Això no és per tothom.
Aquest escrit no és per a tothom.
Ja ho vaig explicar a la primera part d'aquesta sèrie, però aquest cop va en un altre sentit, aquest cop és diferent.
Si ets una persona en general que ja esta bé amb les seves coses i la seva vida i la seva identificació; que potser fa art de tant en tant com a distracció però que no canviaria de la seva vida res a grans trets, això no és per tu. Si tens la pell molt fina i no t'agrada que et diguin les coses a la cara, probablement tampoc. Hem aconseguit potser que t'expressis, que facis alguna cosa i valoris els altres en la justa mesura per el que fan (ara que entens com de difícil és), i estàs content amb el resultat, i no necessàriament aspires a viure-hi, ni res més; és perfectament acceptable. Si fas art perquè t'agrada, continua fent-ne com fins ara, i eventualment començarà a ser prou bo si t'hi esforces una mica més (tot i que si és el cas potser si que en traureu alguna cosa útil més endavant). Potser t'estàs comunicant amb el teu entorn i aportant valor a la teva vida i el teu entorn per altres vies, poc a poc, i no necessites cap toc d'atenció en aquest sentit. Potser el que vols és ser famós, o un ídol de masses, o sortir a la tele, o lligar una mica més, i llavors amb aparentar ser artista i amb fer les quatre coses que te n'identifiquen com a un ja en tens suficient. Potser acabes de començar, o estàs en el camí de continuar millorant al ritme adequat entre les teves metes futures i les teves necessitats. Estàs fent bona feina, estic molt orgullós, de veritat. Hi hauran dies més bons i dies més dolents, però continua amb el que fas, sigues feliç i tenca aquesta pestanya; tot això no és per a tu, és una hòstia de realitat que en realitat no necessites i si tens sort, mai necessitaràs.
La resta de vosaltres, espero que tingueu una bona excusa, tant per estar aquí, com per no estar-ho; una bona excusa, artistes i aspirant a artista, tant com per el vostre silenci, com per la vostre necessitat d'expressar-vos, fora dels altres canals establerts, per el vostre inherent descontent amb la vida, per a la vostre disfuncionalitat.
Per que això d'escriure...
Perquè no podeu tenir-ne prou amb el que teniu?
Buscar i mantenir una feina, casar-vos amb la vostre parella, potser algun dia tenir fills... Una existència normal, millor de la que la majoria que la humanitat ha tingut mai enlloc. Què més us pot possiblement deure la vida? Que us pot faltar, que sempre ho heu tingut tot? Una família que us estima, amics... Podeu parlar amb qui vulgueu si és això el problema, fins i tot un terapeuta, ni tampoc mai heu passat gana, ni viscut una guerra. Quin altre motiu que la vostre insatisfacció patològica teniu per estar aquí? Què coi haureu de tenir al món, que us faci uns artistes verdaders, i no uns farsants de pacotilla? No teniu res a dir, en el sentit de que res del que digueu pot ser mai interessant. Estàs davant d'un paper, tens una infinita audiència, i què coi tens a dir? Res, per això no pots escriure ni fer cançons. Us falta ser autèntics, i tota la resta sobra i és irrellevant. Si com a mínim tingués algun passat obscur, alguna malaltia mental, algun testimoni en primera persona dels llocs obscurs on una persona pot arribar només amb l'ajuda de la seva propia ment; el que sigui, qualsevol cosa per justificar i embellir-me a mi, al personatge tràgic que m'he muntat al meu voltant, potser llavors podria escriure de veritat, sense por a no ser un artista de veritat. Perquè si no, ja em direu de on surten tantes penes i tant inconformisme i tanta introversió i tant de drama. No teniu excusa per a no ser feliços, ni tampoc res del que realment amb tanta profunditat escriure, res real sobre el que parlar. Aquest és el vostre problema.
¿No?
Doncs no.
No funciona així (o no necessàriament), no necessiteu cap excusa per a fer art.
Sense dubte hi ha un prototip comú d'artista que te aquestes coses, que ha passat per problemes, però hi pot haver varies explicacions per al fenomen. Passa que algunes vegades les persones que han passat per dificultats s'han vist obligades a explorar els seus límits, o refugiar-se en els seus mons interiors, i ens poden explicar coses de tornada, o aprenen a fer-ho i llavors continuen parlant; però no es una condició necessària, ni es necessari ser un desgraciat per ser un artista ni tenir una vida de poeta per escriure en vers i estar viu. També pot ser que la cosa s'exagera una mica, ja sigui artificialment o per necessitat expressiva o perquè hi porta l'ofici, o perquè de vegades quan un obra les portes un no sap que es pot trobar a l'altre costat. Per cada persona que les ha passat putes i acaba essent artista d'alguna forma o nivell n'hi ha cinquanta que viuen ara una vida perfectament normal. No s'ha de tenir res especial, en aquest sentit; però tot i així, tant en escriptors que actuen amb compulsió com els que son uns desgraciats, semblen compartir aquesta incapacitat per a tenir-ne prou, per a ser feliços sense haver de escriure, ni tampoc molts de cops escrivint, ni ser feliços, ni per haver de fer res apart de sobreviure en general. Però hem tocat casi sense voler un punt important en molts artistes, el de la perfecció, el de l'inconformisme sistemàtic. No tenir aquesta pressió, ni una obessiò malaltissa al respecte, apart de una ser una benedicció per la teva salut mental, és també una raó menys per tancar-se a escriure quan un podria fer altres coses; i no es que n'hi haguin gaires (sobretot quan no t'agrada escriure realment) i per tant, un possible motiu perquè el que escriguis no acabi de tenir aquell què. Perquè, i això és on pretenia arribar, as far as i'm concerned aquesta és la única forma de tornar-se increïblement bo en alguna cosa, fer-ho molt, fer-ho de forma intel·ligent, i fer-ho bé.
Potser el problema és que creieu que teniu totes les grans idees del mon, us heu fumat un parell de porros o tingut un viatge amb psilocibina cosa que mai ningú ha tingut en la historia de la humanitat i convençuts de que podeu fer alguna cosa us trobeu ara que en realitat l'art és una col·lecció d'activitats i tècniques metòdiques altament professionalitzades molt difícils que comporten temps i esforç, i que probablement hauríeu de haver començat a fer des de que teníeu cinc anys perquè algú fora del vostre immediat cercle social (que pot ser bastant ampli i donar la falsa sensació de que avanceu) us escoltés, i ara no sabeu què fer. Sense dubte un ha d'experimentar la vida per a tenir alguna cosa de la que parlar, i viure la vida i arribar a conclusions profundes i que et volin el cap amb idees o destrueixen el cor et pot ajudar a expressar-te millor mitjançant tenir alguna cosa mes pura o mes interessant a expressar; però això no ho és tot, i també l'actitud és important.
Potser penseu fins i tot que el problema no és vostre sinó de la societat que esta adormida i no us entén ni vol entendre, i conforme podeu anar saltant la vostre incapacitat per crear coses realment ben fetes apreneu a fer petites imitacions de artistes, a personificar-los; i que poc a poc mitjançant l'oblit selectiu al que us sotmeteu, us acabeu convencent de que sou un artista de ple dret vosaltres mateixos sense tan sols realment fer res. Us sobra confiança i us falta exigència, probablement. Canteu en escenaris però fa temps que ni tan sols us preocupa que se us entengui la veu. Podries dir llavors que el motiu per el que ens sembla de vegades que tot el que fem es una merda neix en realitat de aquesta autocrítica inherent, i que un cop lliurats d'aquest filtre i d'aquestes idees preconcebudes de què és l'art o que hauria de ser en realitat tot esta bastant be.
El qual com a argument pot arribar a ser correcte però, igual que l'art que està acceptable, és insuficient.
Potser en el teu cas és diferent, potser ara, de tots els moments, vols saltar a bord però no saps cóm ni què fer. On la teva infància no te n'han apuntat mai enlloc, te n'adones de que l'art és alguna cosa que en realitat podries fer; però ni confies en el tribalisme associat, ni has tingut mai gaire confiança com per simplement agafar una càmera i començar a fer fotografies entre multituds; necessitaries deu anys de educació musical abans de començar a parlar l'idioma dels pianos, on mai et perdonaries una síl·laba fora de lloc, no pertànyer a aquesta elit que sembla aparentar que saben el que diuen i saben el que fan. On escriure és tracta de utilitzar les estructures adequades, fer metàfores boniques, no fer faltes d'ortografia, posar les paraules correctes en el lloc adequat, i que no anava des de el principi de tractar de dir alguna cosa i no de parlar per parlar.
Potser aquest altre és el teu cas, saps tocar perfectament totes les tecles i ets un mestre de tots els instruments. Probablement ets increïblement indulgent amb tu mateix, potser creus que el que fas ja esta prou be i no tens res a demostrar. Acumules en els teus coneixements adquirits i certs per definició seguretat externa, una idea de la música essent o deixant de ser correcte, per no enfrontar-te al que és aquesta tasca en realitat; fer art, expressar-se, comunicar-se. Te n'amagués entre projectes inacabats i només correctes, o darrera de molt de soroll, o t'ocupes en multituds d'activitats irrellevants en el moment de la veritat o et distreus al sofà o a l'ordinador. Potser sobre-compenses amb identitats extravagants adquirides que resulten disfresses a qui et coneixen de veritat, o darrera de la figura d'un intèrpret, sense la confiança de fer el que et diguin que facis com t'has acostumat al llarg de la vida, simplement incapaç d'entendre què tenen els altres que no tens tu.
Òbviament, tampoc és cap d'aquests casos. Potser és totes coses alhora. De fet, probablement.
Sobre com fer-ho molt, no hi ha gaire dubte, però com fer-ho bé i fer-ho de forma intel·ligent, és tot un món.
No hi ha res sagrat sobre l'art en sí, des de el meu punt de vista (molta gent no estarà d'acord amb aquesta afirmació), i potser hauriem de fer com si hi fos, en alguna especie de culte místic dirigit als nostres propis objectius. Curosament analitzades i classificades, un podria replicar tot allò que anomenem ànima i esperit en tècniques que aprendre de un manual; i fins i tot vivint en una era on la pràctica totalitat del coneixement que existeix està disponible a un parell de clics per internet, d'alguna forma te les manegues perquè el que fas no tingui sentiment.
El problema és que aquest hipotètic manual seria tant impossible de fer com de llegir com de aguantar sobre la terra, i impossible d'obrir. Pero podria existir. Potser hi ha màgia en la creació de la musica en si, en la sublimació de l'esperit a través dels més profunds recondits de la nostre glàndula pineal o en com l'interpreta el nostre cervell, o en com ressona en alguna part de la seva estructura atàvica que la ciència no podrà mai explicar (que no crec, però que no importa) però es que el intento dir és que un cop a la realitat, és una col·lecció de freqüències, ritmes, instruments amb unes característiques tècniques definides i dades replicables, ja no dic en un hipotètic super-ordinador quàntic, sinó en un estúpid i simple aparell de vinil; on tot el que acabo de descriure son minúscules pujades i baixades en una línia de plàstic o asfalt.
Com que no som aquesta màquina però, la millor forma de crear bona musica és fer tot el camí. Un podria ajuntar bases a l'atzar, tons i semitons, o ajuntar paraules fins que quedessin be, i després ajuntar frases en versos o paràgrafs i així intentar escriure; fer sons fins que semblin paraules i de pura casualitat evoquin una emoció o semblin voler dir alguna cosa o al·ludir a algun significat a qui ho escolta (i certament hi ha gent que ho fa així) però aquest és un camí molt complicat, molt poc idealista, molt poc entretingut, massa mecànic. Des de l'emoció, idea o pensament original, passar tot el procés de la transformació i ser autèntics i artistes al respecte. S'ha de realment tenir alguna cosa a dir per continuar aquesta direcció, prendre-ho com a base (i no l'acumulació de tècniques i informació) tenir realment alguna cosa a transmetre; a comunicar, a transmutar, i creure-t'ho. Emprendre una auto-educació enfocada als objectius. Fer-ho des de l'anima a través de l'art, actuar de mètode, però no perquè siguem molt especials, o perquè la música sigui molt mística, sinó perquè som molt estúpids com per fer-ho de qualsevol altre manera.
La diferencia entre tenir-ho i fer-ho és una feina titànica, però per algun lloc s'ha de començar.
Hi ha persones amb una predisposició natural a fer certes coses, sense dubte; i també de vegades t'estàs entrenant per a fer art sense ni tan sols saber-ho, per exemple ordenant o canviant el teu interior o vivint la teva vida. Això és el que el fa tant eternament canviant i tant interessant, no és una activitat apart, no un simple hobbie, com el col·leccionisme de gadgets electonics comprats a hoffman i amazon que en fan de la música algunes persones.
És perqué en el fons diu alguna cosa, parla de tu, ets tu.
A qui hagi entrat aquí esperant la fantasia de contestar el que prometia el títol en un parell de frases, una llista
clickbait de consells, o una guia estil recepta de cuina per fer una truita de patates, ho sento molt. Ho sento acadèmics, però probablement cap nombre d'increïbles
writing prompts et solucionarà el fet de que no tinguis en realitat res del que parlar. Ho sento persones de idees, la gran part de les idees de escriure un llibre estan en escriure el llibre en sí, no en la idea del llibre, o en l'argument principal. Ho sento esperits lliures, els poemes no per tenir rima ni per al·ludir a coses que sembla que tenen a veure amb la poesia son bons ni tenen cap sentit.
No en soc cap autoritat, en escriure, en llegir, ni en fer música, ni en fer coses que no siguin una puta merda en general; però fins i tot a mi em faria vergonya escriure algunes de les coses que veig publicades per allà. Em faria vergonya firmar segons quines coses amb el meu nom, fer segons quina música, ja que fer-ho faria veure'm reflectit en la seva obvia falta de visió, d'ambició i el seu excés d'egocentrisme davant del que és una falta evident de cocció, intenció i contingut.
Però tots ells, independentment dels teus principis i ambicions, estan aconseguint fer alguna cosa de la que tu ets incapaç. Funcionar a un públic.
Potser per casualitat, potser per la propia ceguesa de poder mirar enlloc que no sigui endavant capturen exactament el que les altres vistes volen mirar. Potser les que considerem grans obres son simplement obres de les quals el públic son persones culturalment influents o amb títols universitaris. Hi ha d'haver una llum generadora i un objectiu on reflectir, per a poder veure alguna cosa; en lloc d'escriure a l'aire i esperar que les peces caiguin en el lloc adequat. Una intenció darrera, que generi llum, no la fotografia d'una lampara, una bombeta o una llar de foc. Els llibres, haurien de donar la impressió que poden combustionar en qualsevol moment, creats de fusta i portades i símbols a forma d'encanteri gairebé no per protegir les seves paraules si no per contenir-ne la flama.
Són els teus llibres i la teva música així, fins al punt de estar disposat el públic a pagar per la diferencia entre el teu i un altre?
No, no ho son.
No esteu encara convençuts de la premissa inicial? D'acord, no passa res, que ho solucionaré en un moment.
Es pot donar el cas de que els vostres escrits estiguin perfectes i no agradin perquè esteu avançats al vostre temps o perquè la gent és subnormal (que ho és) mentre nosaltres som tots uns genis i així ens ho diem entre nosaltres; o perquè va dirigit a un públic molt particular de unes vint persones en tot el món (que probablement no en sabran de l'existència mai) i no és com la merda dels artistes mainstream que fan pel·lícules de Marvel destinades a agradar a tothom però que no tenen ànima. Però entre tu i jo, no crec que sigui el cas (tot i que sense cap dubte tinc molt a dir sobre la cultura popular, ja hi arribaré, eventualment). Escriure per a futurs historiadors i arqueòlegs no acostuma a ser una estratègia gaire bona, i és més sovint una justificació que altre cosa; fins i tot aquells genis puntuals als que els va passar exactament això van fer esforços extraordinaris durant la seva vida per a ser entesos en un món que presumiblement no estava preparat per a ells.
Es pot també donar el cas de que tinguis moltes coses a dir i siguin coses importants i molt bones i que la gent podria entendre però no la forma correcte, o que estigueu parlant constantment, que tot tingui una aparença de profunditat i hageu aprés a dir coses que semblen complicades, però que no estigueu disposats a posar realment l'esforç per a posar-ho en clar; potser tement que la solidesa de les formes de comunicació tradicionals no són suficientment grans per els vostres deliris de grandesa, o que si ho intentéssiu, descobrireu que potser les coses que intenteu dir no siguin tant sòlides ni vosaltres tant grans. Sense dubte jo m'he sentit així en el passat, hi ha articles als borradors de la meva ment que mai m'he atrevit a fer el tràmit de teclejar, tocar o cantar. Pot ser que hageu fumat molt i cregut solucionar l'univers i capaços de imitar tota la iconografia i fer un parell de passos en alguna direcció, però que no porten enlloc, que per no ser no son ni desmentibles de com de genèrics que apareixen, que cauen a trossos sense cinta aïllant, que son collages de idees que semblen o us semblen impactants, però que fallen en la tasca de que la resta de mortals entenguin el que heu vist als ulls de l'infinit. El baròmetre amb el que mesurar amb objectivitat si un art es bo o no, no existeix, per definició. No existeix l'equivalent a un corrector ortogràfic, que ens diu quan alguna cosa esta bé i no ho està, ni en podem calcular el resultat com si fos una funció i trobar que no es correspon amb les observacions. Podríem caure en la temptació de intentar crear-ne un, o de pensar que en realitat si que sabem distingir entre coses que son una puta merda tenint una mica de criteri (ja que ens apareix obvi en algunes de les coses que veiem), però som molt més qüestionables del que pensem, i molt mes subjectius en les nostres valoracions. De entre els mecanismes que sí que existeixen, ens hem de acontentar amb una barreja de la opinió de les persones que se suposa que en saben i constitueixen el que anomenem "experts" (gens recomanable), de la nostre pròpia autocrítica tant increïblement sesgada per el conformisme la hipocresia i l'auto-indulgencia, de la de les persones que ens envolten i que rarament podran o sabran donar reaccions imparcials, de les del mundillo on ens posem on tot seran lloances i adveniments, o amb el cruel i despietat món de l'èxit en sí, que segueix les seves propies normes independents.
És evident perquè no triem l'últim podent escollir, però també ho és que de vegades ho hauriem de fer.
Si ja tens èxit, és a dir, si l'art que fas ja et fa tenir allò que amb l'art volies aconseguir, llavors no hauries d'estar llegint això en primer lloc; si no ho fa, llavors és que no te èxit, no funcionen en la persecució de allò que volies aconseguir (el que no s'ha de confondre amb una proporcionalitat numèrica). De fet, aniré una mica més lluny i diré que la idea de l'art essent bo o no (encara que ens sentim molt propers a la idea de l'existència d'art tant increïble i profund que ens ha de semblar bo per definició) depen completament de com és percebut per a altres persones (tot i que, un altre cop, potser llavors depen de per a quines). Tant directe, com potencialment. Quan una cosa ens sembla bona, és perquè hi veiem l'impacte amb alguna cosa que percebem o som capaços d'entendre en nosaltres mateixos, o que podem d'alguna forma intuir que estar allà, i també el potencial que te per a ser compresa per a altres persones. La diferencia entre un so quasi aleatori creat per un ordinador i una composició de música clàssica està, en el fons, en el que les persones com a conjunt hi interpretem i no en el conjunt de característiques físiques de harmonia, ritme, musicalitat, proporcionalitat matemàtica; que si son increïblement importants a l'hora de crear música i considerades o deixades de considerar bones, és en el fons perquè com a ments humanes ens provoques reaccions emocionals en el nostre cervell. Llavors, quasi per definició, si una cosa no te èxit (tot i que caldria disseccionar aquesta paraula, no confondre amb èxit comercial), si no és capaç de provocar aquesta reacció, transmetre's des de l'emissor al receptor el missatge, replicar la vibració original sintonitzada en el nou hoste, aquesta cosa no funciona. Selecció natural d'idees.
Una mica complicat tot plegat? Ho diré mes simple. Si els vostres escrits no funcionen és perquè no ofereixen el que les persones que els llegeixen volen d'ells. Que què volen? Sentir-se bé? Follar més sovint? No haver de llegir? Auto-ajuda? Una puta patada a la cara? Estar entretinguts una estona? Continuar després amb les seves vides amb certa normalitat? Probablement! Ni puta idea! Segurament ni ells mateixos ho saben! Que cóm ho volen? Que cóm els hi puc exactament vendre o donar? Qui sap! Jo no, això segur. Si no, m'estaria fent d'or en sol californià en un cadillac sota una palmera, en comptes d'aquí escrivint divagacions de desenes de milers de paraules que no llegeix ni llegirà mai ningú. Que potser d'aquestes coses no te n'has de preocupar gaire quan estàs creant en sí per no entrar en l'evident curtcircuit que genera, i és millor perdre's una mica? D'acord, però és bastant essencial entendre això si vols entendre com funciona el món, i el que en el fons estàs fent en ell, perquè al final tot es redueix al mateix. Ets allò que fas. Ets allò que pots fer. Als ulls dels altres, ets allò que pots oferir, i necessites els altres, t'agradi o no. El teu interior importa, si, però només perquè afecta aquestes coses i la perspectiva d'aconseguir aquestes coses que te la gent del teu voltant, i aquest fet no es culpa del capitalisme, ni del govern, ni de les xarxes socials. Això és simplement així. Pots tu en particular proporcionar alguna, d'aquestes coses que les persones volen, o ets tu en sí mateix alguna cosa en la que la gent podria estar interessada per associació? Aquesta és una millor pregunta (i alhora ofereix una explicació de perquè l'èxit atrau més l'èxit). Què ofereixes tu exactament, que no ofereixin els altres? Què poden obtenir de tu que no puguin obtenir en més i millor quantitat, de persones amb més èxit, més altes, amb més cabell, o que saben millor que tu tocar la guitarra? El fet de que les facis tu te algun valor inherent, a ulls de algú apart de a tu mateix i als que et coneixen en persona? La resposta és no. Tu importes una merda. Ser simpàtic, bona persona, treballador, autèntic... ningú dona res per aquestes coses, només per allò que ets capaç de produir sobre el que tens cert control. Quines coses pots fer, d'aquestes característiques? Perquè la música no és com els altres productes, no es gasta (tot i que sí que passa de moda, però no és exactament el mateix); si un escriptor millor que tu escriu una cosa i algú la llegeix, la pròxima persona no haurà de llegir el que tu has escrit només perquè és el millor que queda, com si fos una capsa de galetes. Si han de comprar un llibre algun dia, probablement l'hi compraran a ell. Potser creus que hi ha coses que et fan molt únic, però tens idea de quanta gent hi ha al món? De les idees que generen set mil milions de persones com perquè tu realment n'hagis donat amb una de interessant? Del temps lliure que tenen per a perseguir les arts i la realització intel·lectual ara que estem a les portes de la tercera revolució tecnològica? Potser creus que hi ha coses que fas raonablement be, però això és només en contrast al entorn immediat amb el que et compares; la realitat és que a no ser que siguis un geni (i fins i tot aquests normalment se els anomena com a tal quan porten desenes d'anys centrats en una sola activitat) probablement no siguis gran cosa en comparació a la resta de la població mundial. Podries ser el millor jugador d'escacs del teu poble, tothom et coneix com a tal i et saluda per el carrer, mai has estat en el circuit oficial, ni mai has jugat contra ningú millor que tu i això que portes un taulell a tot arreu, i tot i així probablement no series absolutament ningú per als jugadors realment professionals. A quines persones importaria com t'ha anat el dia? Són aquestes persones gaire diferents a les que els importaria que siguis capaç de crear una cançó estàndard sobre com de trist estàs? Perquè en el fons, aquesta és la qüestió.
Aquesta és la teva gran realització del dia, i si l'entens en tota profunditat, potser de la teva vida. Les altres persones et valoren només per a allò que els puguis oferir. Totes, sense excepció. Fins i tot les persones que legítimament et professen amor, o amistat, i en son completament sinceres al respecte, en el fons només ho senten com a tal producte d'una complexa estratègia de supervivència genètica o social a llarg plaç sobre la que no tenen poder ni consciencia directe; i sovint per raons menys prosaiques. Amb això hi has d'aprendre a viure. No importa el que facis exactament en la teva creuada en busca de la autenticitat, del sant grial, del sentit de la vida o del que sigui, no podràs escapar aquesta realitat; els humans, fins i tot els que abandonen tot per anar a viure a les muntanyes, necessiten els altres humans, i gran part de tota la psicologia és el resultat de les complexes relacions i jerarquies que en sorgeixen al respecte. El teu públic, sigui quin sigui, (fins i tot si ets tu mateix, sobretot si ets tu mateix) en el fons es comporta exactament igual.
Què és el que ofereixes, llavors? Quin és el teu producte, en aquest nivell?
Ets capaç d'alimentar a les persones que tenen gana? Curar-les a elles i a les seves families quan es posen malaltes? Arreglar els seus electrodomèstics quan comencen a funcionar malament? Fer que se sentin més segurs i protegides per les nits?
Potser no vols pensar en el teu art com un producte, i això és perfectament vàlid; negar-ho i continuar el teu camí sense voler esser conscient directament, per no donar més importància de la que te, o perquè et distreu de la teva vida de artista i de crear en sí, massa preocupat per el que pensaran (i la ficció de pensar que no els importa, apart de contradictòria, és una bona eina per a no preocupar-se'n gaire). A mi m'agradaria fer-ho així, i així ho faria en un món perfecte, o si fos capaç de no pensar-hi, o si hi hagués alguna estructura que canviés els actuals mecanismes de jerarquia social i mai m'hagués hagut de plantejar aquestes coses i la única solució a tenir més èxit fos fer millor art, el camí i la cima oferint recompenses en justa mesura per igual. Estic segur que la gran majoria de vosaltres simplement respondríeu alguna cosa semblant a - no ho se, jo faig la meva música, i si a algú li agrada, doncs genial - (cosa perfectament acceptable) i probablement us quedareu més tranquils. Sempre és un alleujament treure's el pes de sobre de la propia creació, però contradiu en actitud tota la resta de coses que hi fas al voltant. Encara que no creïs per a ells, per a un públic general (i ben fet que fas), crees a un públic, de vegades imaginari, o amb la idea subconscient de comunicar-te'n amb un (que racionalitzes amb la idea d'escriure suficientment bé per a un mateix); de qui no només ets conscient si no de qui en realitat depenen moltes coses, de qui ja no serveix jugar a ser adolescent i dir en veu alta que no m'importa el que pensin de mi, i menys si vas realment en serio amb això de crear per guanyar-te la vida. On està ara, en aquesta frase, el teu cop de puny, el teu orgull, la teva voluntat trencadora de identificació i de subversió del que la vida et tenia preparat que t'ha fet ser artista i perseguir aquesta vida en primer lloc? Sense dubte que fer per a qui agradi és una posició còmode i una cosa bonica de dir, però hi trobo a faltar alguna cosa, aquest esperit de comunicació que manifestes a través d'allò que dius, la responsabilitat que comporta fer un "Calleu tots! Això es important!"
Llavors, quin és el teu producte? No em diguis "pintures", "música", o "madalenes", intenta anar una mica més profund que tot això. ¿Què ofereix la música en primer lloc perquè la gent la compri o la vulgui escoltar, i especialment que ofereix la teva en particular?
Amb l'art estàs creant (i per tant venent, sigui a canvi del que sigui) entreteniment, i també identificació, una certa imatge d'èxit (de la que els altres en voldràn una part per a ells mateixos), unes certes idees o combinació de, i fins i tot si ets bo, una mica de transcendència. No és que els altres no et sàpiguen apreciar. Ets un paio amb un bisturí a punt de fer una operació a cor obert, no importa que en el fons del teu cor tinguis les qualitats per a ser un molt bon metge, o una molt bona persona (i molt autèntica), si no ets capaç de fer la operació no ho ets, de metge, posar-te una bata blanca tampoc ajudarà gaire i en cas de dubte, si hi ha qualsevol altre persona disponible amb més èxit que tu, seran ells a qui demanaran que portin la operació. Ets capaç, o no ho ets, de convertir un dia de dolent en un de bo? De oferir consol a cors i persones trencades? De distreure una estona de la realitat en el metro de tornada a l'oficina? D'eixamplar els horitzons de realitat als joves i no tant joves? D'acompanyar en una nit el silenci de les sales de festa o de la teva habitació? No importa que el teu art sigui bo in a vacuum si els altres no l'entenen o no el saben o poden apreciar, perquè en el fons, no hi ha un "en el fons". Recordes? Art és comunicació? Algú? L'èxit pot no ser perfecte, i és imprescindible tenir criteri propi, però és l'única vara de mesurar externa a tu mateix en la que, interpretada correctament, pots confiar. Potser has encertat en altres coses, però has fallat en l'intent de comunicar-te. Potser no hi havia intenció en un començament, i aquest és el problema. Potser tot estava bé, tot estava al seu lloc, i tot i així, no es suficient. L'art com a tal, essent comunicació, i sempre lligat a les formes de consum de l'art i la societat que el consumeix. L'art com a tal, ve definit per a tres vies, la intencionalitat artística, la percepció artística, i a través de la tècnica o forma d'art que s'ha empleat. Si no es compren, si no es compra, es perquè no ofereix alguna d'aquelles coses, el producte no es prou bo. Seguint ofertes de oferta i demanda potser en realitat no compren perquè dins la bossa de aire, o perquè no hi ha res a comprar, o també perquè la oferta ha superat a la demanda i la balança tira ara massa cap a un costat, o perquè no s'ha anunciat o marcat el target adequat. Un cop tot el producte en general, de tu i la teva música i el que sigui que ofereixin als seus consumidors funcioni com a tal, llavors potser si que et pots indulgir, convèncer, confondre, conformar, fer realitat, la idea de que el que fas importa, de que tu els importes a ells, de que tu importes en general. Així, coming full circle, la resposta obvia a la pregunta obvia de "per què el que escrius i la musica que fas és una merda" és molt i molt probablement que sigui perquè el teu art és una merda (o que no és prou bo, si no t'agraden les paraulotes).
Simple, no?
Fins i tot si no es així i en realitat el que necessites és "ser descobert", o un publicista, o fer-te viral, o morir jove, o ser mes actiu a twitter (i que en realitat l'èxit atreu l'èxit, i que de vegades necessites un mínim d'atenció per a que et facin cas en primer lloc) he de millorar és l'actitud que hauries de prendre en gairebé qualsevol cosa en la que pretens fer res en primer lloc. Perquè tinc bones noticies (o terribles, depen de si el que buscaves era una eterna excusa per la teva mediocritat). Amb suficient temps, habilitats cognitives bàsiques i dedicació (que son, per cert, les mateixes capacitats que qualsevol empresa busca que hagis demostrat tenir, no com a objectiu en sí, si no com a preàmbul al que realment els importa: que els puguis ajudar a generar un benefici) un es pot fer a si mateix mes o menys bo en pràcticament qualsevol cosa. Potser no el millor, potser no competir amb els millors del món, però potser suficient per a tenir valor en una escala que no sigui la global, en la intenció original de l'art de funcionar de comunicació, entreteniment, activitat intel·lectual funcional, de ser un artista, part de la comunitat d'aquesta i una peça valuosa a la societat que t'envolta. Que potser no necessàriament el suficient com per alçar-se com a ric i famós (on igualment fins i tot per això ja no és suficient fer art acceptable en primer lloc, tot i que un començament) però que és bastant.
Vaig estar molt, massa temps jugant a videojocs, on tot això que ara explico era molt evident.
Intentant pujar per una escala imaginaria de puntuació objectiva, és el lloc perfecte per veure les múltiples, variades i complicadissimes estratagemes que utilitzem per no reconèixer que no som tant bons com creiem ser. Un sistema de protecció de l'ego a costa de la nostre millora a mitg i llarg plaç. Si realment vols avançar, has de destruir la idea de que ets el putu amo, de que estas be on estas, tot conservant l'energia i l'agressivitat per continuar avançant i per el camí reconstruirte.
Tot i que un no pot valorar en cap cas la visió subjectiva de l'art en una escala de puntuació d'uns artistes contra els altres, i qualsevol intent d'això (com els horribles concursos de televisió) causa danys a la mateixa identitat de l'artista, fins i tot si la conclusió no fos certa, és igualment molts de cops la mentalitat resultant que hauries de adoptar, la realització que si no ets capaç d'encaixar potser no t'hauries de ficar aquí en primer lloc i t'hauries d'haver quedat en els teus ritmes d'anar fent i en la teva zona de confort mental.
La resposta allà sempre és la mateixa, la realitat et colpeja allà amb una claredat quasi cruel; si estàs molt obviament per sota dels altres és perquè no jugues prou be, és perquè tu no ets prou bo. Quan veus que consistentment les coses que fas els falta alguna cosa, no et queda mes remei que reconeixer que tu n'ets el denominador comú, l'únic responsable.
El motiu per el que fas es una merda i perque ningú fora del teu inmediat cercle social és probablement el mateix. Has de millorar.
