- Com estàs? Què fas amb la teva vida?
Aquestes son les preguntes a les que un s'ha de enfrontar quan decideix, com cada any, anar a les barraques del seu poble o qualsevol event semblant. S'han de fer, perquè si no ja em diràs què pregunta un. Al llarg del temps n'he anat intentant d'altres, de preguntes, però tampoc acostumen a funcionar. Es una dansa preestablerta tant profundament en nosaltres rituals socials com el hola, que tal, que t'expliques que feiem servir en el messenger dècades abans.
Fallar en respondre de una forma interessant i sòlida és com haver fallat a la vida, perquè és en allò en que els altres et posen en comparació i amb sort, l'únic que recordaran de tu aquesta nit. No hi ha espai per a més, simplement hi ha massa penya. Ho preguntes a la gent i et responen que han acabat de estudiar o estan a punt de fer-ho, que viuen amb la novia i que treballen els estius. Tenen hobbies guais i continuen recordant el que sigui que teníeu en comú quan ereu mes petits. Et pregunten què fan i com es que no han vingut amics en comú que han sigut prou llestos com per no venir. Fins i tot crec que tinc ja unes tres o quatre ex que estan casades i tenen fills.
En certa forma em sento traicionat, és com si en cert moment tothom feia com si no s'ho prengués del tot en serio perquè quedava be però en secret estaven tryhardejant. I jo m'he quedat sol, evolucionant la retòrica però mantenint idees semblants.
Probablement ells diran que han madurat, que les responsabilitats canvien a l'home o alguna cosa per l'estil. Però jo el que veig es una cursa per autolegitimar-se quan no hi ha legitimització possible. Un concurs on aquell qui mereix mes respecte o ho està fent més be és el que porta mes pes a sobre, una moral heretada dels dromedaris més que no pas de cap tipus de herois del proletariat. Una vida on tot gira al voltant de la feina i aquesta defineix tot al seu voltant, on els dies passen ràpid i no tens tant temps per pensar, i tot sembla posar-se una mica al seu lloc. Es còmode i el que tothom espera de tu. Poc a poc les responsabilitats i obligacions es converteixen no en un medi per un fi si no en l'única cosa que te sentit. El teu poder adquisitiu augmenta i t'acostumes a un ritme de vida per el que, convenientment, has de seguir treballant. Jo ho he tingut també, tot això. Podria haver acabat la carrera, treballar a l'hosteleria, fer de capità. Me'n vaig adonar cap a on anava la cosa i no ho vaig voler. Que qui sap, potser per algú altre es la resposta correcte.
- Jo treballo tantes hores i només en dormo dos!
- Ja m'agradaria a mi tenir tant de temps lliure. Però clar, he de pagar el cotxe, les vacances, el gimnàs...
- Doncs jo durant l'any estudio i treballo! No m'agrada gaire però d'aquí uns anys guanyaré mes.
- Avui empalmo amb un parell de ralles i demà he de anar a treballar!
No ho se. Potser el raro soc jo. Però això ja és un altre tema.
El cas és que he de cuidar molt be el grau de sinceritat amb el que responc a les preguntes que em fan i en les coses que dic, perquè si no podria estar en problemes. La majoria de la gent no es pren gaire be que li diguis el que penses de veritat, o encara pitjor, es preocupen per tu quan ho fas. Això de calibrar és difícil, perquè hi ha molta gent i els ulls verds em desarmen, així que no puc tenir respostes pre-programades per tothom. Tot i així crec que ho faig prou be.
El que m'agradaria dir és que no ho se. Que no se com estic ni cap a on va la meva vida, i que ni molt menys se què hi faig aquí. Que la música i el soroll m'atabalen, que hi ha massa gent, que mai m'ha agradat beure ni fumar si no que son mes aviat per distreure'm i tenir alguna cosa a fer. Que m'aburreixo a casa. Que tot i que hi hagi aquí molta gent que m'agrada veure, en realitat aquest no es el medi en el que m'agrada interaccionar amb ningú. Que n'he aprés, que durant la meva joventut he fins i tot aprés a disfrutar-ho, perquè darrera d'aquests esdeveniments de catarsi i reunió social hi havia coses que m'interessaven mes, siguessin noies o estatus. Però que el desig per aquestes coses ja no és el mateix que era abans, i que el veia com un camp ple de oportunitats on passaven coses i la gent tenia coses a aconseguir, llocs on anar, identitats a formar-se i on les seves victòries i derrotes eren les de herois tràgics ara s'ha convertit en una teranyina tensa de relacions presents i passades on hi ha molt a perdre i res a guanyar. Que la gent nova m'ha deixat d'interessar o que com a mínim, em fa molta mandra. A molta gent li agrada fer-ho perquè si, això de ser extravertit i el putu amo, però jo em sento mes còmode en grups reduïts on pugui desxifrar l'anima de les persones, i necessito "anar a fer una volta" per a que m'entusiasmi parlar per parlar. Que he vingut amb il·lusió o ganes de desconnectar (com si això fos possible) però que unes quantes hores aquí he començat a recordar que només persegueixo l'afterimatge de alguna cosa que no hi es. Que necessito al·licients per fer les coses que abans m'agradaven. Que ja no hi queda res per a mi en aquest poble, que cada any ho oblido i cada any ho he de tornar a recordar.
Potser aquest dia es el preu que paguem per aprendre que hem de fer alguna cosa amb les nostres vides la resta de l'any, i el premi de fer-ho és no haver de venir mai mes.
Cada any som els mateixos. Probablement una raça en extinció. Qui no hi és ja no se l'espera, i si be de tant en tant hi ha alguna sorpresa sempre son sempre els mateixos els que es queden fins al final. Grups de nostàlgics i persones que sempre li busca a les coses una mica mes del que s'hi hauria d'esperar. Somiadors. De vegades hi ha cares noves, gent que en el seu moment no van fer el que nosaltres feiem i que ara que nosaltres ja n'estem cansats ells han seguit actius en l'àmbit social i veuen recompensats els seus esforços recuperant el temps perdut. Deu els beneeixi. Porten una il·lusió fàcil de reconèixer però impossible de recuperar.
Que m'hauria hagut de quedar a casa. Que no hi pinto res aquí. Que m'importa una merda qui toca avui. Que m'alegro de que s'estiguin complint els seus somnis. Que no, que no he vist el teu germà. Que molt preferiria estar passejant o mirant series tranquil·lament amb una noia, i que en realitat ho podria estar fent si no em donés per perseguir fantasmes de tant en tant. Que el meu estat d'ànim depèn mes del temps i de les onades que és un reflex de l'ho be que ho estigui fent. Que aquestes cases que us voleu comprar amb gos, piscina, la novia de quan teníeu dinou anys i treballar d'alguna cosa relacionada amb la música o l'ofici dels vostres pares és una gegant conveniència o el somni del vostre jo de infant.
Però això no és el que dic, òbviament.
El que dic és que em va be, però que estic una mica cansat. Que ara visc amb uns amics i aixeco les espatlles quan em pregunten què faig. Responc que de vegades jugo i que de vegades escric, i que aquests dies he baixat per barraques però que marxaré aviat.
