04.08.23 10:51 AM
Em preparo per baixar. Arribats a aquest punt, es un automatisme. Ni tan sols em plantejo si realment tinc ganes d'anar-hi (que no en tinc) si no que ho faig i ja esta. Hi ha una batalla i jo soc un soldat. El dia del judici, em podran acusar de tots els pecats del diccionari, però no de no presentar-me a files. Roba neta, claus auriculars cartera tabac mòbil, i una motxilla on hi ha poc mes que una tovallola. Quan tot això va començar, potser hi hagués intentat entaforar mes coses, però ara se que impossible preparar-se per l'imprevisible. Si escriure es el meu programa SETI, baixar es una expedició a la jungla; per moltes botes de marca i machetes que porti, és una batalla contra la natura. Fins i tot portar tovallola em sembla un gest dramàtic, total, ser capaç de trobar una raó o cant de sirena que em faci voler saltar a l'aigua es un problema molt mes gran que no pas morir de fred cinc minuts després. Però tot i així, decideixo portar-la. És simbòlica. L'esperança es endimoniadament persistent. Sobretot quan es renova de tant en tant.
Avui es l'últim dia de barraques. No se m'havia acudit de que hi havia un últim dia. Es a dir, sabia que s'acabaria eventualment, però ningú m'havia avisat de que un dia seria l'últim dia. Esperava una especie de conclusió metafòrica, una naturalitat narrativa al final, no un abrupte parada designada per coses tant banals com el dia en el que estem i la hora que es. Conceptes com aquests han deixat de tenir gaire sentit realment. Aquí baix, el temps funciona molt diferent. Està estructurat, però els seus mecanismes son molt mes semblants a les onades que una simple successió de instants; cada moment es fon amb l'anterior, formant una historia, mil histories interconectades. Apareixen i desapareixen, deixant un rastre i marcant per sempre la següent però mai deixant evidencia de la seva propia existència. Últim dia. De sobte, una sensació de urgència contamina tot el que toco. El que sigui que hagi de passar aquest any, passarà avui o no passarà. Que no es que hagi de passar ni busqui res en particular, però aquest època, aquest lloc, sempre te aquestes coses, aquestes expectacions. Es la barrera invisible de l'estiu. El punt i apart de tot l'any. El abans i el després. On anys sencers de la teva vida tenen lloc en vint minuts. Joder. Si ho hagués sabut ahir m'hagués quedat una estona mes. El segon dia no hagués tallat aquella conversa amb un "ja ens veurem demà". A barraques tot sempre passa una mica massa tard. Perquè l'endemà arriba, el lloc es el mateix, les persones les mateixes, però tot ha canviat.
Caminar per els carrers de sempre es una forma de prendre el pols a la ciutat. Encara batega.
Encara que estiguin centralitzades en un lloc, en realitat les barraques son un camp de força. Inunden tot l'espai disponible, si be amb diferent nivells d'intensitat. Mentre em vaig acostant mes i mes al seu epicentre una sensació em va inundant. Comença a trontollar el meu coratge. Faig un parell de necessàries parades pel camí i, quan ja es massa tard, me n'adono de que ja es massa tard. Ja he arribat. Com a gest definitiu, em trec els auriculars i abandono del tot la meva habitació. Com si hagués estat fins ara amb un casc d'astronauta alimentat per uns bidons d'oxigen dissociatiu. Ara toca respirar un altre aire, i inundar-me de ple en l'estat de consciencia que sigui que te planejada per mi aquesta nit.
Les barraques seran un camp, estaran en una esplanada, en un passeig o seran una jungla. No importa l'estúpida metàfora que els hi vulguis associar. El que està clar es que hi ha corrents en ella, camins, i àrees. Més definides per la seva idiosincràsia que per la seva posició geogràfica. No em preguntis com ho se, però de vegades se distingir colònies, gent fora de lloc, grups invasors o saber on esta certa persona segons l'aire que fa o el moment que es tot i no haver sabut d'ella en tota la nit. Com que soc un nòmada, no he quedat amb ningú en particular i no tinc res millor a fer, identifico una corrent i començo a caminar. Potser fa uns dies hagués buscat alguna raó per fer-ho, o ho hagués fet toscament, insegur o indecís. Però jo mateix em sorprenc de la naturalitat amb la que ara prenc la decisió i simplement ho faig. La fluïdesa dels meus moviment, la meva manca de ambició però total determinació. Es un acte que te tendència a sobreviure als dies següents. Estàs a l'habitació per la nit i en comptes de debatre internament durant hores sobre si hauries d'anar a donar o no completament sol aquella volta, et trobes que ja estàs creuant el llindar de casa. Perquè ho faig, no esta molt clar. Es un tema recurrent que només entre multituds puc veure plenament realitzada la meva soledat. M'agrada observar, però si em quedo durant massa estona la intensitat de les llums i els sons de les fires son hostils a la meva ànima. Els grups de gent son divertits, però prefereixo parlar a cridar i les dinàmiques internes dels grups de gent que es tornen endogàmics i no tenen res a perdre ni guanyar es tornen increïblement estèrils. De vegades m'encantaria parlar durant hores amb la persona adequada en el moment adequat, però aquestes condicions son tan volàtils que l'alternativa no es parlar-hi cinc minuts si no fingir que ni tan sols l'has vist passar. Potser tinc pànic a l'estancament i la compulsió de moure'm o fer algo es psicosomàtica. Però potser la millor explicació de perquè camino es perquè si no ho faig, m'aburreixo.
Com acostuma a passar amb caminar, un acaba eventualment a algun lloc.
Les opcions son habitualment, les fires en sí, el concert, l'Alans o tornar a casa. Totes elles mereixen la seva explicació, però no us vull aburrir amb detalls. També de vegades et trobes amb altres caminants. Som fàcils de reconèixer. Almenys entre nosaltres. No anem a cap lloc en particular i excepte rares ocasions, no volem saber res els uns dels altres.
També et trobes gent. He parlat de tot això mes extensament en el passat. Algunes converses son noves, per la majoria son continuacions. Hi ha persones amb qui semblo estar perdut en una gran, continua i única conversa. Els trobo dos anys després i perfectament podria continuar amb "com t'estava diguent l'altre dia...". A barraques, això em passa amb gairebé tothom. Només que normalment estan separades només per un dia, i que en moltes d'elles ni tan sols intervenen paraules, si no que son converses que consten casi exclusivament de mirades casi involuntàries, somriures fugaços i tímids gestos amb les mans. Quan finalment et trobes, no saps que dir. Perquè no hi ha res a dir. Tot ha estat dit ja. Intercanviar paraules ara es només una qüestió de burocràcia. Per això si ha de ser cada dia. Aquestes converses son lentes, i han d'estar espaiades per causalitat (o per la seva absència). Un gest deliberat trencaria l'encanteri abans de que hi hagués res tangible a trencar. Algunes, poden portar anys.
La majoria et dirà que t'ho has de passar be, i que aquest passar-ho be implica deixar-se anar. Però curiosament sempre veig un important grau de preparació i intenció en l'escalada que porta a això; de vegades passar-ho be es una decisió, una que comporta grans dosis de voluntat fins que arriba a un punt al que es tot baixada. No he vingut a passar-ho be. No en tinc ganes. Del que tinc ganes es de parlar amb algunes poques persones i perdre'm durant la resta de la meva vida en la persecució d'algun somni impossible. Fins i tot si m'ho passés be, si aquesta fos la millor nit de la meva vida, es complissin tots els meus desitjos, demà seria el mateix demà. Quan observo, jo no només veig diversió i deixar-se anar. En el cants de la gent no només escolto la catarsi d'alegria, si no també de desesperació, en les interaccions i aparences forçats i extrems exercicis de identitat, joia i misèria. És un camp de batalla. En tota improvisació teatral hi ha darrera un bagatge d'actuació i intuïció escènica que no pots, ni has de voler eliminar. Hi ha una duplicitat a cada acció, coexistint, superposada i emmascarada per l'èxtasi i l'obscena intensitat de les llums. És fàcil pensar en la jungla, com darrera del paradís idealista de la naturalesa domesticada s'amaga un mon salvatge dominat per un cicle interminable de mort i dominació. En les veus dolces i lletres maques d'aquella noia que canta, hi veig ara no només ella si no també la idea de ella que intenta forçar, les interaccions amb el públic que be podria ser un mirall, els moviments que volen ser sensuals del seu tors vergonyosament cobert agafant una dimensió sinuosa, i en la mirada amb somriure des de l'escenari que em fa quan em reconeix, reconec la violenta picada d'una serp verda disposada a matar per la seva propia supervivència. La conec. El contrast entre qui es i qui intenta ser (i potser aconsegueix) em repela en la exacte mateixa mesura que m'atrau. És hipnòtic. És violent.
És perillós estar sobri per aquestes terres, perquè et pot donar per pensar i això de vegades puja una barbaritat. Com podeu veure. Anant taja es tot mes fàcil. No es per la desinhibició, si no per la artificial sensació de urgència i propòsit que qualsevol tasca sembla adquirir. De sobte, trobar aquell amic perdut o aconseguir una altre cervesa o el que sigui es converteix en una missió ineludible, i adquireix un sentit que molt evidentment no te. Moure's esdevé la conseqüència de una cadena de missions en un joc que en realitat no te objectius. Et deixes endur per les corrents, que et porten cada cop, gradualment, més i més endins del caos, més i més endins del concert, més i més endins en la lògica del lloc. Però m'agrada estar lúcid, i dec ser masoquista, així que no he begut gaire. El cor del concert es atractiu, literalment. T'atrau i t'absorbeix. Però no pertanyo aquí. No te en realitat gaire a veure amb la música de merda, tot i les meves queixes. Es la sincera actuació dels seus participants. Barrejar-me amb ells no seria un acte no només impostor, si no també de bestialitat. Em falten dos cerveses o em sobren cinc anys. Em sento molt mes còmode a les afores, on de tant en tant algun senyal de debilitat m'enamora, alguna petita sortida del guió, reflex o petita inseguretat en l'intent de perdre's en la multitud i l'esperit de la tribu. Però no n'he vist gaires aquest any. Tothom sembla o be molt convençut o creure que no te res a demostrar.
A partir de cert moment, hi ha una inversió total. La música s'apaga i es ara la seva absència i no la seva presencia la que inicia una lenta prèviament pactada migració cap a un lloc en particular. Qui hi falta es tant present com qui hi es. Els grups es desintegren, per tornar a néixer, canviats per sempre, poc després. Les barraques tanquen, la nit es fosca i tothom pertany al mar. El canvi d'esperit es palpable. La intensitat mor degut a un clímax de la seva propia creació. De vegades, la nit comença aquí, al seu final. Ho va fer durant tot l'any passat. No es cosa meva, no controlo el clima, ni tampoc cap quantitat de focs artificials poden canviar el color del cel per mes que una estona. Eventualment, per sorpresa de tothom, es comença a fer de dia (no soc l'únic sorprès quan les coses destinades a acabar-se acaben acabant-se) i la gent comença a pensar en anar a dormir. Poc a poc, tot recobra el sentit natural de les coses, però els seus participants encara no poden oblidar el que han viscut, no fins que no marxin d'aquí. Et creues persones que passegen els gossos, i saps que pertanyen a un mon completament diferent. Alguns es resisteixen a abandonar, però ja no per orgull, si no per continuïtat. Es una força narrativa, només vençuda per l'inevitable cansament. Estan a un mon que no es una il·lusió, on no son els somnis el que configuren la realitat; i si be aquest mon es acceptable, i també ho es l'oposat, la transició es impossible. Més encara quan el destí decideix que es aquell moment en el limbo, a l'últim dia, quan ja estaves marxant, en el que un dels teus somnis es converteix realitat. Pot ser qualsevol cosa. Un fragment més de conversació, un missatge, una aparició. El suficient per mantenir-te encara somiant. Així pots tornar, un cop mes, tot sol cap a casa. Destruït, cansat, decepcionat. Viure els següents dies de la teva vida encara en aquell estat transitori, aquest cop ni tan sols acompanyat en la teva soledat.
Després de llegir tot això (sobretot la part de no voler baixar i no pintar res aquí) un podria estar justificadament desencaminat i pensar que no m'agraden les barraques. Surto de l'escenari i trobo un grup de nois fent el ganso perquè hi ha un parell de noies davant, un home escriu frenèticament en el seu mòbil completament ignorant del seu voltat, una noia està sentada en un banc amb el maquillatge espatllat per les llàgrimes i la seva amiga l'intenta consolar, tot fent obvis gestos de que preferiria de molt estar ballant. Estimo les barraques, però ho faig contra el meu millor judici. La obscena intensitat, la vulgaritat de la seva fauna, l'harmonia del caos col·lectiu, la catarsi poc sofisticada, el vòrtex de realitat. Es la vida, es la totalitat de la vida, còmodament encapsulada en cinc nits a l'any.
Se l'emporten les onades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario