Potser tot el tema de que si no tens èxit significa que el que fas és una merda no et convenç del tot encara, i amb raó, perquè hi ha molta merda amb èxit i moltes coses de valor que no es reconeixen fins massa tard si es que es reconeixen en absolut. Però es que es pot tenir èxit a molts nivells, quan parlo d'èxit no només parlo d'èxit popular, d'èxit de masses, de sortir als cuarenta principales o fer de negre per gent que sí que surt a la televisió. Èxit pot ser simplement fer alguna cosa tangible (i no només una superficial identitat) que funcioni al intentar arribar a persones, una que s'aguanti i es justifiqui per a sí mateixa. Ser exitós en aquest propòsit és probablement el més semblant que tenim a una línia separadora entre allò que és i allò que no és bo. Un fracàs en aquest aspecte, molts de cops és degut, no a la falta de talent del creador, habilitat, coneixements teòrics o qualitat en l'execució de les idees base, si no el resultat d'un punt de partida intrínsecament equivocat; un autor que buscava fetitxísticament crear la seva visió del que hauria de ser un llibre (o el que sigui) escrit per a ell, convertint tot el procés en un exercici d'ego i de masturbació intel·lectual.
T'agradi o no, aquest és probablement un dels teus principals problemes.
Però tranquil, no ets especial, ni ets el primer.
Hi ha art que és molt bo que ni atrau el públic en general ni ho pretén, dissenyat per ressonar una especifica experiència o sensació o identitat a la vida que no necessàriament tothom ha de tenir, però si es bo, per a qui funciona, te un èxit devastador. El que es podria considerar el meu grup de musica preferit no emplenaria per exemple mai un estadi, però probablement te més fans fidels de la seva musica que seguidors a instagram. Com aconsegueixen això els musics? Com aconsegueixen això els escriptors? Com ho fa un cuiner? Apunten a alguna cosa. Representen alguna cosa, de vegades fins i tot sense saber-ho. Els elements individuals funcionen en alguna direcció, dins d'un conjunt, contra un context. Una nota en la nada no és res, un do no significa res sense altres notes que l'acompanyen; ni tampoc un motiu musical és gran cosa sense un context; (encara que representi o tingui un significat) no funciona sense un punt de vista més elevat, una vista d'ocell, una intencionalitat. Igual que una única branca de romaní, igual que una única paraula. Literalment no se distingir d'un do de un mi ni que l'escolti mil vegades, però en el moment que toques dues notes descendents saps que són descendents i ja ho associes vagament amb la tristesa. No existeix, ni pot existir, una traducció exacte entre això i res que poguessis expressar amb paraules, constitueixen un llenguatge propi i universal.
Sí, pots agafar i aprendre primer a fer això i poc a poc anar ampliant, de aprendre a composar dues notes i totes les possibles combinacions, a aprendre a composar-ne tres, i arribar poc a poc per acumulació (passant per acords, motius, escales, tonalitats, ritmes, compassos, leitmotifs...) fins a composar una simfonia sencera, però et portarà el procés milions d'anys, estaràs intentant no fer música, si no solucionar-la. El camí del que jo parlo passa per (un cop apreses les formes i la tècnica) també entendre-ho com un tot, per abandonar el reduccionisme occidental un cop reduïdes a instint les seves bases. Generar art no només com a suma de les seves parts (o com a conseqüència), si no també de dalt cap abaix, on si fos una màquina de vapor seria la voluntat la que escalfaria el mar. Els cuiners no creen un plat combinat, o una capsa de galetes assortides amb tot de peces que sonen be o frases boniques que han d'estar allà, si no que des de el principi hi ha una direcció, una intenció en algun sentit o un conjunt d'aquestes que contribueixen (conscientment o no) a un objectiu global. Això és difícil, si no impossible d'aprendre d'un llibre de text o purament des de el punt de vista de la tècnica, perquè implica que ja d'entrada tens alguna cosa a fer, alguna cosa a dir (queda't amb aquesta frase). Expliquen alguna cosa, et transporten al llarg d'una historia, amb pujades i baixades entre mil·limètrics silencis humans en les que et sents invertit en els personatges, els ritmes i les notes sense saber com, desenvolupen en conjunt una narració en la que és fàcil perdre's. Llavors és quan dius alguna cosa. Llavors és quan funcionen. Llavors és quan tens èxit.
El cas és que independentment de que tinguis èxit o no amb les masses o "el públic en general", sempre hi haurà persones interessades en l'art, en la bellesa, en la veritat, en les histories, en les idees, o en els nois locals amb aire bohemi, i si t'exposes una mica, et trobaran.
Potser pots argumentar que el que vol la gran majoria de la gent és simple menjar fàcil per la ment, mujeres y hombres i poc més; però sempre hi haurà persones que també voldran de coses més elevades i complexes, també volen de idees, de ideals, de veritat, d'autenticitat, d'intel·ligència, de transcendència.
Crec fermament que existeix un mercat per a aquest tipus de contingut, que al seu propi ritme i mesura (molt lluny del recomanable) influeix també a mig i llarg plaç cap a on tiren els demés; i si no els ho estàs oferint, si el que crees no te la suficient potencia per oferir aquestes coses, és per alguna raó. A nosaltres mateixos ens podem posar moltes excuses i moltes explicacions, que fins i tot ens semblaran raonables, però l'explicació més obvia a que la gent no vingui als teus concerts o llegeixi el teu blog és que el que hi fas no funciona. Que potser això no vol dir que no sigui bo, que no sigui complex, o que no sigui intel·ligent; però si es tractava en un principi de dedicar-s'hi, arribar a altres o tenir èxit, està fallant en el seu objectiu. És increïble fins quin punt estem disposats a enganyar-nos a nosaltres mateixos al respecte, he vist i parlat amb suficients jugadors de league com per saber-ho- per protegir el nostre ego, mantenir la nostre imatge interior, però aquesta és l'explicació més obvia (de forma realista no serà l'única, però de moment no te n'hauries de preocupar). Pots emportar-te aplaudiments fent el que sigui que facis (i n'estaràs content i orgullós, i faràs potser uns quants amics o que et respectin una mica), bons comentaris, lleugerament més atenció, el que percebràs com una oportunitat per a ser gran; però no realment. No és suficient, i ho saps, si realment vas en serio, no ho hauria de ser. Aquest escrit és per a qui això no es suficient o no hauria de ser-ho en primer lloc. Potser aquestes persones que aplaudeixen estan lleugerament interessats en tu, potser els interessa que se'ls relacioni amb talent emergent, potser creuen que tens potencial i volen estar ben posicionats al teu voltant, potser fins i tot t'ofereixin algun altre bolo, potser es volen entretenir un dissabte per la tarda, promoure la cultura local o la llengua catalana; però no els interessa el que tinguis a dir, no en realitat. No els canviarà la vida. No els marca, no et seguiran, amb prou feines et podran distingir de l'altre desena de grups que escoltaran aquesta setmana. Et mencionaran a revistes locals o del hobbie, si et presentes a algun concurs guanyaràs algun premi de poesia local i et diràs a tu mateix que vas per el bon camí i que això son els passos naturals que condueixen a alguna cosa més, i així ho semblen a primera vista, i certament així ho fan semblar. Però no ho és. L'únic pont real entre tu i metes més elevades o més enllà és un art que brilli no una mica més que l'altre grup o persona que fa el mateix i tens al costat, si no amb la força d'un milió de sols; i això no ho aconseguiràs amb l'aprovació d'aquestes petites persones i professors de català. Tot i així, necessites una bona excusa per explicar no tenir èxit en aquest teatre més petit, en aquest mundillo creat al voltant precisament de l'activitat o forma d'art que tu professes, perquè si be gran part d'aquest èxit va lligat a una certa habilitat i enginyeria social, si realment el que fas és mínimament bo, hauries de tenir un petit impacte cultural lligat a aquest èxit local, un petit canvi o aportació a la idiosincràsia grupal. Fins i tot si no l'estàs buscant directament. No tenir-l'ho sense buscar-ho és una lleugera prova més de la falta de força. Si no el tens i la teva aparició és només un grup més competint per les petites dosis de atenció i celebritat local, estàs fent alguna cosa malament ja d'entrada, en problema més de fons que qualsevol detall que puguis solucionar abans de començar a cantar.
No estàs competint aquí amb la cultura mainstream, aquestes persones estan aquí no en un altre lloc, disposades a escoltar el que tinguis a dir, així que no tens aquesta excusa, si no que estàs parlant des de un escenari i els altres t'estan escoltant i si realment pretens arribar fins on dius que et correspon estar o fins on apuntes, aquest lloc no hauria de esser la teva vara de medir, l'èxit aquí dins no el que busques tot i que ho puguis utilitzar d'orientació. Però no el tens, o no el que busques, i probablement en part es perquè tothom esta massa implicat amb els seus propis processos personals com per veure gaire més apart de això, però tot i així et molesta, i ja no saps que fer, ni què ser, i és normal.
Pot ser que èxit no sigui necessàriament el que busques (tot i que probablement persegueixis inconscientment el rol social del poeta/chaman) però fins i tot si és el cas és una bona forma de veure l'impacte que causes, la força del que dius, una avaluació, una realitat de la que no pots defugir i que realísticament importa en la concepció que els altres tenen de tu, i per tant de com et tracten, i per tant de la teva vida (que no som ja adolescents com per continuar negant-ho); que també d'èxit, influencia i impacte n'hi ha de moltes formes, no només d'horitzontal. La complexitat rítmica i melòdica d'una composició no en son l'única característica, potser ni tan-sols la mes important. Potser no tenir èxit és la forma que te l'univers de fer-te veure que ets molt dolent en coses que ara ni tansols ets capaç de veure ni distingir. Si realment vols alguna cosa, has de fer que t'admirin (encara que després importi una merda) has de tenir la capacitat de fer-ho, la seguretat de que ho pots fer, i aquesta confiança només pot venir de la realitat. Que vulguin ser com tu, que vulguin estar relacionats simbòlicament amb tu només perquè en treuen benefici de l'associació: tant d'èxit has de tenir abans de que et comencin a escoltar, així de bo has de ser, i ser escoltat és l'única forma que tens d'aconseguir-ho. La solució a aquest trencaclosques és tant simple que fa mal. El teu art pot ser bo, però no es prou bo. Ha de ser tant increïblement bo que no pugui esser ignorat ni que ho intentin. Has de millorar, i probablement no ho estàs fent, o no ho estàs fent suficientment. El temps apreta, i poc a poc et sents més i més còmode en el teu lloc secundari, reptin-te la frase de que vas creixent poc a poc interiorment. El que està be al principi, però que tot i que tens temps, potser no tant.
(com a mínim en el meu sentit d'artista, on es un creador no només d'obres d'art si no de idees i significats que constitueix o altera la percepció de la realitat al seu voltant)
D'altre banda, molts possibles bons artistes deixen de ser-ho o no arriben a ser-ho perquè la pressió és massa forta, o perquè s'esperen d'ells resultats massa aviat, i que en realitat el que necessitarien es més confiança. A ells potser aquests articles que escric els resultaran terrorífics, i en lloc d'un antídot un verí. A ells és a qui servirien aquestes mantres de superació, tenir menys pressió. Com a persona que ha entrenat a gent, sempre hi han hagut aquests dos grups bastant separats, i saber distingir qui és qui és crucial. Cap és millor que l'altre, cadascuns tenen les seves avantatges i les malalties. El problema és que quan nosaltres mateixos estem al càrrec dels nostres esforços, som molt propensos a fugir d'aquests, fins i tot quan son necessaris, i fins i tot quan ens apliquem una exigència, ho fem en un sentit equivocat. En algun lloc s'ha de dibuixar una ratlla de fins on és bo seguir pressionant una persona (o a tu mateix) segons la seva tendència, però l'exigència final, és la mateixa. Els ulls anònims que miraran de la mateixa forma.
És sospitós, per dir-ho d'alguna forma, que en ambdós tipis de personalitat, com l'exigència sembla que s'ha assimilat que pertany al costat de la tècnica, i mai o gairebé mai al bàndol de l'esperit i el contingut. Trobar un equilibri entre treballar en millorar això i ser capaç d'esmorçar tranquil requereix potser tanta maestria o talent com ser capaç de tocar el piano com el Mozart als cinc anys; potser es pot substituir per l'espiritualitat estoica de la disciplina, però si aquesta no t'agrada, estàs arreglat.
Fins i tot els artistes que necessiten del caos per funcionar, els que necessiten deslligar-se d'alguna forma i deixar fluir, ser constants i treballar els pot preparar per aquestes ocasions, i se'n poden beneficiar molt mes del que creuen. De haver escrit ja cinc-mil cançons, per quan arribi el moment moure el llapis no sigui un problema. Fer-ne masses pot esser també un problema, ja que davant d'un problema la ment humana busca sempre la solució que ja li ha funcionat, i sortir-ne del cicle o pensar fora de la caixa requereix allò que anomenem creativitat, que lluny de ser allò al que hauriem de adorar com el deu del sol els artistes i defugir els científics, com tot, ha d'existir en un equilibri essencial. També la nostre propia situació entre exigir-nos a nosaltres mateixos i no explotar ha d'estar en equilibri, tant si el jutge en som nosaltres mateixos (que tendeix a la comoditat) com si el jutge és un entorn o un mestre (que tendeix o hauria de tendir a l'exigència). En contra del que a alguns els agradaria, crear no és tampoc una qüestió de ajuntar maons i anar construint i acumulant, òbviament, on tot es pot solucionar sempre amb mes ciment i més material; en l'art, una bona línia pot fer la feina de un llibre sencer. Les tones de material serveixen no per fer-ne piràmides, si no per arribat el moment, poder construir una petita casa a les vores del mediterrani. Si fins al moment tot el que has fet ha estat millorar en tècnica, acumular línies, o aprendre de l'escola a fer art d'alguna forma, perseguir aquesta identificació d'artista des de la superficialitat però mai ser capaç de crear res, només et queda ensenyar; aquesta és la teva cima, i gaudeix-ho perquè aquest és probablement el teu final (a no ser que vulguis començar de zero, oblidar durant una estona tot l'ho aprés, buscar de veritat alguna cosa a dir al fons de la teva ànima, i tornar a començar tot plegat). Si has arribat aquí no per tot això, si no perquè tenies alguna cosa a dir, aquest foc, i estaves afinant els medis i mètodes; potser tens un futur per endavant, i t'has d'oblidar de les lloances i posar-te a treballar. Es necessita alguna cosa a dir, alguna desesperació, d'atenció o de fer-se entendre, per navegar les aigües i realment semblar que alguna cosa està passant. Alguna energia per no acontentar-se en aquest estat de comoditat de ser apreciat per el teu voltant, potser fins i tot una insana incapacitat d'apreciar-ho.
Sens dubte es pot crear (en general) a través de la sublimació i perfecció de la tècnica, es pot ser músic només sabent tocar, crear art a partir de la bellesa de les formes (i que la interpretació, si existeix, l'aportin els ulls que observen) o simplement guanyar-se la vida com qualsevol altre feina (potser poc recomanable amb els temps que corren) i que això que jo he anomenat abans actitud o sentiment sigui allò que deixes anar amb l'acord exacte de l'escala apropiada en el moment exacte, però per això n'has de ser rematadament bo; has de parlar el llenguatge de forma intuïtiva, has de saber parlar. Tot i que, arribat el moment, ja que saps parlar, no trobo motiu per no aprendre també a dir coses si en tens aquesta capacitat (no son obligatòries, ni marquen el destí ni cap responsabilitat envers el món, però tot i així, moltes capacitats innates amaguen alguna cosa en les activitats que les aprofiten que resulta intrigant o interessant a qui les posseeixen, i pot ser interessant intentar). Existeix el over-training, perquè et convenç mentalment que tens tot el que necessites en els marcs de les notes correctes i no en el marc mes ampli de que ets un humà amb un tros de fusta entre les mans, i si portes anys i anys aprenent a tocar un instrument però mai has produït res en concret i tens un problema obvi d'expressivitat, probablement no s'arreglarà aprenent a fer uns exercicis lleugerament més ràpid que abans, i realment necessitaràs alguna teràpia d'electroshock per fer-te canviar.
No necessites un passat tràgic, ni cap raó en concret per torturar-te a escriure (si es que es això per a tu), ni ser un desgraciat, ni imitar al borratxo del bukowski, ni tampoc tenir piercing ni tenir res a veure amb drogues (tot i que t'ho recomano), festivals i tot el tribalisme associat per a escriure música, de la mateixa forma que un bon seductor no necessita una vida interessant per ser interessant. De tot això, ja n'hem parlat.
Sí, aquestes coses van associades a un gran numero de músics, però pot ser variades raons apart de causa conseqüència, tot i que et recomanaria anar-hi de tant en tant i prendre algun psicodèlic algun cop a la vida, només per si de cas. No necessites justificació per escriure que el que tinguis a dir, ni voler canviar el mon. Et podries aprendre acadèmicament tots els petits detalls que fan aparentar que una cançó tingui o no ànima (no entro ja en el debat de si alguna cosa així existeix o no) però per el moment la millor forma de enfrontar semejante tasca, per sort, és realment tenir alguna cosa a dir, genuïnament intentar dir-la i sincerament transposant emocions a través del teu vehicle o forma d'art escollida. La millor forma de tenir uns constel·lació enorme de caos que es comporten com al voltant d'un punt d'atracció central que explica el seu moviment és... tenir realment alguna cosa central que actui com a un estrany atractor en teoria del caos! En siguis o no exactament conscient. Es mencioni exactament o no. S'intueixi o hi sigui en cos present. Recordes com vaig dir que feiem art autentic perquè era massa difícil fer art bo de qualsevol altre forma? La solució a un sistema massa complex per explicar-se mitjançant el reduccionisme és mirar-ho com a un tot i tractar-ho com a tal! A la merda la melodia! No vull saber la marca del piano! Explica'm amb la musica de que va la teva simfonia, que és, perquè és preferible o justifica trencar el silenci! És aquest aquest algo del que en Cristian parlava com a l'accés a l'essència d'una idea atàvica a la teva ànima en el món de les idees, al que accedies per crear! (que jo explico d'altres maneres, però que continua servint d'exemple) La millor forma de semblar autèntic, i que les coses que facis ho siguin també, és simplement ser-ho; i amb això no vull dir ser tu mateix ni cap d'aquestes merdes, si no al revés que et converteixis en allò que fas. Si a tothom resulta agradable però a ningú encanta la teva obra perquè no diu res, si no tens èxit previ o un equip mediàtic, fallarà. No t'has tampoc de sentir en la obligació de ser coherent, entretingut, correcte ni increïblement intel·ligent (o almenys no mes de com ho siguis normalment, cosa que escriure te per costum exposar) ni el millor tocant la guitarra del món, necessites fer alguna cosa única, alguna que només puguis fer tu, la combinació de influencies e idees orgàniques que és única en una persona.
El que necessites és, entre altres coses, alguna cosa a dir
(si, un altre cop amb aquest concepte, no el pararé de repetir així que ves-t'hi acostumant) i la voluntat de fer-ho; i no tenir-ho és la raó de veritat per la que hauries de aprendre a callar abans que a parlar, la que et fa de veritat malgastar els diumenges tirat al sofà. Perquè eventualment descobriràs que tot això des de un principi anava de expressar-se, de dir coses, i perdre's en les formes s'ha tornat en quotidianitat. És allò que hauries de aconseguir o cristal·litzar en el teu interior o treballar la via d'expressió en l'exterior fins a ser alguna cosa que tingui valor i les persones vulguin escoltar o s'hi vulguin identificar. Fins i tot com a mètode de treball, tot i que no necessàriament. Sense això, no ets res. Aquesta intenció de la que parlo és bàsicament l'únic que ens importa com a caça-talents, l'ambició que busco quan parlo amb les persones, el que fa que m'interessi la gent i la seva falta és també (i no crec que sigui casualitat) el principal sospitós de perquè el que escrius o la música no et serveix de gran cosa fora del teu mundillo o immediat cercle social (que et diu que tot està molt be i es molt impressionant, per mai comprarien el teu llibre si no et coneguessin ni realment saben de què estan parlant).
Saber dibuixar una mica a partir d'una fotografia, escriure un petit poema o escrit sobre l'amor, tocar una mica l'ukelele, ser capaç de seguir una tablatura amb la guitarra, cantar una cover raonablement bé: a ningú importen aquestes coses. Ets una nena mona que ha aprés un nou truc de màgia, una nova excusa per els mateixos de sempre, una forma de fingir una personalitat. Benvingut a un món on centenars de milions de persones son capaces de fer exactament el mateix. Art que simplement està be, al que tècnicament, fins i tot examinat amb una lupa no l'hi passa res. Però que neix mort. Potser la terra era estèril.
Hi ha altres motius per el que el que fas és una merda, sens dubte. En podríem fer col·lecció. Però no es tracta ni la solució passa per caure en el victimisme, si no per prendre'n responsabilitat. Hi haurà potser el moment en el que respiris art i les teves obres supurin contingut i significat fins i tot quan no ho vols, el moment en el que fines línies sobre el paper s'arremolinin en un retrat impressionant; hi ha haurà el moment de ser un geni. Però de moment, toca dibuixar línies tosques, dir coses clares i esser conscient de estar-les dient. De buscar-les expressament si la teva curta vida encara no te les ha portat, i deixar el fluir, la màgia i de la inspiració als il·lusionistes.
Pot ser que sí que tinguis alguna cosa a dir, o aquesta empenta per fer-ho però no la sàpigues encara canalitzar, i els problemes addicionals poden ser tant amplis com variats. Probablement a més a més ets increïblement indulgent amb tu mateix, massa conformista (fins i tot dins la teva (des)sincera autocrítica, que amb tota probabilitat utilitzes malament), i s'ha de ser sincer, brutalment sincer. Tant que de vegades fa mal, tant que et deixa vulnerable. Així que també intel·ligent gestionant-ho, i que la teva pròpia percepció absurdament critica de tu mateix no et paralitzi, el que no significa autodestruir-se si no també saber reconèixer els temps i la propia corba d'aprenentatge, així com els teus encerts. Probablement, i sobretot si has accedit a l'art des de la via de la necessitat d'expressió directe, la dels poetes d'ànima i d'esperit, hi has de aplicar més esforç, més hores, dominar el llenguatge, tenir autodisciplina dins la teva identitat de indisciplinat. Hi ha un nombre limitat de hores (en la meva experiència personal) que un pot dedicar de forma directe a activitats potents en l'ho intel·lectual, i la resta la necessites de tenir-ho en segon pla, o fer alguna feina lleugerament mecànica que no et requereixi estar massa concentrat (i si pot ser, prop d'un bolígraf i un paper, o d'una bona memòria). És per això que moltes vegades els artistes poden tenir vides desordenades amb el seu temps lliure si el deixen cavalcar. Intentar fer una relació aritmètica entre hores que hi dediques i producció artística i musical és completament absurd i et portarà molts maldecaps i de oh deu meus que estic fent amb la meva vida. Ampliar de tres a vuit la quantitat d'hores que et passes davant l'ordinador mirant l'infinit o forçant-te a teclejar no te perquè significar escriure millor, ni a escriure més, però si no ho has provat, potser t'hauries de picar i fer-ho igualment i descobrir per a tu mateix quin resultat te en la teva persona. Però sense, sense cap mena de dubte, passar de deu minuts al dia, o de una setmana sencera tirat sense fer res esperat que et vinguin les ganes o la inspiració a forçar-te (sí, forçar-te) dues hores cada tarda a escriure marcarà un món de diferencia a curt, mig i llarg plaç. Començaràs a suar paraules. A la merda Kafka i a la merda passejar per Praga buscant la inspiració. A la merda tu i a la merda el fet de que no et vingui de gust. Sí que de vegades no es pot forçar, sí que de vegades tot és massa, si que de vegades necessites desconnectar, fer llargues passejades per la platja per tornar a mirar amb els ulls darrera una temporada rere un objectiu i recordar perquè feies tot això en primer lloc després de cinc o deu anys de fer-ho sense parar (o després de uns parells de mesos treballant en activitat intel·lectual i emocional intensa dotze hores al dia en continua introspecció) però per desconnectar has de haver connectat en primer lloc; i no, se que creus que ho has fet però no. Fins i tot el mes talentós dels artistes només està donant el millor de sí el deu per cent del temps; el cinc si es un noi, perquè la resta del temps està pensant en noies.
Allò que es veu, és només la superfície. Cada article normal que escric el podria desglossar en un parell de hores de teclejar, unes quatre hores de editar (edito molt mes del que escric a raig) i aproximadament un parell de mesos "worth" de torrent de consciencia. Ja sigui mitjançant la introspecció o el aparentment senzill viure la vida (hi ha gent que escriu anant a docents kilòmetres per hora o saltant d'un trampolí, figurativament parlant) la proporció és completament absurda. Així que si no utilitzes, si no encares totes aquestes hores, tota aquesta vida, a la tasca en concret que t'has assignat i te la prens només com un hobbie que fas de tant en tant, mai arribaràs a fer res.
Fins i tot Mozart es passava el dia treballant. Però no necessàriament davant d'un piano o un escriptori de roure, si no que es passava el dia pensant en música. No sobre música, si no en musica. En el llenguatge de la música, a través de la música, des de on interpretava i pensava la resta de la realitat.
Empassar-te tota la historia de que has de ser bo naturalment i sense esforç i que si no, ja no val la pena és una bona recepta per a no ser bo mai en res. Però no esperis que ningú et doni un premi per el teu gran esforç, no ets un heroi, ni tampoc ho pengis enlloc ni expliquis a tothom el que estàs fent. Si ho fas rebràs el premi abans de fer la cosa, matant tota motivació que poguessis tenir. Utilitza-la no per crear puntualment si no per construir l'hàbit o l'entorn o posar-te en l'apropiat per a crear. Tanca't durant un mes en una habitació fosca si és necessari (tot i que no ho recomano). Deixa de consumir entreteniment de la mateixa classe del que produeixes i si ho fas que sigui purament per documentació, amb els ulls i sentits ben obert, prenent apunts si fa falta, com si fos ara escoltar música la teva feina (en part, perquè ho és). La recompensa associada a la creativitat la crema abans de produir-la, i si realment vols aconseguir el que dius que vols aconseguir amb el teu art, apart de tocar cada dia tant amb ànima com sense (què més és pot demanar d'un artista), hauries de estar despreocupat del feedback tant immediat i de ser raonablement bo, i obsessionat amb qualsevol cosa que et pugui ajudar a millorar a mig-llarg plaç i en crear les condicions necessàries per a que això sigui possible (potser no només a nivell personal, però òbviament començant a nivell personal). I també al contrari, si el problema que tens es que ets massa rígid, que toques i toques i sembla mai res acaba de arribar a ser el que hauria de ser, hauries de buscar formes de moure't, de treure't de sobre l'academicisme del que probablement vens, de sortir de l'absurd de assegurar ser music o fotògraf però fer la mateixa cançó i la mateixa exacta fotografia amb la mateixa edició mes de cent vegades (que no confondre amb no practicar una mateixa cosa una i altre cop, cosa que has igualment de fer), practicar diligentment la pèrdua de control. Naturalesa antinatural, antinaturalitat natural. Potser penses massa, potser massa poc. Que alguns aquí creuen que tot el que no et surti aprés de naixement o et sorgeixi de forma natural ja és actuar i això és dolent, com si no siguessin els nostres gestos inconscients una forma d'expressió igual de vàlida que allò que decidim conscientment fer per representar.
Si et falten idees o expressió, hauries de buscar-les de forma activa, ja consumint art i literatura o vivint la propia vida com si fos un treball de camp per trobar informació; sens dubte no indulgir-te a tu mateix sota l'excusa de no tenir sota el llit res que oferir a la fadeta de la inspiració. Si et falta tècnica, o medis, o pràctica, hauries de tancar-te i ara si repetir cent vegades la mateixa fotografia fins que surti perfecte, ara si obligar-te a tocar deu mil el mateix exacte acord. Estudia, assegut amb una llibreta i un bolígraf a mirar pel·lícules o escoltar discos sencers de gent que realment són genis i pren notes si és necessari; fes el que faci falta, implica't, no darrera els braços de la idea del que les coses que hagin de esser seran. Que tot i que la música moderna i els crepúsculos de torn s'empenyin en contradir-me, les obres que tenen èxit o que son clàssics es perquè tenen alguna cosa que la resta no tenen, que tu no tens; i en part és perquè funcionen, igual que funciona l'estúpid introducció estribillo pont estribillo estribillo final. Intenta crear coses noves, eixamplar la nostre concepció de la vida i l'art, sense caure en les mateixes estructures una i una altre vegada, però aprèn el seu valor si el que fas no funciona o en tens oportunitat. No, treballar i actuar amb auto-disciplina no "trencarà la teva màgia". No, treballar expressió i improvisació de forma seriosa no es una contradicció ni trencarà la teva puresa, misteri ni espontaneïtat. Probablement estàs, com tots els altres artistes de la historia abans que tu, completament obsessionat amb tu mateix, la teva historia, la teva narrativa, i els teus drames i emocions personals, i estàs convençuts de que son importants; i ho son, ho son per a tu, son crucials, son el que ets i és el teu material de treball, però has de ser conscient que a els altres (a menys que siguin ja fans absoluts del teu treball com asseguren ser) no els importa, i menys en fred; i per això probablement (i subratllo probablement) aquella cançó de vint minuts sobre el teu primer petó no és una bona idea (et digui el que et digui el teu baixista, que n'ha fet una linea de baix que li agrada especialment, en part perquè normalment no se l'escolta però que en aquesta el bateria es dorm a mitja cançó). Les excepcions son les que escoltem, les que ens arriben, però no la norma; darrera d'aquella cançó n'hi ha desenes, centenars, milers de comuns que el cantant ha intentat abans. Pot tenir aquesta rellevància a la teva vida, i ser part generadora de gran importància proporcional a la teva identitat, i et pots convèncer de que sense allò no s'entén conceptualment la resta de l'actuació, però un es pot convèncer a si mateix de gairebé qualsevol cosa per acabar parlant del tema preferit de absolutament tothom sobre la terra (i si no perquè et penses que les revistes porten horòscops i tests psicològics, perquè tots parlen de la mateixa cosa): un mateix. Probablement les altres persones ni tan sols estan realment interessades en el exactament com, probablement ni tan sols els teus amics propers (i si be ja hem quedat que d'alguna forma crear es posar un puny sobre la taula i determinar quines coses tu consideres que sí són importants, crec que aquí estàs essent lleugerament tendenciós), i ja no et dic el que els importarà a estranys que mai han sentit de tu (tot i que potser, i només potser, amb l'adequada atmosfera, actuant d'ofici, si es important per a tu qui t'escolten es convencen per una estona que sí pot ser important o interessant, però que després ho has de mantenir, després ho has de demostrar), si creus que sí perquè de vegades et fan cas o et donen m'agrades, estàs molt i molt equivocat; i ho pots comprovar tu mateix si a les xarxes comences a dir coses, penjar articles o fotografies o poemes o música en la que et deixis l'ànima i veure com l'interès s'esvaeix lentament després de un possible l'impacte inicial fins la irrellevància si no ofereixes alguna altre cosa que el públic realment vol. Si això es tot el que fas, parlar de un mateix, i te n'adones ara de que la gent et fa cas només per això i no perquè el teu art els digui absolutament res (i consideres que tu mateix no es la teva obra, cosa que podries perfectament considerar, depenent dels teus objectius), el primer que has de fer es aprendre a callar i escoltar el teu entorn, fins ser capaç de distingir ocells en la distancia; perquè tot aquest temps el soroll de l'atenció i el baix èxit absent de tot valor t'ha fet ennuvolar els sentits fins només poder veure això. De forma similar la falta d'èxit en totes direccions pot tenir un efecte semblant, emmalaltir els sentits fins ser incapaç de veure, escoltar, i sentir, un entorn la realitat de la qual no només no es convenient, si no que pot arribar a fer mal.
La cura per a totes aquestes coses és la mateixa.
Centra't en una sola cosa, treu contingut de tu mateix, intenta i treballa fins que sigues capaç de fer art, de fer realment bon art, fora de tota discussió, on hi poses tot el que tens, on tens alguna cosa a dir, on és un producte acabat, alguna cosa sòlida que puguis refregar a la cara de la gent com jo quan et diu que el que fas es una puta merda; inconstestablement bo, incontestablement art.
Entre molts altres motius per el que el teu art no es prou bo, entre molts altres motius de perquè tot el que fas es una merda, entre moltes altres coses que segur fas malament. Probablement podria seguir, probablement podria demanar opinions d'altres coses de les que soc culpable i ni se m'acudeixen i acabaríem en una llista tant llarga que acabaria d'espantar a qualsevol que a aquestes altures encara tingui ganes de expressar-se i crear (i que probablement acabaria essent una qüestió ja no de com fer art si no de dogma i estil personal). Però cap altre motiu tindria ni de lluny la mateixa importància que el que ja he dit, que el tenir alguna cosa a dir, i que aquella cosa a dir es senti, es noti en l'orbita de la teva obra; ja sigui per la velocitat i empenta inexplicable dels meteors incandescents passant a través, o com el delicat equilibri de gegants silenciosos i inamovibles en lenta rotació.
S'ha de dir alguna cosa, s'ha de tenir alguna cosa a dir, però tenir
alguna cosa a dir no te perquè ser literalment tenir alguna cosa a dir; es a dir hi ha moltes formes de dir coses, fins i tot de vegades ni tan sols fa falta que de forma conscient vulguis
difondre un missatge a la humanitat. No es tracta tampoc necessàriament de comunicar específicament una emoció del diccionari, com en aquells vídeos que els fan fer a tots i cada un dels estudiants moderns d'art arreu del món (tot i que és un començament). Tota concepció del que és i deixa de ser bon art està destinada a fracassar des de el començament, això ja ho sabem i ho he dit molts cops, però tot i així semblem també saber, o de vegades coincidir, en què es art i en què es una closca buida; i una d'aquestes diferencies sembla ser, d'una forma abstracte de profunditat i forma i fons que és el tenir alguna cosa a dir. La sensació de que no només hi ha alguna cosa darrera si no que lluita a batzegades per sortir; tant de vegades de forma violenta, com ordenada, com tan subtil que el sol mencionar-ho en veu alta sembla que ho faria esvair.
Una forma de millorar, igual que la de millorar la teva tècnica per a parlar, és la de identificar amb més precisió o puresa, o d'alguna forma nova, alguna cosa que tot i que s'hagi dit moltes vegades, valgui la pena tornar a dir.
Ni molt menys que aquest missatge hagi de ser interpretar o desxifrar racionalment en paraules expressables com qui fos un vulgar acadèmic; no fa falta que allò que el teu art digui ho digui literalment amb paraules tot i ser un escrit, ni de que puguis, vulguis o pretenguis explicar com en una conferencia què és el que volies dir. De vegades no ni tu mateix en tens idea, del que vols dir. De vegades quan dic "alguna cosa a dir" em refereixo realment a la sensació, d'aquesta empenta, d'aquesta convicció, d'aquest drive, d'aquesta intenció, de transmetre, d'aquest risc, d'aquesta chicha, d'aquest algo subjacent que de vegades és més important la seva intuïció o flaira que la seva concreta presencia (l'efecte "no ho entenc però tot i així puc percebre que això és molt bèstia", fins i tot quan es canta en un idioma que en un principi no comprens), d'aquest tenir-ho claríssim, allò que a mi personalment m'agradaria veure en vosaltres i en mi mateixa, allò sense el que tota proposta artística o intel·lectual em deixa de ser interessant molt ràpidament, i en la meva imperfecció anomeno potencial o intel·ligència, i en moviment, pur art. Però aquest no és un altre article sobre la visión subjetiva de la naturaleza del arte, per desgracia, si no que intento explicar el inexplicable, l'essència de tenir alguna cosa a dir com a verdadera força creadora i no l'habitual visió cultural (lluny de la pseudohippie i lluny també de la institucional) de l'artista i de l'art. Aquella cosa a dir que sigui present o no de forma explicita, que siguis tu conscient o no que existeix, fa girar planetes i galàxies al seu voltant del qual el seu moviment no s'explicaria si no fos allà. Ni tan sols fa falta que sigui un element central en una estructura formal, molts de cops no ho és; pot ser un impuls, una boira energètica, un leimotiv, una constant universal, una equació que necessita uns petits reajustament per a esser simplificada en una poderosa idea final. No és tampoc una desviació més de la meva idealització de un concepte modern de voluntat, tot i que de ser així tampoc seria el gran problema.
No és que cregui en la màgia ni en les essències de les coses i bé que podries fer alguna cosa sense cap ànima ni res a dir que m'emocionés igualment en termes que tu consideres simplement estar ben fet. Potser la màgia del món està per definició delimitada per les coses que no entenem o no som capaços d'entendre tot i que no tinguin en sí res de sobrenatural, però tot i així has de trobar alguna forma de mantenir-me en el seient, o comprant els teus escrits, o que no surti de la sala deu minuts després sense pagar entrada al marxar; i l'experiència em diu que si no tens res a dir, m'avorriré i marxar és exactament el que faré.
Tot i important les aparences i l'estil i la identitat en aquest conjunt que anomeno dir alguna cosa, on de vegades el que estàs dient és qui estàs sent, de forma massa freqüent això és tot el que hi ha a dir. Obsessionats per complir els estereotips d'un estil en particular, seguint la il·lusòria presencia d'aquest com un far enmig de la nit en lloc de la resposta a una necessitat de classificació de vinils en les cases de discos (i de la poca imaginació dels escriptors de blogs i revistes de música al descriure grups). Perseguint l'aprovació immediata d'un entorn particular. Fins i tot fingint unes preferències musicals o altres per a complaure algunes d'aquestes necessitats.
És molt fàcil de dir, que allò que els teus escrits i la teva musica necessita es allò que ningú sap explicar però alhora l'únic que realment importa (i molt divertit), però també necessari. Necessari per a recordar-te la mida de l'empresa que tens davant: connectar amb una altre persona. Necessari per recordarte de cóm hauries de treballar molt i molt per a només tenir-ne una millor possibilitat de diana. Molts de músics profesionals han basat tota la seva carrera en una única vegada que ho van clavar, o just en la coincidència de que casualment la suma de la seva musica, estètica, actitud, entorn i característiques generals had it, i es dediquen a representar-ho, i en intentar-ho replicar (no has fet mai res i després pensat, si ho intento fer expressament no em surt? doncs alguna cosa semblant, només que en realitat si practiques molt, estàs en el llocs adequat, i tens una tècnica, potser tens mes índex d'encert que una persona que només passava per allà, tot i que la suma de totes les persones normals es molt mes gran que tu que ets només un, i en aquesta metàfora no surts gaire ben parat). Una cosa que si ningú t'havia dit fins ara és potencialment devastador (i t'asseguro que a l'escola al ensenyar-te a fer redaccions i l'estructura de introducció nus i desenllaç no havien fet), una cosa que et podria portar a pensar, ah llavors no importa el que faci, o be ho tinc o be no, però que no és així perquè això és precisament una elegant contradicció del que vull dir amb tenir aquest tipus especial de voluntat. No em refereixo a inspiració necessàriament, és també voluntat i treball, si no una voluntat ferotge que es pot manifestar en moltes formes i intensitats; no necessàriament tampoc a la voluntat de les persones constantment exotèrmiques i resolutives que els agrada fer el que fan, si no també de vegades de voluntats aparentment fràgils, però capaces de, en certs moments i les adequades condicions, deixar anar grans, fins i tot ingents, quantitats de força.
Estar simplement trist o que t'hagi deixat la novia o el novio pot ser, després de tot (perquè és una forta experiència emocional que compartim amb gran part de la resta d'humans) una cosa a dir perfectament vàlida. Però has d'entendre que a ningú interessarà a no ser la forma en la que ho facis, d'alguna mode o per l'angle o l'enfocament o el que sigui, digui o proposi alguna cosa més. Per ben feta que estigui la cançó. Fins i tot no tenir res a dir pot ser una cosa (i una molt important i potencialment molt extensa) a dir. El que no estic segur és de que existeixi alguna solució a no tenir-ne en absolut. Perquè de vegades escolto música o llegeixo l'enèsima declaració d'amor o soledat que escriviu en els vostres blogs o en la música pop i de veritat... és molt avorrit. És molt i molt avorrit escoltar qui no te res a dir, o les mateixes coses una i altre vegada de la mateixa manera o lleugerament igual. Ja no la cosa en sí, si no que quan veus que s'hi ha perdut la voluntat de dir coses i es cau en la complaença, és qüestió de temps que el moviment o l'estil o l'autor acabi mort. No hi ha vida darrera, no hi ha res a dir, res a interpretar.
Aquesta és una de les raons per les que no crec que tothom hagi de fer art (o en altres paraules, no crec que ningú en tregui res de que en facin) igual que no crec que tothom hagi de ser un filòsof, ni un superman. Hi ha gent que simplement no farà res que sigui interessant, que no arribarà a ampliar horitzons, que no aportarà a l'escena, ni al seu voltant. Que en son tòxics.
Òbviament existeixen solucions per no tenir temes exactes sobre els que parlar, a no estar segur de com fer-ho, o a estar estancar; pots viatjar, llegir exclusivament bons llibres (tot i que no masses), escoltar exclusivament bona musica (tot i que no massa, recomano discos sencers, de músics de veritat; siguin de jazz de soul de rock de rap... feta per algun geni com els Morrison, en Frusciante, el Dylan, 2Pac o el maleït Ludwig Van) mirar exclusivament bones pel·lícules o films (tot i que no masses, tampoc) anar a exposicions, passejar sota la llum de la lluna (no en serio, passejar ajuda, meditar també) a concerts i tenir una epifania en silenci sobre la naturalesa atàvica de l'art, i potser tot això contribueix una mica a tenir experiències que genuïnament siguin interessants, fer millor art, viure millor i eventualment desenvolupar alguna cosa a dir. Però de poc servirà si no estàs creant ja. No fa falta tampoc que necessàriament vagis full down the rabbit hole i et submergeixis en un episodi de drogues i autodestrucció (pots fer primer una cosa i després l'altre amb tota comoditat), tot i que moltes vegades aquests camins d'auto-coneixement t'hi acostumen a portar; realment tenir alguna cosa a dir, tenir aquest drive inconscient, manifestat de qualsevol forma, ja sigui buscant atenció en gent exotèrmica, o sublimat en altres a través de l'art o la tècnica, això és realment difícil d'aconseguir si no ho tens, aquesta desesperació que et faci perseguir-ho i fer totes aquestes tonteries per sobre de totes les coses molt més raonables que hauries d'estar fent.
Crec però que hi ha un límit on no importa gaire el que facis, (i no parlo necessàriament d'intel·ligència com qui en parlaria d'una qualitat quantificable, tot i que potser de vegades se n'ha de parlar així) on potser sí que et pots expressar però no oferir realment res a ningú. Potser simplement no set donen be les coses en general. Potser arribes a les coses si te les expliquen, però tens problemes per veure-hi coses més profundes, patrons que a altres resulten instintius, més enllà de la teva mal percebuda racionalitat. Cursar una carrera no ajudarà, tot i que potser et dona una mica de perspectiva, auto disciplina, o potser et portarà a un parell de histories dignes de llegir (tot i que potser no d'escriure en sí), o una comunitat de gent en la que nodrir-te artísticament de la competitivitat mútua durant la persecució més important dels teus objectius socials i d'aparellament. Ni viatjar a la Índia i tornar afirmant o creient que t'has trobat a tu mateix, ni portar el cabell llarg o piercings nous, ni anar a raves ni deixar de anar-hi, ni escriure vint pàgines al dia, ni començar a fer ioga són substituts d'un embaràs intel·lectual; però (i aquí és on està la part bona del meu argument circular) si realment tens la voluntat de que ho sigui, si realment tens la voluntat d'una ànima artística, si realment vols aquesta identitat i estàs disposat a demostrar-ho i aconseguir-ho, potser estic equivocat i hauries de fer totes aquestes coses igualment, complint la característica que jo buscava en primer lloc. Aquesta és la desesperació de la que parlo que et portarà lluny i a fer coses interessants, la mateixa que trobo sovint a faltar en els assentats grups socials i mundillos de l'artista. Aquest és la forma d'ego que hi falta, en contrast de la forma d'ego que hi sobra. Fes-ho, comença, assenta't davant d'un paper. Semblaràs un imbècil, i no només ho semblaràs, descobriràs amb tota claredat l'ho imbècil que pots arribar a ser fora del frame que t'has entrenat tota la vida en enquadrar; i com de inútil ets en la aparentment simple tasca d'ajuntar unes paraules o fer una puta cançó de dos versos que realment tingui algun valor i no contengui expressions com "flames gelades", o masses vegades les paraules night, eye and sky. Experimenta amb el teu entorn, amb la teva propia identitat dins d'aquest, en com reaccionen les persones que no coneixes quan ets un altre, i observa atentament com cauen al teu voltant el que ara tu també veus són decorats. Un es podria sentir temptat en creure que, tant en l'art com en intentar crear certs entorns i dinàmiques, les coses simplement "sorgeixen" (certament molt artistes s'han preocupat de crear aquesta imatge de fons) i que si no és així, no te valor, no és de veritat. Que les narratives són casuals, que darrera cada roda girant no hi ha persones empenyent o durant silenciosos anys abans, dissenyant la baixada. La situació em recorda i s'assembla més a la mateixa que tenien les nostres aventures amoroses adolescents, on si una part tenia el luxe de explicar a les seves amigues que si havia ocorregut alguna cosa era perquè "havia sorgit" era, un aclaparador nombre de vegades, perquè l'altre part havia treballat de valent perquè fos així. Busca la teva veu i el teu estil, urgentment i amb un punt de desesperació busca qualsevol cosa que et pugui ajudar; com si fos una via intravenosa directament connectada a la teva ànima com el sèrum intravenós carregat de tot allò que sense saber t'has estat negant tota la vida.
Com l'hi van dir al Dylan en el seu moment (i s'ho va prendre bastant al peu de la lletra) plagia si es necessari. No vull dir agafar algú fet per un altre persona i canviar el nom, si no prendre la base, no tenir por de agafar material i desenvolupar-lo (i m'encantaria no haver de fer aquest aclariment), la historia de l'art és la historia del plagi. La teva obra és un remix, una recopilació subconscient de bagatge cultural i coses que de forma aleatòria vas trobar que sonaven be en la teva ment o sobre una guitarra que necessiten una intenció, una raó de ser per a convertir-se en música. Interioritza partícules de música i tècnica, i oblida-te'n més endavant per recuperar-ho a nivell inconscient. Interioritza tot el que puguis, tot per el que vulguis ser influenciat, i torna-ho al món a la teva manera sota la teva propia interpretació. Això és el motiu del perquè serveix alimentar-se, tant de vida interna i externa, com de les obres de les altres persones que, igual que tu, en algun moment han estat humans igual que tu.
La imaginación -también lo decía Borges- “está hecha de convenciones de la memoria” y por eso crear consiste principalmente en copiar, repetir, recombinar… en apropiarse de todo un bagaje cultural previo y, sólo a veces, lograr hacer brillar algo que no estaba allí ya.
Si plagies i el resultat és bo digues que es una referència o un homenatge, i a ningú importarà. Si plagies i el resultat és dolent tens igualment altres coses de les que preocupar-te, aprendre i mirar. Pots intentar aprendre per tu mateix a jugar a escacs fen-te de propi adversari, però si els jugadors d'ara són molt millors que els grans jugadors del passat és perquè poc a poc hem anat practicant i aprenent de persones més grans que nosaltres. Fes el que sigui que faci falta per emplenar-te de context, de coses a dir, d'esperit mateix; si la teva arma és la intel·ligència utilitza aquesta intel·ligència no per indulgir-te en que ets superior als altres si no per ensenyar-te millor a com fer-ho, a com ser aquesta persona que vols ser. Si la teva arma és que ets capaç de tocar i gaudir tocant un instrument durant deu anys cada dia, utilitza això com a passaport i força't a fer la resta. Si la teva és que de naixement tens una oïda absoluta, o una memòria increïble, perfecciona-ho i torna't a través de voluntat en acceptable en tota la resta de coses que necessitis per a obtenir el que vols. El que faci falta. Un podria dir que això de la voluntat és també innat, que ho tens o no ho tens, però innat o no, hi ha de ser. Ni ningú ho farà per tu.
El que vull dir, és que si escric, si faig musica, si faig moltes de les coses que faig; es perquè tinc alguna cosa a dir i voluntat per a fer-ho (i quan la tinc la repeteixo, una i altre cop si fa falta, ho se). Agradar-me, no m'agrada. Capacitat, si de petit se'm donava raonablement bé, però la gran part l'he anat desenvolupant. Així que també és això el que busco quan llegeixo les coses que escriviu en xarxes i portals, quan escolto la vostre música, i de vegades no importa el perquè, i de vegades ni tan sols no importa el què ni el com, però hi he de veure una força, alguna cosa que em cridi l'atenció, que em faci intuir una voluntat, una ambició, alguna cosa a dir o algun impacte a crear; la resta és secundari. Sense el fonamental i l'únic que importa, la connexió empàtica i emocional explicada a través de la tècnica i la narrativa, fins i tot la millor música pot semblar una carcassa buida, un palau abandonat, un soroll i no gaire res més.
Arribats a cert punt, com ja vaig deixar intuir en l'últim escrit, escriure o no, escriure i què escriure, fins on estar disposat a anar per a fer-ho millor, és en el fons una qüestió d'identitat. En la lluita per aquesta, en la separació de la massa d'altres persones que diuen coses per no diuen gaire res, és aquí on has de baixar al fang i començar a repartir si no vols quedar sepultat per el soroll o el silenci. Perquè només escriure per tu es com només deixar els teus pensaments per a tu. Tancar-te a la teva torre de marfil de idees i pensaments, on no son qüestionades amb suficient escrutini ni per un mateix, i al escriure amb voluntat per publicar o per ser llegit o convèncer altres persones (sigui aconseguir-ho o agradar rellevant o no), podries descobrir que no ets tant intel·ligent ni tant capaç com creies ser, i això pot resultar un problema a molta gent, suor freda i planes en blanc; i no es habitualment per falta de idees com ens intenten dir a les pel·lícules que és. Quedar-te en la conformitat de les teves idees no expressades essent lleugerament confortable i amigable en el teu cercle de amics o entorn social perquè a dures penes en absolut
ets.
Escriure pot ser sorprenent-ment fàcil sàpigues o no el que estàs fent. Tothom sap unir paraules, la prova és que si no seriem incapaços de parlar i entendre'ns entre nosaltres. És fàcil seguir un esquema o estructura que has aprés, fer servir recursos, fins i tot que el lector es senti de una certa forma o que llegeixi a diferents ritmes o velocitats o despertar certs sentiments pot ser fàcil també, i si no, es pot aprendre. Ràpid. Sense pausa. Accelerat. Fins que arriba el punt mig... i ara, lentament, reculls paraules i perifrasis verbals sense saber exactament que és una perifrasis verbal (tot fent una brometa); intentant seduir el lector en frases més llargues, on cada paraula olora ara després de la tempesta com fusta acabada de envernissar, transporta a la infància i et fa sentir el tacte de les flors i la gespa acabada de tallar al jardí de la casa dels nostres avis, fins que de sobte s'acaba. Tambors, tambors en la foscor. Frases curtes altre cop. Paraules fortes. Sense subjecte. Sense verb. Foscor. I al final, tot el que queda, son retalls en una frase bonica, l'ànima del vent sembla buida a la llum de la lluna.
Això és fàcil.
Però dir alguna cosa. Dir alguna cosa realment. Expressar-se, de forma sincera i arribant a altres persones, a partir no només de les paraules si no a través de qualsevol altre cosa que puguis remotament arribar a denominar art, és una historia completament diferent. Absurd, ridícul, tant fútil com intentar explicar els colors a un home sense vista; i no és que siguem ni tu ni jo precisament tampoc els portadors de llum.
Es que escriure, després de tot, escriure
de veritat, és difícil.
Qui ho havia de dir.
La cosa està en que, quan un diu coses casualment, en la lleugeresa de la interacció social, fins i tot si te caire artístic o de comunicació, sempre pot dir que ha estat casual, que només citava una lletra, no prendre'n més responsabilitat, fugir del pes de les seves propies paraules. L'escriptor no pot fer això, i en la meva opinió, no ha de pretendre fer-ho. "Sí, jo estic aquí, jo existeixo, sóc part d'aquest món." Aquest és el missatge subjacent de tota activitat artística. Prendre'n responsabilitat és potser l'únic consell útil sobre crear que puc arribar a donar mai. No només un ha de tenir alguna cosa a dir per escriure millor, si no també per superar la necessària barrera de fer-ho (essent la social una respecte la qual cert tipus de gent te un avantatge i els altres han de treballar per compensar, i per això estem en part aquí llegint això).
Perquè totes les dificultats associades a quan un escriu son en aquest sentit com un peatge, una exigència natural: allò que l'aspirant a escriure ha escrit, ho ha escrit per una raó, ha posat un esforç en dir-ho, ha pagat un preu i si no paga potser no era tant important, o potser no tant ho volia dir (tot i que aquest argument es auto-contingut, i també es podria utilitzar per fer passar per tot tipus de convencions o esforços previs per expressar-se, com haver d'estudiar abans una carrera, haver de seguir si o si estructures formals rígides i difícils, i ser un esclau de l'ortografia, per posar algun exemple, però si he de posar l'exigència, el filtre en algun lloc, prefereixo tenir alguna cosa a dir un milió de cops). Per fer-se entendre ha dit aquestes paraules en lloc d'unes altres, i això te en si mateix un pes existencial del que es molt mes difícil fugir que simplement parlar; així que realment per fer-ho ha de passar la resistència, i la raó per fer-ho acostuma a convenientment ser (going full circle) tenir alguna puta cosa a dir.
