No sóc ningú, i ja m'està bé.
En ocasions he pensat que m'havia d'esforçar molt per arribar a ser algú, i a força de treballar i de ser megaproductiva arribaria un moment que ho aconseguiria, i seria rica així que podria jeure i relaxar-me a l'ombra d'un arbre i menjar sushi.
Doncs aquest "algú" resulta que ja existeix, i resulta que soc jo. L'únic que vull fer és gaudir el que se m'ha donat. Treballar lo just i necessari, i al meu temps lliure dedicar-me a no fer res. Descansar, pensar una mica però tampoc gaire. Llegir una mica potser, o potser no. Amarar-me de temps. Perdre el temps, malgastar-lo, desprofitar-lo al màxim. No cardar res. Posats a no fer res tampoc no vull ni gaudir. Si m'ho passo bé, doncs millor, i si no, doncs què hi farem. Veig molta pressió per fer coses súper guais i aesthetics i viure el moment. Doncs que el moment em visqui a mi.
Me la suda el temps. El temps em pot menjar el sashimi.
El juliol passat vaig venir a Holanda i em vaig posar a treballar de la primera mandanga que vaig trobar a un centre de Logística. Fins el dia d'avui, la meva feina consisteix a classificar paquets, escanejar paquets, posar paquets sobre una cinta o arrossegar carros. I és la millor feina que he tingut mai.
Quan arribo abraço la Carla, la meva amiga, amb tot l'amor que el meu cos em permet donar. Les dues som espanyoles, però ens hem conegut aquí. Sovint sortim de festa, gràcies a la Carla he descobert que m'agrada molt ballar. Si hagués de descriure la Carla amb una sola paraula, seria: celebració. Aquesta noia és la màxima definició de hippie sense saber-ho i sense aparentar-ho, en el millor sentit de tots, com una papallona que no sap que és una papallona.
A la feina he conegut molta gent. Gent jove i gent vella, que em saluden i es passegen com jo pel magatzem. Gent que estudia, gent que té fills, gent que ha d'anar a la presó. Alguns venen, treballen durant una setmana i se'n van. Alguns s'hi queden un parell de mesos fins que troben una feina més ben pagada. Alguns els conec des del primer dia i m'esperen per tornar cap a casa en bici. Holandesos, polonesos, romanesos. Camioners, tècnics, Team Leaders que porten una samarreta vermella per diferenciar-se de la resta. I enmig d'aquest purgatori de nacionalitats, ens mirem als ulls i ens diem bon dia.
És un espai enorme, he de caminar bastant així que estic en forma, no hi ha pressa i ningú m'estressa (normalment). Sé on va cada cosa i com funciona tot, i la feina és tan senzilla que la puc fer amb els ulls tancats. Som un grup gran, així que tot s'acaba enllestint, i jo sé que al cap de quatre horetes soc fora i tinc tot el dia per mi. Estic vivint el pitjor escenari del meu futur laboral i m'ha sorprès descobrir que s'hi està de tranquis. No sé si a catalunyeta això seria possible, però el que importa és que he carregat la meva pròpia ambició com una pedra enorme durant molt de temps i ara, per fi, l'he deixada anar. I darrere la pedra, trobo l'alegria.
P.D.: Esclar que seguiré estudiant però això és un altre tema vale? Així que keep scrolling, aquí no hi ha res a veure.
Spoiler: Fa un any i pico que vaig escriure això, ho vaig posar a borradors i no ho vaig arribar a penjar. Han canviat moltes coses. No vaig seguir estudiant, vaig fer una parada tècnica a Espanya i ara visc a Bangkok, treballo de professora i torno a tenir molta ambició i a voler fer coses molt guais, amb l'ansietat que tot això comporta. Trobo a faltar la Jordina que no volia ser ningú: era alliberador i fàcil. Recordo la meva habitació gairebé buida excepte per un matalàs a terra, i la sensació de fred quan sortia al carrer, que convidava a descansar i a rendir-se dolçament. Només necessitava anar fins on em portés la meva bicicleta. Potser llavors era hivern, i ara potser tinc la sang alterada per la calor d'aquest país tropical ple de gratacels. I totes aquestes coses han passat en un any. Em pregunto què vindrà després.
No hay comentarios:
Publicar un comentario