fer-se gran

no fa massa i amb tant poques celebracions com vaig poder vaig fer trenta anys, així que em sento una mica més justificat de parlar d'aquestes coses que fa una temporada. tot i que realment res ha canviat. fa bastant de temps que em sento vell, i no crec que tingui gaire a veure amb l'edat. haver travessat més de mitja dècada de depressions i tornar a viure amb els pares no ajuda gaire amb la coherència de l'experiència temporal. mai m'he sentit més vell que amb vintitres ni més jove que amb vintidos. el cas és que últimament em dedico a fer coses, i entre pitos i flautes estic bastant actiu (amb resultats més o menys colorits) el que podria fer pensar a la gent que em veu fer coses que vaig tirant per algun tipus de camí que m'he plantejat i sembla en el fons ho tinc tot controlat.

res més lluny de la realitat.

bueno va, potser tampoc ho sembla tant.

estic en un limbo permanent; a mig camí fent voltes entre algú que vaig deixar de ser i algú que mai ha arribat a existir. totes les mandales sobre la maduresa sempre m'han semblat un grapat de tonteries, però crec que està bastant clar que algo sí que m'he deixat. el què i on i quan, ni idea. potser ha sigut la meva eterna reticencia a posar-me cap barret. l'altre dia ho parlavem amb en cristian: com pot ser que la totalitat de les nostres decisions, essent cada una d'elles un univers en si mateix, ens hagin portat de tornada a l'inici en el que sembla alhora algo completament fortuït i completament inevitable? no se, a mi em dona la sensació de ser la mateixa persona que quan tenia una catorze, i que realment s'aprèn molt menys del que es diu que es fa. al meu voltant, amb molt poca freqüència m'he trobat la aclamada sabiduria de l'edat: en el seu lloc només un grapat de frases manides i trucs de màgia que et fan semblar més... el que sigui, però que no diuen res en particular. si, s'aprenen coses, però la majoria son altament circumstancials. ajustaments tàctics. l'estratègia de fons es manté la mateixa. més de deu anys separen la foto del principi d'aquest escrit de la del final, i no hi ha gaire senyal en el meu rostre de la bastarda onada de temps que ha passat (fins i tot porto la mateixa samarreta). res ha canviat excepte totes les coses que son diferents. potser l'única cosa que si que ho ha fet es que en general tinc més por i menys gana. menys... velocitat d'escapada. més petrificat en una certa versió de mi mateix (que presento també als altres) que és alhora bastant convenient i se sent com a natural però que en realitat és bastant arbitraria. es perd un cert "potencial de transformació", amb l'edat. s'adopta una actitud emocional (aparentment) més sosegada, que no és més que un mer ajustament biològicament induït d'acord amb "game theory" aplicada a les probabilitats de risc i recompensa de les teves accions. no és maduresa, són els àngels podant l'arbre de probabilitats del teu destí cada cop que passa un hivern.

fem les coses que fem per tenir algun tipus de sensació de progrés, de no mirar al voltant i adonar-nos de com de despullats estem davant del temps. de com passen els anys i tot està més o menys igual però que som una mica més grans i patètics. pot ser qualsevol cosa. hi ha gent que busca progressar a la feina, tenir un cotxe algo millor, un pis algo millor, fer un viatge més impressionant. en el meu cas son els meus projectes pseudo-artístics intel·lectualoides, però no és fonamentalment diferent. ho fem perquè, sino què. però alhora, i què. algun dia algú va dir que el problema de l'home és que és incapaç d'estar-se en una cadira sense fer res. zugzwang li diuen els alemanys. com si hi hagués algo a fer, o algun lloc on anar. rarament és el cas. passa que som bons en mantenir-nos ocupats i després oblidar que era una decisió enlloc d'una obligatorietat. 

que ningú vindrà el dia que et moris a donar una puntuació, hòstia puta. 

baixa de la bicicleta estàtica, no t'enganyis, no estàs anant enlloc.

però probablement l'idiota soc jo, i hi hauria de pujar.

encara que sigui només per estar en forma.

llegia ara fa uns mesos sobre tot el concepte aquell psicoanalític modern de l'etern jove, i mentre ho feia podia anar veient com certes coses (no totes) anaven encaixant. fa molt de temps que l'univers em deu alguna forma de mort metafísica, algun tipus de transició de fase o ritual amb fogueres i àcid o una experiència propera a la mort o guanyar una champions o coneixer una noia ben maca que m'obligui a marxar d'aquí. el que sigui per sortir d'aquest estat de decadència i aburriment transcendental (del que sempre em salven a última hora els meus petits impulsos). però crec que aquestes coses les oloro de lluny o m'he tornat immune o algo, perquè no em passa mai res. i quan ho fa, me la suden. molta gent que conec està tinguent fills aquestes dies (va per modes) i alguns asseguren com, malgrat les nostres palles metafísiques sobre el sentit de la vida i el color de l'existència, aquesta és la verdadera transformació fonamental (i no una estratègia per fer "outrun" al buit existencial"), aquella per el que la nostre biologia tant física com mental conspira per realitzar. el sexe n'és només un adelantu, un incentiu inicial de la natura que potser està bé durant una època per sí mateix però que eventualment tornarà per demanar allò que se li deu. la necessitat: la gran simplificadora, que et fa deixar de ser una víctima del teu cap. el meu pare, el psicòleg de la seguretat social i la ceci (que mai hagués cregut estarien junts en una frase) tenen una versió encara més prosaica del problema, i asseguren que el que hauria de fer és deixar-me d'hosties i posar-me a treballar.

és possible

tot i que continuo sense acabar de veure-ho clar.

no per cap profunda idea filosòfica. el que passa és que he descobert últimament que soc molt i molt vago. m'agrada el meu temps més ara que després, i les meves coses més que les coses noves.

una cosa és una mica l'altre (el tema progènie i el tema prolateriejar) o com a mínim, ho va ser per totes les generacions abans de que es fessin populars els anticonceptius: no folles sense matrimoni i no matrimoni sense patrimoni. o alternativament: merda he deixat prenyada una noia ara tinc una família que mantenir. com en aquella cançó den bruce springsteen que m'agrada tocar amb la guitarra. però no se. ja he vigilat de no fer aquestes coses per no trobar-me de sobte amb un nano que he de alimentar o cuidar.

total, que la meva germana i el seu fill de dos anys van venir a viure a casa d'un dia per un altre. imagino que hauria de dir alguna cosa irónica i intel·ligent sobre la futilitat dels nostres plans, però estic una mica cansat. em vaig preguntar si d'alguna manera això em despertaria algun instint amagat. potser alguna manera de re-dirigir la barreja de sexualitat i instint de protecció que normalment projecto a les meves relacions amb les noies. però que va. tot el contrari. si he de tenir fills algun dia, haurà de ser alguna versió de mi fundacionalment canviada qui els hi faci cas. no és tant que molestin (que els tiraries per un balcó) ni que portin molta feina (que la porten) sino que son exasperadament aburrits.

de fet, no em fa gaire res que "number go up". en tot cas, se sent bastant apropiat. de vegades crec que m'enganxaria tenir-ne un bon grapat més. no ho se, hi ha gent que no "pilles" fins que no te certa edat. rollo, com que no estan clar qui son fins que els veus en una franja d'edat particular. hi ha gent que te sentit als setze, als deu, als seixanta... potser el meu sentit es troba més endavant, on les coses més o menys encaixen o les linees del destí convergeixen o jo que se. cap a on queda això, pero, no està gens clar. mai m'he assemblat gaire a ningú, potser perquè no m'hi he volgut assemblar, així que no tinc gaires punts de referència. veig aquesta gent amb les seus problemes parlant de l'impost de basures i l'estat de les autovies i m'agafen basques. les úniques persones així rollo, grans, que he conegut amb vides intel·lectuals actives que puc respectar el que han fet és casar-se als vint i treballar durant dècades assentats en alguna institució acadèmica. no se a quina de les dues coses arribo més tard o em fa més mandra. similarment, mai he compartit gaire el mateix "moment de la meva vida" amb qui tenia al voltant desde que vaig deixar la universitat. hem coincidit, si; però més perquè eren en algun moment lleugerament compatibles, i la propia tendència natural ha fet que quan la tangencialitat s'ha fet obvia, ens separéssim pensant que era per els motius que fos que creiem que era. i de cop i volta ens vam convertir en estranys.

al meu veí de dalt (un senyor gran) el va venir a buscar un ambulància (està bé) i mentre esperàvem a que el traguessin i saber què havia passat, un altre senyor gran va creuar el carrer a fer el mateix que nosaltres. ens vam quedar parlant, i jo ja veia a venir que eventualment em diria algo semblant a l'ho de sempre de que "un no es pot fer gran". però en lloc d'això em va disparar un "quan arribis als seixanta, suïcida't" i crec que va ser una experiència molt bonica.

també amb un familiar que ja toca els vuitanta i les ha vist de tots colors i viu còmodament en una casa pairal o ves a saber què vol dir això, amb la seva dona i te fills i te nets i te internet i un hort i en general totes les coses que podria demanar, vaig tenir una conversa semblant. "sigues sincer. la joventut està lleugerament sobrevalorada?" em va mirar un segon i va contestar: "no".

pues vaia puta merda.

acte seguit va tornar a parlar de quan va comprar un pis per cinc mil pessetes i que treballava molt quan era jove i sobre com, un cop treballant a la construcció, ell sol va portar un tronc a l'espatlla. n'estava molt orgullós, de la seva antiga força, se li veia als ulls (deuria ser un tronc molt gran).

potser relacionat amb tot això (probablement no) és que allò que creia que era soledat potser no és tant simple. perquè sol no estic (almenys quan no ho vull estar). sino que més aviat el "problema" és que sento una fonamental desconnexió o alienació amb tota la raça humana. algo que ja estava allà en el moment en el que vaig despertar quan era petit i em vaig preguntar qui son tots aquests imbècils, però que he pogut més o menys navegar representant papers d'explorador o documentalista. i ara, que estic una mica cansat de fer aquestes coses, que la il·lusió de un mateix es va difuminant, l'únic que queda és que tu ets tu; i que estàs sol (i sempre ho has estat) i rodejat de marcians. i que a tothom li passa una mica al mateix, a la seva manera, i que les poderoses estatues en honor al teu excepcionalisme acaben sempre esmicolades a l'entrada del que solia ser el regne de tu mateix, aproximadament de la mida d'una calavera. potser és això fer-se gran.

tot i que se he de ser sincer, sona massa poètic com per ser veritat.

i a més, això ja ho sabia als quinze anys.