Sé que sóc un intens. Potser no en el sentit de la paraula en el que un normalment entendria que algú es intens rollo bombàstic, però un intens al capdavall. Que anys i anys després ens trobem i en lloc de disfrutar del moment continuo amb la conversa on la vam deixar. Que tu vols contemplar les vistes i jo parlar sobre el bé i el mal. Que tot o be tot te una immensa rellevància o be que tot es totalment irrellevant.
Quan escric, o fins o tot quan parlo, sempre sembla que estigui corrents, que ho faig amb una permeable gravetat, perseguint alguna conclusió, intentant convencer de alguna idea, reclutant per alguna causa o alçant el puny i cridant en rebel·lió contra algun enemic invisible que només jo puc veure i ningú sap exactament què m'ha fet. De vegades, ni tan-sols jo. Ho reconec. Potser és perquè quan ho faig es precisament perquè hi ha alguna cosa que considero que ha de ser dita. Però s'ha convertit d'alguna manera en una representació constant de les coses i un model que utilitzo en els meus pensaments. Els assajos tenen més força quan són contra alguna cosa. Com tenir diàlegs interns amb un ninot de palla que defalleix davant els teus arguments, o com explicar alguna cosa a un aneguet de goma amb la màxima possible simplicitat (perquè ho entengui, que es un aneguet de goma pobret) perquè es una bona forma de deconstruir llargues cadenes de pensament que s'han enredat i no recordes d'on venien. En meu enemic imaginari es una abstracte divinitat, amagada darrera d'una tempesta. Un truc de màgia que ha deixat una impremta permanent en el meu caràcter.
Fa uns mesos que torno a llegir llibres. No recordo haver decidit deixar de fer-ho, però ho vaig deixar. En tot cas, si no vaig decidir deixar-ho, vaig decidir tornar-hi. He llegit algunes coses que no acostumava a llegir. Per exemple, aquesta primavera vaig devorar una novel·la negre d'aquelles de l'Agatha Christie. En podria parlar bastant. No de la novel·la que sincerament no tenia gaire d'especial ni que la diferencies d'un episodi del Detectiu Conan, sinó de com ho vaig viure des de dins. L'estructura previsible i formulaica del gènere sempre han estat coses que m'han tirat endarrere, però vaig entendre com apart dels seus principals defectes precisament son unes de les seves grans virtuts. La promesa d'una resolució. Hi ha un contracte social invisible entre escriptor i lector que entra en efecte cada cop que teclegem alguna cosa (i del que en moltes ocasions volem escapar, tant l'un com l'altre) i es el de que, si inverteixes el temps i l'atenció necessària en llegir això i et deixes portar per on et vull portar, al final no te'n penediràs. El mateix contracte existeix en els jocs, amb la condició adicional de haver de seguir les normes. Novel·les romàntiques, de detectius... Hi ha una seguretat en la recompensa. Cadenes de incerteses i capítols de patiment que porten a una resolució final. Res desperta una reacció més visceral en el lector que un final obert per aquesta mateixa raó. El cas es que l'estava llegint i podia notar com la meva lectura s'accelerava. Primer una mica, després molt. Un frenesí que em portava a girar pàgines amb fúria, a saltar-me paràgrafs sencers que la meva vista jutjava com no importants de cares a la resolució; i no es que el llibre m'agradés especialment. Simplement, es com estic fet jo. Soluciono problemes. Viatjo cap a objectius. M'agrada saber que esta passant, qui es qui, on estem, el perquè de les coses i els mons autocontinguts que contenen respostes accessibles.
Comprendreu la meva sorpresa llavors quan em vaig trobar amb un llibre de Proust.
Porto setmanes encallat. He trobat llibres en els que no he pogut avançar abans en la meva vida, i els he abandonat sense sentir-me culpable al respecte. Després de tot, no tot llibre és per tothom (salutacions desde aquí a en James Joyce). Però aquest? No puc avançar però tampoc puc abandonar-lo. No te paraules difícils ni un estil aparentment poc ortodox, entenc tot el que diu, però no tinc ni idea de què està passant ni perquè ni de cap a on va. Estic dins dels pensaments vagament inconnexos d'alguna especie de francés de classe alta de fa més d'un segle. No se qui és ell, què passa al seu voltant, què fa ni deixa de fer ni que vol ni res de res. Res sembla indicar que res serà important en el futur ni cap descripció aporta ni suggereix la mera existència de cap trama. He llegit ja més de cent pàgines. Habitualment després d'una o dos de seguides tanco el llibre, exasperat, frustrat amb en Proust i la mare que el va parir. Al cap d'una estona el torno a obrir i llegeixo una mica més, amb idèntic resultat. Me l'emporto a tot arreu on vaig (o més acuradament, on va la meva motxilla) amb l'esperança de que si l'obro en el moment apropiat o arribo a la pàgina adequada, el seu contingut, la seva raó de ser, sem serà finalment revelada i tot tindrà més o menys sentit. Ens embarcarem en la cerca d'alguna cosa que el personatge principal vol aconseguir i tornarem a estar en un mon conegut de curses d'obstacles seguit de un final que satisfarà les nostres ànsies inacabables de resolució. Però aquest moment no arribarà. N'estic convençut. Seguiré per sempre més atrapat com un observador en el torrent de consciencia d'aquest gabacho en el que es, per el que puc interpretar, viure la seva vida com si fos un passeig per el camp en el que de tant en tant es para a mirar ocells, parlar amb la veïna i fer reminiscències sobre el passat. Es a dir, l'infern.
M'heu d'entendre. Mai he sigut un poeta. Puc escriure, però veig el mon en blanc i negre. Millor dit, en dos velocitats. Quan miro el cel durant la posta de sol, amb els ocells creuant sobre la lluentor encara blava, només hi ha dos possibilitats: o be el simbolisme aclaparador de cada raig de llum em fa perdre'm en un mar de pensaments conscients que aporten desesperadament un cert ordre a l'univers que soc, o be sento una brutal indiferència per tot plegat. El segon és més habitual.
Què hi veus, en aquests paisatges per els que passes cada dia, cremats per la llum i estèrils a noves memòries, que et fan escriure pàgines senceres de frases que es neguen a acabar?
Avui m'he topat amb aquest paràgraf:
Mentre recordava d'aquesta manera la visita de Saint-Loup, havia anat caminant; vaig fer una marrada molt llarga; era gairebé al pont dels Invàlids. Els llums, ben poc nombrosos (a causa dels bombarders), eren encesos, una mica massa aviat perquè el "canvi d'hores" s'havia fet també una mica massa aviat, quan encara es feia de nit bastant d'hora, però estabilitzat per la resta del bon temps (igual com les calefaccions s'encén i s'apaguen a partir d'una determinada data), i, per sobre de la ciutat nocturna ben il·luminada, en tota una part del cel - d'aquell cel que ignorava l'hora d'estiu i l'hora d'hivern, i al qual tant li feia saber que dos quarts de nou havien esdevingut dos quarts de deu -, en tota una part del cel blavós hi havia encara una mica de llum de dia. Per tota aquella banda de la ciutat que dominen les torres del Trocadero, el cel tenia l'aire d'una immensa mar matisada del color turquesa, que va de baixada, deixant emergir ja tot un rengle lleuger de roques negres, o potser de simples xarxes de pescadors arrenglerades les unes al costat de les altres, i que eren menuts núvols. Una mar en aquest moment de color turquesa i que s'enduia amb ella, sense que se n'adonessin, els homes arrossegats per la immensa revolució de la terra, de la terra sobre la qual son prou bojos per continuar les seves, de revolucions, i les seves inútils guerres, com la que en aquell moment ensangonava França. Val a dir que, a força de contemplar el cel mandrós i massa bonic, que no trava digne d'ell canviar l'horari i que allargava blanament damunt la ciutat il·luminada, amb aquells tons blavissos, la seva jornada que es retardava, t'agafava vertigen: ja no era una mar oberta, sinó una gradació vertical de blaves glaceres. I les torres del Trocadero que semblaven tan pròximes als esglaons turquesa que en devien estar extremadament allunyades, com aquelles dues torres de certa ciutat de Suïssa que de lluny sembla que siguin al costat de la carena dels cims.
No sé que em va passar. Potser va ser la música, o la llum dels finestrals. Però em vaig quedar parat, congelat en aquell paràgraf del que no entenia el context, ni raó de ser. No deia res, i alhora ho deia tot. El contingut estava en la forma, en aquella forma de percebre les coses i relacionar el món. Sempre m'he considerat un noi observador, però mai he observat d'aquesta manera. Ni tan sols es tracta exclusivament d'una forma més sofisticada de l'art de la nostàlgia (de la que ja vaig servit sense ajuda de ningú) si no més aviat d'una tecnologia - per a mi desconeguda - per controlar el torrent de realitat sense ser abrumat per la seva abundància i sense exhaurir la terra que l'alimenta de nutrients. De vegades sembla, que amb la nostre presencia, amb els nostres ulls inquisidors, que mirem les coses i les obliguem a ser, quan molt més s'estimarien ser deixades al seu propi aire.
Aquell fragment de no-res em va catapultar, sense cap motiu en particular, en direcció a tres escenes del meu passat, que potser compartien una semblança a aquelles escenes en les que un o be no hi es o be la seva presencia no suposa importància, i que ara entenia configuraven en realitat un mateix moment. He d'anar molt en compte, cada cop que agafo aquests records, de no tacar-los de metàfores; o de intentar amb massa força explicar una historia o evocar alguna sensació en particular. No caure en trucs ni interpretacions simbòliques. Deixar-los respirar.
Era ja fosc, al seient de darrera del cotxe dels meus pares, tornant a casa. Fileres de llums interminables acompanyaven el camí desconegut i incert cap al que sabia era un destí segur. Gotes com llàgrimes feien curses a la finestra. Encara veia el relleu de les muntanyes llunyanes, dibuixades contra el cel. Havíem visitat castells, parets de roca dura del mateix color que el polsim de terra; enlloc hi havia conquestes per fer. Vint anys després, al seient del copilot, sonava música a tot volum i una amiga conduïa conversant de tornada cap al cor de Barcelona. El fum que s'escapava per les finestres obertes ballava amb el passar dels edificis de la perifèria, i una mota de pols sembla sostinguda sobre la superfície d'un únic raig de llum de mitja-tarda. Ella tenia l'inusual poder de, casual i tranquil·lament, decidir què era i què no era possible o normal. Si m'hagués dit, en aquell específic moment, que el cotxe era robat, m'hagués semblat d'alló més natural. Era una sensació intoxicant, però un poder que per desgracia no s'encomana, un poder normalment reservat a nacions senceres. L'últim és amb la Cecília. Vaig perdre l'autobús que arbitraria però justament acabava la visita que jo m'agradava regalar-me un cop cada dos anys (les úniques vacances que m'he permès mai) i a ella consentir. Era tant de nit com la imaginació t'ho permeti. Ni tan sols veia la carretera, només les llums que els aparells electrònics del seu cotxe nou emetien en una única freqüència de color vermell penetrant. L'aire tenia la lleugeresa que té després de pluja. Ella estava tranquil·la, contenta, casi impassible, no donant importància al silenciós moment que havia generat. No ens sentiem amb la obligació de parlar. Em tornava a casa. Com a un cadell extraviat que s'ha trobat i que potser en una altre vida s'hagués quedat. No tenia perquè fer-ho. De veritat. Conforme ens apropavem i començava jo a distingir els camins i les carreteres, l'escena agafava el toc oníric que agafen quan noies que habitualment només apareixen a la teva pantalla (o imaginació) són de cop i volta presents en cos i ànima en els teus llocs de sempre. Aquelles fotografies semblen pertanyer a un altre món. Jo només podia gaudir de la seva presencia, oferida com sempre sense condicions, i alhora resar per a que aquell instant completament transitori, buit d'acció i agenda, no s'acabés mai.
No en se gaire, de disfrutar els moments; d'escriure la meva vida d'aquesta manera. En general, sempre faig quatre o cinc anys tard a les meves cites amb la realitat. Intento ser més puntual, però la veritat és que, en la majoria de ocasions, de molt preferiria estar cobert de fang i mort de fred en la incessant persecució d'un somni que no pas en un bonic restaurant. No ho se Marcel, si mai acabaré el teu llibre. No l'he tornat a agafar, ni crec que ho torni a fer en un bon temps. Som persones molt diferents. Jo no puc mirar com mires, ni viure com vius. En certa manera, el moment sempre ha estat per mi una distracció situada just al mig entre el futur i el passat. Aquest és el meu metabolisme d'instants.
Però crec que ara, per fi, ens entenem una mica més que abans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario