Quan de sobte es fa fosc,
les persones es tornen maldestres.
Intenten agafar-se a alguna cosa a les palpentes
i potser, sense voler, trenquen un gerro
encara que estigui ple de flors
Quan és tot a les fosques a vegades
tenen por. Fins i tot dubten
de dir alguna paraula
per si els respon la foscor.
No fan res perquè no saben què fer.
Potser marxen perquè prefereixen la claror.
Potser marxen perquè si intenten fer alguna cosa
es tallaran amb els trossets de gerro.
No sé per què marxen, encara no ho sé del tot.
Però algunes persones m'han abraçat a les fosques.
A tots els teus textos destaca una ànima d'infant impacient, càndida, que engara li té por a la foscor i als monstres que hi viuen i m'encanta :) és divertit imaginar el perquè a nivell psicològic de la teva redacció
ResponderEliminarNo és gens la imatge que m'agradaria projectar, però moltes gràcies per la valoració❤ Potser això no és algo que estigui sota el meu control. I per alguna raó últimament aquest poema em dona cringe a mi mateixa, might delete later.
ResponderEliminar