, pero una part igualment important es la interna; no tant sobre com seras percebut per els altres sino com et veus a tu mateix; sobre com la teva identitat interna es formada i articulada. tot i formar part del regne sagrat intern de una suposada "verdadera identitat", aquest es definida tambe, per mateix llenguatge social simbolic que ha estat permanentment colonitzat per la logica del capitalisme. pero no només per a qui consum! la relació es bidireccional!
el poder de definir a qui produeix l'objecte, no importa si portes mitja vida "fent musica" o "escrivint", el te l'objecte. el moment en el que la get et perceb com a music o escriptor es el moment en el que has produit l'objecte corresponent al llenguatge consumidor: el disc per a ser escoltat, el llibre a ser llegit. poc importa si ningu escolta cds ni llegeix llibres o si en realitat ni tansols funcionen i si l'escolten ho faran per internet: es l'objecte el que te el poder de definir qui ets respecte ell. es l'objecte el que (si propiament vestit, produit, ilustrat, marketejat) contindrà la propietat magica que per contracte de sang et confereix el rang d'artista. i ni tansols dependrà en excés del seu contingut. l'existencia, la presencia, el surplus simbolic de l'objecte produit es el que conté les runes magiques que activen els circuits socials inconscients de la seva essencia. es l'objecte, no només per el consumidor, el que te el poder de dir qui ets.
la situacio per tant, no es com teoritzaven els classics pensadors del consumisme; aquest no està fagocitant cultura i contracultura per vendre productes de consum (ja no es tracta de mundans actes de maldat com vendre samarretes del che guevara) sino que constitueix i articula el propi llenguatge que aquesta necessita per existir. es la base de tota activitat social. la nostre imaginació ha sigut permanentment colonitzada, participi un o no de la voragine d'imatges i escaparats, el que implica que no podem tansols imaginar una versió de "identitat personal" o "self-improvement" que no involucri "comprar alguna cosa".
