1.
L’home es deixa
caure al mar.
perquè és blau, no ho ha dubtat i
veu de prop l’abismal
obscura ombra.
emprèn el lent descens
cap al fred del fons, pesa menys
que un sospir
i s’apaga l’última llum de dalt.
Negror.
negror.
Fins que sent el
cop suau de l’esquena
contra el terra pla, aspre, i alhora sent un
cop
sec, des de dins el seu cos buit,
contra la paret del seu pit-
No hay comentarios:
Publicar un comentario