Aquest és el meu primer intent de fer "fotografia de carrer". Es a dir, algun cop a la meva vida havia estat al carrer i fet alguna foto, però mai m'havia plantat enmig d'una ciutat concorreguda amb la intenció de disparar a persones que no conec de res. No soc gaire de fer "gèneres" de fotografia (sempre fent coses "càndides" una mica a l'atzar) però si algun m'ha cridat mai especialment l'atenció es aquest.
Vaig fer un cafè per el Born i vaig treure la càmera, sense saber què fer-ne d'ella, fins que em vaig creuar la noia amb el ram de flors (més abaix) i tot seguit em vaig girar per trobar una senzilla foto perfecte que ni tan-sols sembla que hagi fet jo. A partir d'aquell moment, vaig entrar en mode hipervigilancia visual i vaig començar a caminar com una furia en totes direccions, fent fotos sense que gaire gent se n'adonés a tot allò que em semblava interessant.
És curiós, en el sentit de que t'amagues entre multituds. No importa els gestos de facis, al final ets tu amb una càmera i el teu objectiu està a pocs metres de distància i no hi ha realment gaire res més que podries estar fotografiant. La meva estratègia era semblar un turista que s'ha mig perdut i que no acaba de saber com funciona la seva càmera; el que no se si va enganyar a ningú però que sens dubte em va mantenir a mi mateix una mica escudat. Però tampoc m'agrada fer de paparazzi, sortir corrents ni res semblant. Vaig saludar a tota la gent que havia de saludar i crec que no em va perjudicar passejar-me amb un sincer aire d'interès i genuïsme. La meva resposta preparada a què coi estava fent era algo semblant a "estic documentant el món", frase que em repeteixo de tant en tant (i que la meva esperança és que s'hagi filtrat del meu subconscient a la meva presència d'alguna forma) però que no vaig tenir (per sort) oportunitat de desenvainar. No soc la persona amb més energia social de la historia. Però no és només qüestió de "com", sino òbviament també una qüestió de "què". Per fer fotos a persones d'aquesta manera, un ha d'adoptar un rol una mica estrany: casi com si fos un alien (o el que és el mateix, un documentalista) i ha de desenvolupar una visió de la gent com algo summament interessant, re-considerar tot allò mundà que fan com la representació altament simbòlica que realment és. És llavors quan un prem el disparador. No simplement a gent "random" que un es troba pel carrer.
Les dues o tres hores que vaig estar fent kilòmetres a l'obturador em van drenar completament de tota energia. Tant, que vaig tardar una setmana en tenir valor per passar-les a l'ordinador i començar-les a editar. Dels resultats però, n'estic bastant satisfet; el que no acostumo a estar casi mai quan faig fotos.
Imagino que ho tornaré a fer, en algun futur, però de moment això és el que hi ha.
No hay comentarios:
Publicar un comentario