[Vida universitària] Fugint de Barcelona

És fàcil odiar barcelona. A les set i mitja del matí, al metro ple d'aire calent, encara amb leganyes als ulls i un buit a la panxa, envoltada de gent que per alguna raó et fa fàstic, la vida no és bonica. Els edificis tapen el cel, passejar pel carrer em fa sentir més insignificant que de costum i com que hi ha tantes coses, totes s'acaben assemblant. De cop, necessito estar a casa, a la meva habitació, amb el meu puto gos. M'observo a mi mateixa tornant a sant feliu cada cap de setmana i em pregunto on m'he ficat i què faig perdent el temps d'aquesta manera. Sant feliu, on sembla que tot prengui una mica de sentit. 

Vaig sobreviure al primer any de carrera. Dic "sobreviure" no perquè la facultat fos cap mena de selva, sinó perquè amb el pas dels dies em va anar arrossegant, primer quasi sense veure-ho però cada vegada més, una ombra insuportable. Tedi existencial, crec que li diuen. Probablement només estic trista. En tot cas, no sempre ha estat així. De fet, vaig començar amb bon peu.

Corrien els volts de setembre d'un llunyà dos mil disset. Era un dia assoleiat quan vaig entrar a la universitat per primer cop. Tenia les galtes rosades i m'esperava un devenir de coneixement, lluita, amor col·lectiu i molts, molts fideus instantanis. Catalunya bullia; tot just es començava a parlar de no sé què d'un referèndum. Tenia papallones a l'estómac. Estava a tope.

Durant aquells mesos van passar un parell de coses. Vaig conèixer un parell de persones, provar un parell de drogues i un parell de grups de música em van canviar la vida un altre cop. També vaig descobrir una sensació estranya.

Ja havia estat a manifestacions abans. Les aglomeracions de gent poden arribar a ser molt desagradables, crec que ho he deixat clar al primer paràgraf. Però hi ha vegades molt comptades en què les aglomeracions de gent passen a fondre's en una sola unitat, i alhora a ser cada persona imprescindible. Tinc una imatge gravada al cap. Jo estava pujada a les espatlles d'en Pol, el colega de manis per excel·lència, i una petita brisa m'acaronava. De sobte, ho vaig veure. Era com mirar un paisatge de boira i muntanyes sota meu: els amples carrers de Barcelona eren plens. Mirava endavant i no veia el final de la gent. Mirava endarrere i als costats, i tots els horitzons eren plens de tots nosaltres. Tots volíem el mateix, tots érem joves. Caminàvem amb calma, però amb una decisió inexplicable. No és una sensació d'ímpetu ni de pressa, és una cosa mes subtil i poderosa. És semblant al que se sent en determinades cançons d'un concert. Cal que sigui de nit, que hi hagi llums ataronjades, ja sabeu del que parlo.

Mai havia vist tanta gent tan junta. Per un moment vaig tenir por. Vaig pensar que això era una cosa forta físicament; aquesta és la massa que canvia coses. La massa, aquella dels llibres d'història. La que ha estat prou fosca. La massa que ha desfilat, ha alçat un braç al cel des de ben endins de la seves ferides entranyes. L'ha aixecat, i ha estat el gest més sincer de la seva vida. És el puny el que aixequem nosaltres.

Caminem a poc a poc. Hi ha un vent fluix i estic tranquil·la. M'adono que estem en silenci. Som milers de persones caminant cap a la mateixa direcció en silenci. Algun dia parlaré de per què soc independentista. Hi ha moments per tot. A vegades se'ns enduia l'eufòria.

La reivindicació formava part del nostre dia a dia d'una manera èpica i alhora casual. Era a qualsevol lloc fent qualsevol cosa de tranquis. Al metro menjant un xupa-xups, posem per cas. Lleugerament adormida. Em truca en pol, es tracta d'una emergècia: manifestació d'aquí mitja hora. Desvio el trajecte un parell de parades més i ens trobem a Jaume I. A l'estiu tot és tan fàcil. Al final se'ns envà de les mans, ens quedem a la concentració fins les sis del matí i dormim en un portal per anar a classe de català a les 8. 

I ara en parlo com si haguessim estat una pedreta ingènua llançada amb força sobre alguna bassa. Totes les aigües tornen a aplanar-se. Hi ha vaga general i encara es fan manifestacions, però ha passat prou temps com per poder-ne fer un article nostàlgic, i res ha canviat del tot. Bé, de fet, res ha canviat. A vegades em frustro i m'enfado també amb els polítics catalans. Però en realitat, mai res de tot això ha anat sobre polítics. Hem creat xarxes sòlides de mobilització popular, i aquestes no depenen de cap mena d'ordre superior. 

Cada dia faig el mateix camí d'anada i tornada de la universitat. Un matí vaig veure un àngel de pedra, al bell damunt d'un edifici. Tenia el cos musculat i dues ales majestuoses, estava inclinat cap endavant, com si s'impulsés per aixecar el vol. 

He après que, si no em vull perdre res, per la Gran Via cal que hi vagi mirant amunt.