Qualsevol persona jove que tingui una causa, que tingui energia extra per regalar i una naturalesa idealista, s'haurà topat amb el món assambleari. S'haurà visualitzat creador d'un nou principi, un nou projecte, un nou futur, i haurà comès el primer error: imaginar-se'n líder.
A tots ens ha passat.
La cultura popular del moment oneja la bandera de la llibertat sense saber ben bé què és i ens convida a ser líders, confonent líder amb pensador lliure.
Mirem-ho amb una òptica històrica. Durant l'Edat Mitjana, l'ideal d'home, l'heroi, era el cavaller que se cenyia a les ordres del rei i honorava el poder. L'heroi complaïa el poder. Llavors, l'individualisme no existia: un artista era considerat el mateix que un sabater, l'art tenia un seguit de pautes estrictes que calia seguir, i la majoria d'autors no firmaven les obres. Amb la caiguda de l'Antic Règim va arribar el naixement d'una nova societat industrial i liberalista, agafada de la mà del seu moviment literari corresponent: el romanticisme. El romanticisme honora l'individu contra la massa, l'individu diferent, especial, guia. Òbviament, durant l'Edat Mitjana també existien els líders, sobretot monàrquics i religiosos, però no tota la població creixia volent ser-ho. Com a molt, s'aspirava a ascendir un parell de graons a l'escala social. Però en general, si naixies sabater, mories sabater. L'única manera de sortir del teu rol de naixement era fer-se mossèn.
Com més s'ha anat afilant aquest nou sistema econòmic, el capitalisme, més s'ha remarcat l'home líder ideal, i s'ha convertit en l'individu que no només és diferent de la massa sinó que també s'hi sobreposa i la condueix.
Així, inconscientment, ens trobem rodejats d'estímuls que ens ensenyen com ser bons líders, però mai se'ns ensenya com ser bons seguidors. Perquè ser un seguidor, oficialment, no és una opció. I, per si no us n'heu adonat, el món no necessita 7'8 bilions de líders. Amb això no vull dir que haguem de ser submissos. Contradictòriament -el sistema de valors modern és ple de contradiccions- la submissió s'ensenya a l'escola. Però un bon seguidor és de tot menys submís.
Durant tota la primària i secundària girem al voltant de la submissió. Llavors ens fem grans i, si tenim dos dits de front, ens n'adonem i ho trenquem (ho intentem) i, com a reacció, decidim que a partir d'ara serem líders. El problema és aquest: el contrari de submís no és líder, sinó insubmís.
Ens sobren líders. Ho he vist amb els meus ulls. Això pot provocar el fenomen de l'assemblea infinita: tothom sempre tindrà alguna cosa a dir, perquè tothom vol un minut de glòria. I dins d'un moviment underground es crearà un altre submoviment: els under-under-grounds. I així fins l'infinit. Els comportaments grupals sovint reflecteixen les frustracions individuals.
Sovint, arribar a idees diferents comporta tenir un cert ego i individualisme. Per desafiar l'autoritat, sobretot l'autoritat intel·lectual, cal creure's amb el dret de fer-ho per portar a la llum les noves idees amb seguretat. Generar idees, doncs, pot requerir líders. Però dur a terme les idees, donar-les-hi forma física, necessita seguidors.
Un bon seguidor és crític. Mai obeirà cegament, i no tindrà por de riure's del propi líder quan faci falta, per mantenir-lo a to i recordar-li que no és ningú sense els seus adeptes, que està al servei dels seguidors. Però alhora, un bon seguidor és fidel i no es desvia de l'objectiu comú a la mínima que el seu líder comet un error. El bon seguidor pot canviar de líder, però no d'objectiu. I el més important: té un objectiu. I no l'escull lleugerament. L'estudia durant molt de temps, i després d'haver dubtat fins a destrossar-se, no es retira al bosc a dir que ell és un simple ciutadà del món, sinó que decideix allunyar-se de filigranes filosòfiques i es limita a respondre una simple pregunta: què faria ell si tingués el poder. Així, es guia entre la malesa i escull a què dedicar el seu preciós temps, i a qui donar el seu preciós suport.
Sigueu conscients del vostre valor de decisió, i escolliu amb compte.