by Jordina
Primer capítol
L’intrús, tal com havia entrat, va marxar, però va deixar la porta ajustada, en comptes de tancar-la del tot. L’Adam va sortir de la dutxa furiós, l’enervava que el destorbessin en la seva intimitat i, encara més, si després d’això deixaven la porta oberta, fent-li bullir el verí amagat de les manies.
Amb la pell de gallina, va caminar sobre el terra fred fins la porta. En tornar, però, un dels peus li va relliscar sobre les petjades d’aigua i va caure. Llavors es va trobar sol, amb els mugrons de pedra, assegut penosament al terra gèlid, i va pensar que l’Ignasi era un fill de puta i que tant de bo es morís en aquell precís moment.
La resta del dia no va ser gaire més divertida. Quan es dirigia a la universitat, se li va apropar una senyora grassa i li va demanar indicacions per arribar-hi. Era d’aquelles senyores que només poden anomenar-se senyores. La papada li tremolava quasi imperceptiblement amb cada paraula; això va fer-li recórrer un calfred per l’espinada. Apuntant al final del carrer amb un gest del braç i un somriure apressat, va dir: “Tot recte avall”. Quan la senyora li va haver donat les gràcies i es va haver allunyat en direcció oposada a ell, l’Adam va creuar cap a la dreta.
A la cantonada hi havia una sense-sostre amb les mans morenes i ataronjades que demanava almoina amb el cap cot, alçant un vas de cartró amb els dits encarcarats. Els cabells, de cendra greixosa, se li veien a través del mocador fi que portava al cap.
L’Adam va arribar a la classe i es va submergir en els càlculs que vaticinava la veu ronca del professor, sense apartar la vista de la pissarra, escoltant l’explicació que sortia de la superfície blanca guixada de retolador. Odiava la gesticulació d’aquell home i preferia no mirar-lo: premia els llavis secs cada vegada que acabava una frase i, cada dos per tres, ajuntava els capcirons dels dits de les dues mans, formant una cúpula de carn, per després tornar a separar-los i, al cap d’uns segons, tornar-los a unir.
Si bé la manera de moure’s d’aquell home que apuntava fórmules el molestava, en canvi, estava d’acord amb el fet que s’hagués rapat el cap. Es veu que s’havia adonat que fer l’ensaïmada ja no funcionava i, almenys, ara la calba li lluïa amb total llibertat. El cert és que el professor, rapat com un préssec amb clapes, li recordava l’homenot calb de dibuixos animats d’aquell anunci de lleixius. La diferència era que el personatge de dibuixos representava la netedat personificada, mentre que el professor tenia dues taques rodonetes de suor sota cada aixella.
Al final de la classe va ordenar els fulls amarats de tinta blava dins la carpeta i es va guardar el bolígraf a la butxaca. Feia realment mala lletra. Va recordar que, quan era petit i no sabia escriure alguna paraula, n’entortolligava les lletres tant com sabia perquè no s’entengués. Però no li servia de gaire: suspenia els exàmens. Acostumat al mal vici d’escriure malament, amb deu anys va haver d’empatxar-se a fer llibrets de cal·ligrafia, i va copiar desenes de frases amb lletra forçadament perfecta, fins que va aprendre a canviar-la quan havia d’examinar-se. Curiosament, havia desenvolupat l’habilitat d’escriure apunts per a si mateix amb la lletrota que conservava des de petit, gairebé jeroglífica, ja que només ell la sabia desxifrar fluidament. A més, gràcies a aquesta tècnica va repel·lir que li demanessin els apunts. Es feia respectar de manera sigil·losa, a diferència de qui havia sigut el seu millor amic durant molts anys, l’Òscar.
Sempre havia sabut que l’Òscar era un farsant: acostumava a ocultar la manca d’amor propi darrere un mur de narcisisme. Era d’aquelles persones que en tot moment parlava d’alguna cosa: els comentaris atrevits i estúpids, dotats d’humor de preescolar, li brollaven de la gola frenèticament quan eren a classe, a l’institut, per la qual cosa era molt popular. Quan va arribar el moment d’anar a la universitat es van separar. No li sabia greu, a l’Adam. Havien format un bon equip durant molts anys, però cadascun tenia assimilat que no es veurien gaire més. L’emoció de la joventut floria en l’Òscar, que desitjava conèixer gent nova. I l’Adam ja no el necessitava. Bé, mai l’havia necessitat realment, però havia après molt de la seva manera de comportar-se i integrar-se exitosament en cercles socials. Ara, però, pretenia dedicar-se plenament a perseguir un somni: pilotar un avió. Per això, per molt insuportable que trobés el sol fet d’haver d’aixecar-se del llit cada dia per anar a escoltar gent, s’esforçava a escriure i memoritzar tot el que aquesta deia. Va creuar el passadís per arribar a la següent classe. Ja només quedava una hora i podria tornar al pis. Es va asseure per fusionar-se amb la nova veu en off que emergia de la pissarra.
Els minuts passaven i se li clavaven a l’esquena com fiblons. La seva ment va caure en la temptació de fugir: només per un moment, va delirar i, com un miratge, el cel es va presentar davant seu a través d’un vidre. Va veure els núvols a sota. Al davant, la immensitat blava. Quasi podia notar el volant a les mans i un pessigolleig entre l’esquena i l’estómac. Però la professora va tossir i, amb un petit ensurt, el noi va deixar de somiejar. Va creuar les cames.
L’agonia va acabar més aviat del que esperava. Al cap de poc van tocar les sis de la tarda i l’Adam va fer el camí de tornada al pis en mode automàtic, absort en si mateix fins que, quasi sense adonar-se’n, ja era dins la llum esgrogueïda de l’ascensor del bloc, aïllat. Hi havia llacades al mirall que tacaven les galtes del seu reflex. Se’l mirava distant, fred. I va marxar igual com havia arribat, sense acomiadar-se’n. L’altre li va llançar una mirada idèntica, d’idèntica fredor i indiferència, com a resposta.
Es va treure les claus de la butxaca per obrir la porta. Al cap d’uns minuts, seia al sofà amb un iogurt a les mans i la televisió davant. No pensava encendre-la. Preferia recrear-se en la idea que ignorava el món. Ignorava la situació actual, el panorama. Va pensar que el iogurt sí que es mereixia la seva atenció i va riure una mica. Després va mirar a l’infinit, al buit negre de la televisió. Un grumoll de sucre se li desfeia sobre la llengua, dins la textura suau de la llet fermentada. Es va veure a si mateix tres anys enrere, en aquell mateix sofà, suat i entre plors amb la televisió encesa, com un moixó que tremola tot just havent tastat el clima glacial de fora el niu de l’adolescència. Aquell dia li havia passat, com altres vegades, que no tenia ganes de viure. A causa d’una pressió que l’aixafava tot i no el deixava moure amb lleugeresa, moments després d’haver sortit del llit havia anat a parar al sofà. Una pressió quasi real, que feia que els braços li pesessin més i només pogués deixar-los caure amb desànim sobre els malucs. S’havia despertat sense ganes de viure i la televisió li oferia el magnànim espectacle del dolor: les bombes queien sobre la Terra i sobre la gent. Els infants, els adults i els avis d’algun racó es lamentaven amb la veu trencada i encara la fam, la bomba més potent, arrasava els països de l’Àfrica, i s’escolava per les escletxes i omplia i buidava els racons d’Espanya, Grècia, Brasil i tots els països dels quals pogués recordar el nom. Tot indret tenia, almenys, un borrissol de fam: la destrucció subtil i lenta. Feia tres anys i escaig que no encenia la televisió. En comptes d’això, ara escurava el iogurt dels racons de l’envàs de plàstic blanc amb la cullera.
Va torbar-lo el soroll d’unes claus. Era l’Ignasi. Quan va haver entrat al pis, va asseure’s al seu costat amb un cigarret a la boca. Li semblava curiós que les persones fumessin: el paquet de cartró alertava l’usuari d’una possible embòlia amb la imatge sanguinolenta d’una operació a cor obert. Si es mirava el paquet de lluny, només podia observar-se un batibull obscè de matisos de vermell i negre. Ell no fumava. Ho havia provat alguna vegada, amb l’Òscar, però tan bon punt el fum li raspava la gola, una sensació general a mig camí entre malestar i aversió li penetrava l’estómac. No entenia com algú podia tornar-se addicte a aquell succedani de fatiga i angoixa.
Però preferia que algunes persones fumessin, només pels instants sagrats de relaxació que experimentaven i que eren visibles al rostre en iniciar el ritual d’encendre un cigarret. També preferia que segons qui, a les pel·lícules, n’encengués un i se l’apropés als llavis amb despreocupació, després d’un moment heroic o fatídic, després del coit o bé després d’haver assassinat algú. O bé en un moment de reflexió, amb l’ocàs com d’aquarel·les rosades, pàl·lides, de lluny. Era un acte simple, d’autodestrucció volguda.
L’Ignasi va deixar anar un nuvolet de fum per tornar a respirar-lo, després exhalar-lo disparat i, al final de la trajectòria, difós en l’aire. Les paraules de l’Ignasi, com un altre baf dens, van intentar penetrar en l’atmosfera del menjador del pis, però l’Adam va tallar-les. “Marxo”. Es va dirigir a la cuina per llençar el iogurt i va avançar cap al final del passadís, a la seva habitació.
La llum es projectava sobre els llençols del llit, els emblanquia a trossos i en tacava els plecs amb ombres. Les parets eren grises i els coixins blancs estaven gastats, groguencs. A quatre pams dels peus del matalàs s’erigien cinc calaixos de fusta, un sobre l’altre. En va obrir el segon, ple de mitjons, per enfonsar-hi la mà i, després d’haver-la fet avançar per la dreta fins el fons, en va treure una llibreta verda.
Continuarà