farà cosa d'una mica més d'un any, fullejant les coses mig escrits i projectes abandonats que tinc per blogger, em vaig trobar un borrador sense nom que contenia algo semblant a aquestes paraules:
"el emperador esta desnudo. l'altre dia a l'exposició. videoclip de little dark age"
passa més sovint del que m'agradaria, trobar aquest tipus de misterioses inscripcions deixades per el meu jo del passat, escrites amb el total convenciment de que quan les retrobés sabria de que coi estava parlant. sense rumiar-ho gaire, ni molt menys sospitar que allò desencadenaria el pròxim dels meus projectes faraònics, em vaig posar a pensar.
qui sap quantes nits després, el pensar va portar a imaginar-me escrivint sobre el tema, i en algun moment m'hi vaig posar. qui sap quantes nits més després, em vaig trobar davant d'un manuscrit d'idees tant ample, complex i interdisciplinari, que es va fer evident que havia de prendre una decisió sobre què en faria d'ell. tot allò era massa llarg per fer un article sense un titànic esforç de condensació que no estava disposar a fer, ni tansols dividint-ho per parts (cosa que vaig intentar, i l'estructura ha continuat casi sense canvis fins al final del camí). l'altre opció ―potser l'obvia― era convertir l'assaig en un llibre. però potser l'experiència de l'última vegada em va dissuadir de seguida de plantejar-me aquesta opció, que no només hagués servit per arruïnar-me financerament, sinó que també hagués estat una fórmula segura per aconseguir que ningú s'ho llegís.
ja feia temps que em rondava pel cap la idea de fer vídeos. el problema ha sigut sempre el format.
he fet diverses proves, al llarg dels anys, cap de les que m'ha acabat de convèncer; i sense dubte cap que em convenci el suficient com per fer-ho amb aquest escrit en particular, que creixia a un nivell alarmant. no tenia gens de ganes de fer un videoassaig normals com els que veus a youtube cada dia (tot i que sense gaire dubte hagués estat la millor opció) gravant-me parlant un guió davant d'una càmera i complementant-ho amb vídeos i imatges de fons de stock que fossin rellevants al que fos que estigués parlant en aquell moment. no es pot dir que no tantegés amb la idea, de totes maneres. com a proba de concepte, em vaig posar a fer stream i vaig començar a llegir el text tal i com el tenia en aquell moment. més de cinc hores després es va fer evident que allò no funcionava. la solució obvia passava per fer un esforç de síntesis, i per escriure guions, i per llegir-los davant de càmera, i per passar-me mesos editant coses perquè mai hi hagués més de cinc segons sense algo que sortís o entrés en pantalla.
en vaig parlar fins i tot amb un amic que fa coses d'aquestes de vídeos i curts i pel·lícules amb qui vaig anar a fer d'ajudant i fotògraf a una gravació. em va dir que li passés el guió. vaig anar a una papereria, vaig imprimir el text i em vaig comprar un retolador d'aquells fluorescents amb la intenció de subratllar les parts important (cosa que no he fet en tota la meva vida d'estudiant). encara ho tinc per aquí. són unes seixanta o setanta pàgines. em vaig cansar de subratllar a la segona.
vaig fer altres probes rares. em vaig llegir el text de la primera part varies vegades, el vaig apartar, i em vaig gravar improvisant resums de varies durades. el resum de cinc minuts va durar vora d'un quart d'hora, però va estar bastant bé. en perspectiva, probablement hauria hagut de continuar fent allò.
però llavors vaig recordar, aquells vídeos que feia jo en el seu moment per les festes. per a qui no ho recordeu o no ho hagueu presenciat, aquest pseudo-blog personal va començar en el seu moment siguent un projecte cultural bastant heterogeni principalment conegut per fer festes bestials. en algun moment, inspirat per els vídeos de fons que posaven a les televisions de les festes d'algo mas duro, vaig decidir que faria el mateix. llavors em vaig passar setmanes, sinó mesos, retallant parts de diferents vídeos i enganxant-los perquè quedessin bé amb qualsevol musica. però no era només un espectacle visual, la meva ambició em va portar a construir amb ells petites narratives simples, que s'explicaven visualment. ho vaig fer amb un portàtil que es sobrecalentava, ajuntant centenars de clips diferents en alguna versió del windows movie maker. el resultat final van ser un parell de vídeos de vint minuts cada un, un sobre les drogues i la subjectivitat de la nostre percepció de la realitat i l'altre sobre anime.
la veritat, no estaven malament. o això em diu la meva memòria. qui sap on han anat a parar.
en algun moment, no recordo per què, vaig decidir que el que faria era això.
amb un canvi important, de totes maneres: aquest cop, faria servir so. l'objectiu era essencialment crear un collage immens de fragments de vídeo provenint de totes les fonts imaginables, i que d'alguna manera la seva juxtaposició parlés per mi; convertint un problema d'screenwriting en el puzzle més gran del món. una mica en l'estil de l'adam curtis (que va fer un dels meus documentals preferits, hypernormalization) però molt més abstracte. molt aviat vaig decidir que això dels drets d'autor no estava fet per mi, i que no em preocupava gaire la qualitat d'imatge. el que faria és capturar la pantalla del meu ordinador en directament a tot el que m'interessés. per facilitar el procés d'edició, em vaig imposar unes quantes normes d'estil. després de tot, la idea era estalviar-me tota la feina tècnica possible per centrar-me en el que realment importava: comunicar les complexes idees presents en el manuscrit.
― no transicions
― mínima estructura
― no gravar res jo mateix
― no passar-me de dues hores
aviat les trencaria totes.
l'ho bo (i l'ho dolent) de la idea, és que pots fer servir qualsevol cosa. la pregunta és què.
vaig començar a fer una llista enorme en un bloc de notes, sobre totes les coses que he vist durant aproximadament la última dècada que poguessin contenir alguna cosa rellevant. dic rellevant, perquè és completament impossible trobar algo que digui exactament el que vols; la intenció no era recrear literalment el meu assaig, sinó reconstruir-lo conceptualment a partir dels materials disponibles ―que repeteixo, són tots. quan la llista va ser l'ho suficientment llarga, vaig començar a mirar les coses que hi havia apuntat. pel·lícules, documentals, vídeos de youtube, entrevistes, llegir llibres sencers. perseguint per els racons d'internet una escena més que mig oblidada que recordo haver vist algun fragment de en algun post a tumblr fa mil anys. tot això no era encara la meva obsessió principal, sinó algo que anava fent mentre també estava fent altres coses, sempre pensant que el final es trobava un parell de setmanes més enllà de "quan m'hi posi del tot".
durant els següents mesos, quan vaig acabar la llista inicial, em passava bastantes estones lliures buscant coses rellevants, o estant alerta en general quan mirant qualsevol cosa, preparat per pensar "potser aquest fragment de deu segons d'aquest assaig sobre el capitalisme sense context em podria servir d'alguna cosa" o "aquesta escena de shrek es la perfecta contestació a allò que va dir en baudrillard". em vaig convertir, igual que quan vaig fer els vídeos per les festes, en algú amb síndrome de diógenes digital. de tant en tant entrava en el meu programa d'edició, retallava les puntes a les meves captures de pantalla, i sense pensar gaire en com tot allò encaixaria més tard, les tirava en algun dels cabassos que corresponien a les diferents parts. es començaven a acumular a un ritme alarmant, i cada cop més preocupat observava com la feina dantesca de classificar tot allò i posar-ho minuciosament al seu lloc correcte perquè digués el que jo volia dir seria un minuciós procés impossible.
aquesta part del procés no ha parat mai realment, fins l'últim dia he estat posant-hi més coses.
per curiositat, un dia màgic d'aquells, vaig decidir que abans d'organitzar res, ajuntaria tots els fragments (per aquell moment, centenars) per mirar quan durava tot. alarmadíssim, vaig comprovar que ja portava més de quatre hores. i si bé el procés posterior d'edició i reciclatge aprimaria considerablement el projecte, encara hi havia moltes coses més que hi havia de posar. per curiositat, amb tot ajuntat pràcticament a l'atzar però no del tot, li vaig donar al play. davant la meva immensa sorpresa, la barreja semblava funcionar. era increïblement caòtica (massa) hi havia fragments massa llargs, fragments massa curts, molt i molt poca coherència. no hauria hagut de funcionar. però ho feia. d'alguna manera, d'alguna increïble manera, la conjunció i acumulació de coses semblava per si mateixa inferir una (si bé confusa i fragmentada) lògica interna. hi havia parts que encaixaven entre sí de maneres que no havia planejat en cap moment ―i el que era encara millor, mirant-ho em venien mil idees sobre altres coses que encaixaven amb altres coses i que podien fer-ho encara millor. hi havia callbacks en totes direccions, de part a part: vídeos i personatges introduïts al principi trobaven una espècie de conclusió o continuació lògica de la seva escena una hora més endavant, que funcionava en al context de la progressió de la resta del vídeo. vaig canviar el meu plantejament. en lloc de fer encaixar les coses seguint cap ordre predeterminat prèviament planejat, ajuntaria les coses, retallant-les i movent-les quan necessari per mantenir un ordre més o menys fluid segons la pròpia barreja em demanés (tot respectant una certa estructura).
i això vaig fer.
eventualment em vaig donar més o menys per satisfet amb la quantitat de coses que tenia (ni de conya) i ho tenia tot en el meu ordre pseudo-caòtic en cada una de les seves parts. vaig donar una fase per acabada i em vaig decidir a prendre unes vacances del vídeo abans de la recta final. me'n vaig anar a berlín i vaig estar fent fotos com un desgraciat, sempre pensant que quan tornés em posaria a acabar el vídeo seriosament, el que em suposaria probablement unes dues o tres setmanes.
hehe
vaig posar-me a fer una primera versió definitiva d'una de les parts. la part número quatre. per alguna raó. no recordo quina. no va ser fins que no m'hi vaig posar fins que no vaig veure tots els seus problemes. si, la fórmula casi màgica de combinació llibre donava una base amb potencial (i cert encant) però quan enfrontat amb les meves creixents expectatives, causava problemes. problemes de tota naturalesa, però els que em preocupaven més eren sobretot els de caire més general i abstracte; una sensació general de que el resultat "no acaba de funcionar" i "li falta algo" o "no s'entén res". vaig decidir fer una intro, i fer un final. allò ho va millorar bastant. però encara estava lluny. necessitava algo que ho lligués. que el rescatés del seu propi oceà de referències, de la ignomínia de les seves simplificacions i de la banalitat de les seves formes.
vaig decidir que, després de tot, el vídeo necessitava que jo mateix digués les coses que necessitava que digués. vaig obrir un bloc de notes, i em vaig posar a escriure algo que pogués ser dit en un minut i aconseguís tot això amb musiqueta de fons i la pel·lícula del show de truman.
va resultar, que aquell exercici era molt diferent i més interessant que agafar el meu immens assaig escrit de dotzenes de pàgines i intentar-lo resumir. era algo molt més quirúrgic. vaig gravar aproximadament un milió de iteracions diferents del mateix escrit, fins que vaig quedar més o menys satisfet amb el resultat. en el futur, repetiria aquest procés per cada una de les sis parts (per alguna més d'un cop).
mesos i mesos es van succeir. la gent em trobava per el carrer i em preguntava on coi havia estat. em vaig començar a tornar monotemàtic (sobretot dins del meu cap). igual que el llibre en el seu moment, el vídeo se'm va començar a menjar. però, al contrari d'aquest, semblava avançar de forma tangible. imagino que va ser això el que m'ha salvat de tornar-me boig. tot i que, també s'ha de dir, continuava creixent. cada dia buscant i trobant coses noves que encaixar per algun lloc. un mejunge de referències i ambicioses idees que amenacen de convertir el projecte en una pasta informe sense direcció (igual que el llibre!). per sort, aquest cop, el format sembla alimentar-se d'aquest desastre, més que col·lapsar. la gràcia del format, més que imposar-me limitacions arbitràries, és que em permet alliberar-me de gran part de la feina per realment centrar-me en allò que (desde el meu punt de vista) és important i se'm dona raonablement bé: buscar i crear connexions temàtiques entre coses disconnexes. inevitablement, el propi vídeo s'ha anat convertint al llarg dels mesos no només en aquest exercici voluntari d'expressió, sinó també en un involuntari recopilatori de totes les coses que han sigut importants i han anat construint la meva representació i narrativa interna del món aquesta última era.
no entraré gaire en profunditat en el contingut del vídeo en si. per això probablement és millor mirar-lo, o llegir el meu assaig original; si és que algun dia em dona per penjar-lo. però si que trobo útil comentar lleugerament les seves parts.
un dels molts problemes interessants que m'he trobat, és com encadenar-los. escrivint, és bastant fàcil. en vídeo, no tant. la manera de diferenciar-los també és un problema. que cada un fos una unitat autoconsistent, que creés la plataforma per el següent sense avançar-se fora de la seva identitat, i que tots junts creessin no; no només aquesta experiència audiovisual més o menys argumentalment consistent, sinó una modulació narrativa que portés de idea a idea i es contestés a si mateix creant algo més gran que el seu conjunt.
però clar, aquests eren els tipus de problemes als que m'havia subscrit intentant evitar tots els altres. de fet, ni tansols estava clar (fins i tot després de haver escrit tant) sobre què anava, quina era la progressió de idees del vídeo més enllà de ser un sistema de impressions. amb el temps, a força de "solucionar" problemes i mirant i canviant coses una vegada i una altre; es va anar revelant a si mateix probablement millor que si el que hagués fet fos tancar-me a la meva habitació a escriure-ho en forma de llibre durant un o dos anys. a grans trets el vídeo comença explicant l'estat actual de l'art i els seus problemes, que intueixen a un fenomen subjacent. llavors passa a parlar de la ficció en termes més generals, i com la seva funció és mediar amb la realitat. llavors parlar de la realitat, de l'estat modern de simulació i simulacre. això connecta amb la tecnologia i com aquesta afecta l'individu. un cop establerta aquesta situació, parla de quina es la reacció de les persones, la seva necessitat d'alliberació i com aquesta és també una il·lusió. finalment torna al món real i en fa un espectacle, parlant de política, la fi del món, els somnis i l'absència de futur.
segons he anat fent versions provisionals dels vídeos, les he anat ensenyant a tot aquell que s'ha prestat.
les reaccions han estat molt divertidament diverses.
un amic va pausar el vídeo als cinc minuts i no vam passar d'allà, enfrescats en conversa filosòfica. una noia va mirar una hora sencera sense dir gran cosa i quan es va acabar es va quedar totalment sorpresa de que hagués passat tant de temps "s'ha sentit com deu o vint minuts". un altre amic es va fumar un porro i a mitja duració va haver de sortir al balcó a prendre l'aire perquè no podia més. un parell de col·legues es van limitar a dir que estaven d'acord i un d'ells es va oferir a tallar els cables oceànics que connecten internet entre els diversos continents. un altre es va limitar a dir "estàs penjat". un altre (que te estudis) em va sorprendre amb més de vint missatges de whats a les tres de la matinada deconstruint les implicacions polítiques de l'última part. un altre es va comprar un micròfon el dia següent determinat a fer el seu propi (li desitjo molta sort).
però una cosa semblen tenir en comú, estiguin d'acord o no amb el contingut d'un assaig que ha acabat parlant de bàsicament, tot: no és aburrit. a algun l'he hagut de casi desenganxar de la pantalla, o treure el vídeo de fons perquè no m'escoltaven quan els hi estava parlant.
i ara ja esta. any i mig després de trobar-me aquelles estúpides paraules en un borrador.
ara falta saber que coi en faré. perquè no el puc penjar a cap plataforma normal, ni presentar-ho a res. entre altres coses perquè la totalitat del seu contingut és robat, i perquè qui coi en un estat mental normal voldria fer-ne res. potser en faré una projecció en alguna sala alternativa estranya en la que només estaré jo present. potser el posaré en un google drive i en faré passar l'enllaç. potser compraré un grapat de usbs, els tancaré en pots de vidre i els deixaré anar al mar. no en tinc ni idea.
algun potser dirà que fer un assaig documental experimental de més de vuit hores en anglès sobre la fi del món no és la millor manera de comunicar-se. que tot això ha estat una bogeria i una pèrdua enorme de temps i que hauria d'estar fent altres coses amb la meva vida com buscar una feina de veritat que joder tinc trenta anys i visc a casa els pares. i a això jo respondré: jolin tio ja ho se pero tampoc feia falta que ho diguessis d'aquesta manera joder que tinc sentiments vale.
