[Música] ¿Les apetecería escuchar unas canciones?

Estás en un bar. Sonidos de copas y hielos mezclándose, conversaciones cruzadas y vasos de tubo de cristal. Mesas, barra, taburetes y mesas son de madera, y en los altos techos se acumula el humo procedente de los cigarrillos. No, no estás en el cielo; eso antes se podía hacer. Hay suave música de fondo, pero nada intenso. De hecho, nadie parece percatarse de que está ahí hasta que sin previo aviso desaparece. Las luces bajan de intensidad y se encienden unos focos improvisados. Algunos reposicionan sus sillas y la atención hacia el punto focal del sitio, mientras que otros, de espaldas e ignorantes al cambio, tienen que ser advertidos de mantener silencio.

Un hombre sube al escenario (si es que se le puede llamar escenario a estar a ras de suelo) y empieza a hablar. 

No es un gran acto, en el sentido de que no estamos en un estadio, ni había apenas publicidad. Algunos ni siquiera están ahí por eso, algunos ni sabían que tendría lugar, pero la mayoría lo toman como una agradable sorpresa; un acompañamiento inesperado a la ya de por si agradable velada. Hay risas y penas. Chistes e historias. Unos minutos después el showman decide hacer el primer descanso de la noche, y quizás haciendo referencia a lo que decía ese famoso cómico de los ochenta (que curiosamente empezó su carrera contando chistes entre canciones) pregunta al público: "¿y ahora, no les apetecería escuchar unas canciones?"

Entonces, un músico sube al escenario y canta una canción. 

Hace una actuación espectacular y el público le aplaude, pero en lugar de volver el cómico, sube otro mas. Es uno famoso, y el público vitorea al acabar. Luego, otro más. Otro más. Sin parar. Nadie sabe que está pasando. Los cantantes españoles de antaño (tantos los buenos como los casposos) uno a uno van se van sucediendo, y tras actuar van quedándose a ver la siguiente actuación; llenando hasta los bordes el ya de por si abarrotado bar y pidiendo cocacolas a las ajetreadas camareras. Como si fuese una versión macabra de la canción "qualsevol nit pot sortir el sol" de Jaume Sisa o un concierto de la orquesta diversiones. Hace calor, y a los dandis con la camisa abierta a medio pecho les suceden señores bien vestidos y cantantes de voz potente con letras enamoradas. Las mesas del público y los clientes habituales tienen que hacer sitio a Camarón y sus amigos, que han sacado una guitarra y ahora hacen palmas al cantar. Joan Manuel Serrat se está tomando un vino y un whiskey Joaquín Sabina. Nino Bravo le está mandando un mensaje a su novia, José Luis Perales escribiendo una canción de amor en una servilleta y Bertín Osborne pensando en su futura carrera televisiva; cuando de la nada aparece un piano y cae la noche. Caminando con gracia sube al estrado Ana Belén para cantar una última balada y convertir definitivamente en mito y leyenda la noche y la canción.

playlist by: JVG

Random Local MTV (youtube)

Random Local MTV (spotify)

Random Local MTV (blogger)

Anar a barraques

- Com estàs? Què fas amb la teva vida?

Aquestes son les preguntes a les que un s'ha de enfrontar quan decideix, com cada any, anar a les barraques del seu poble o qualsevol event semblant. S'han de fer, perquè si no ja em diràs què pregunta un. Al llarg del temps n'he anat intentant d'altres, de preguntes, però tampoc acostumen a funcionar. Es una dansa preestablerta tant profundament en nosaltres rituals socials com el hola, que tal, que t'expliques que feiem servir en el messenger dècades abans.

Fallar en respondre de una forma interessant i sòlida és com haver fallat a la vida, perquè és en allò en que els altres et posen en comparació i amb sort, l'únic que recordaran de tu aquesta nit. No hi ha espai per a més, simplement hi ha massa penya. Ho preguntes a la gent i et responen que han acabat de estudiar o estan a punt de fer-ho, que viuen amb la novia i que treballen els estius. Tenen hobbies guais i continuen recordant el que sigui que teníeu en comú quan ereu mes petits. Et pregunten què fan i com es que no han vingut amics en comú que han sigut prou llestos com per no venir. Fins i tot crec que tinc ja unes tres o quatre ex que estan casades i tenen fills.

En certa forma em sento traicionat, és com si en cert moment tothom feia com si no s'ho prengués del tot en serio perquè quedava be però en secret estaven tryhardejant. I jo m'he quedat sol, evolucionant la retòrica però mantenint idees semblants.

Probablement ells diran que han madurat, que les responsabilitats canvien a l'home o alguna cosa per l'estil. Però jo el que veig es una cursa per autolegitimar-se quan no hi ha legitimització possible. Un concurs on aquell qui mereix mes respecte o ho està fent més be és el que porta mes pes a sobre, una moral heretada dels dromedaris més que no pas de cap tipus de herois del proletariat. Una vida on tot gira al voltant de la feina i aquesta defineix tot al seu voltant, on els dies passen ràpid i no tens tant temps per pensar, i tot sembla posar-se una mica al seu lloc. Es còmode i el que tothom espera de tu. Poc a poc les responsabilitats i obligacions es converteixen no en un medi per un fi si no en l'única cosa que te sentit. El teu poder adquisitiu augmenta i t'acostumes a un ritme de vida per el que, convenientment, has de seguir treballant. Jo ho he tingut també, tot això. Podria haver acabat la carrera, treballar a l'hosteleria, fer de capità. Me'n vaig adonar cap a on anava la cosa i no ho vaig voler. Que qui sap, potser per algú altre es la resposta correcte.

- Jo treballo tantes hores i només en dormo dos!

- Ja m'agradaria a mi tenir tant de temps lliure. Però clar, he de pagar el cotxe, les vacances, el gimnàs...

- Doncs jo durant l'any estudio i treballo! No m'agrada gaire però d'aquí uns anys guanyaré mes.

- Avui empalmo amb un parell de ralles i demà he de anar a treballar!

No ho se. Potser el raro soc jo. Però això ja és un altre tema.

El cas és que he de cuidar molt be el grau de sinceritat amb el que responc a les preguntes que em fan i en les coses que dic, perquè si no podria estar en problemes. La majoria de la gent no es pren gaire be que li diguis el que penses de veritat, o encara pitjor, es preocupen per tu quan ho fas. Això de calibrar és difícil, perquè hi ha molta gent i els ulls verds em desarmen, així que no puc tenir respostes pre-programades per tothom. Tot i així crec que ho faig prou be. 

El que m'agradaria dir és que no ho se. Que no se com estic ni cap a on va la meva vida, i que ni molt menys se què hi faig aquí. Que la música i el soroll m'atabalen, que hi ha massa gent, que mai m'ha agradat beure ni fumar si no que son mes aviat per distreure'm i tenir alguna cosa a fer. Que m'aburreixo a casa. Que tot i que hi hagi aquí molta gent que m'agrada veure, en realitat aquest no es el medi en el que m'agrada interaccionar amb ningú. Que n'he aprés, que durant la meva joventut he fins i tot aprés a disfrutar-ho, perquè darrera d'aquests esdeveniments de catarsi i reunió social hi havia coses que m'interessaven mes, siguessin noies o estatus. Però que el desig per aquestes coses ja no és el mateix que era abans, i que el veia com un camp ple de oportunitats on passaven coses i la gent tenia coses a aconseguir, llocs on anar, identitats a formar-se i on les seves victòries i derrotes eren les de herois tràgics ara s'ha convertit en una teranyina tensa de relacions presents i passades on hi ha molt a perdre i res a guanyar. Que la gent nova m'ha deixat d'interessar o que com a mínim, em fa molta mandra. A molta gent li agrada fer-ho perquè si, això de ser extravertit i el putu amo, però jo em sento mes còmode en grups reduïts on pugui desxifrar l'anima de les persones, i necessito "anar a fer una volta" per a que m'entusiasmi parlar per parlar. Que he vingut amb il·lusió o ganes de desconnectar (com si això fos possible) però que unes quantes hores aquí he començat a recordar que només persegueixo l'afterimatge de alguna cosa que no hi es. Que necessito al·licients per fer les coses que abans m'agradaven. Que ja no hi queda res per a mi en aquest poble, que cada any ho oblido i cada any ho he de tornar a recordar. 

Potser aquest dia es el preu que paguem per aprendre que hem de fer alguna cosa amb les nostres vides la resta de l'any, i el premi de fer-ho és no haver de venir mai mes.

Cada any som els mateixos. Probablement una raça en extinció. Qui no hi és ja no se l'espera, i si be de tant en tant hi ha alguna sorpresa sempre son sempre els mateixos els que es queden fins al final. Grups de nostàlgics i persones que sempre li busca a les coses una mica mes del que s'hi hauria d'esperar. Somiadors. De vegades hi ha cares noves, gent que en el seu moment no van fer el que nosaltres feiem i que ara que nosaltres ja n'estem cansats ells han seguit actius en l'àmbit social i veuen recompensats els seus esforços recuperant el temps perdut. Deu els beneeixi. Porten una il·lusió fàcil de reconèixer però impossible de recuperar.

Que m'hauria hagut de quedar a casa. Que no hi pinto res aquí. Que m'importa una merda qui toca avui. Que m'alegro de que s'estiguin complint els seus somnis. Que no, que no he vist el teu germà. Que molt preferiria estar passejant o mirant series tranquil·lament amb una noia, i que en realitat ho podria estar fent si no em donés per perseguir fantasmes de tant en tant. Que el meu estat d'ànim depèn mes del temps i de les onades que és un reflex de l'ho be que ho estigui fent. Que aquestes cases que us voleu comprar amb gos, piscina, la novia de quan teníeu dinou anys i treballar d'alguna cosa relacionada amb la música o l'ofici dels vostres pares és una gegant conveniència o el somni del vostre jo de infant.

Però això no és el que dic, òbviament. 

El que dic és que em va be, però que estic una mica cansat. Que ara visc amb uns amics i aixeco les espatlles quan em pregunten què faig. Responc que de vegades jugo i que de vegades escric, i que aquests dies he baixat per barraques però que marxaré aviat.

La Chica de Seda

Me desperté y al abrir los ojos comprobé que era mucho mas tarde de lo que debía ser. Como si hubiese dormido mas de quince horas, y de noche a noche todo estuviese oscuro otra vez. La noche pasada había salido. Eran las fiestas del pueblo, quizás esa era la razón. Me encontraba mareado, desorientado, y la única solución que podía encontrar a solventar la falta de luz era volver a salir inmediatamente, buscar un punto de referencia y bajar y bajar y bajar hasta encontrar otra vez la fiesta, otras personas y el mar. 

Pero antes, necesitaba un par de cosas.

Aún a oscuras, crucé la casa de memoria, hasta llegar a la cocina donde busqué alguna cosa rápida para comer, y me encontré signos de que algo no funcionaba como debería. Cosas fuera de lugar, cosas que no deberían estar ahí. Un cenicero lleno de cigarros medio acabados, en una casa donde ya nadie fuma con libertad. Saqué una botella de la nevera para saciar la sed de dormir tantas horas y al pasar medio litro por mi garganta comprobé que el agua estaba a temperatura normal, ni siquiera un poco fría. El mundo estaba desincronizado; tampoco las luces se encendían al comando de los interruptores, ni las puertas al peso de mi mano al manillar. Eran las once y media de la noche, pero el reloj no avanzaba. Era como si los mecanismos interiores de este mundo se hubiesen esfumado y solo restaban las carcasas, las ideas fundamentales de las cosas y nada mas.

Fue entonces, preparándome ahora si para marchar, cuando vi en el patio una figura desconocida.

Me acerqué, lentamente, reconociendo una chica cubierta con un vestido de noche, lino y seda cubierto alrededor. El tipo de chica que uno esperaría encontrar en una escena de fantasía griega, o cartaginesa. Se giró y nos miramos a los ojos. Me sorprendí.

No había razón para que ella estuviese ahí. Con esfuerzo, reconocí su cara de la base de datos de personas albergadas en mi mente. Al principio dudé, pero cuando mas pensaba en su nombre, mas se le parecía en ese mundo casi real. Pero no tenia ningún sentido que ella estuviese aquí. Ni siquiera si era un sueño. No nos conocíamos tanto, ni había pensado nunca en ella como si no fuese simplemente otra mujer. Pero ahí, bajo el cielo, la pude ver por primera vez. No simplemente pasar la mirada por encima, ni mirar como puedo ver a tantas personas; la pude ver.

- ¿Que haces aquí? - pregunté simplemente

- Estaba de viaje a un país lejano y al volver he pasado por aquí.

Lo dijo casualmente, como si fuese la cosa mas normal del mundo. Pero seguía sin tener ningún sentido. ¿Porque aquí? ¿Porque en la casa de un simple conocido? ¿Qué había ocurrido la noche anterior? Sin duda tenía que haber pasado algo, pero pese a que era incapaz de recordar nada, algo me decía que la respuesta que ella me había dado no era toda la verdad. No lo explicaba todo, si acaso con esfuerzo explicaba nada. Podía ver como tanto ella como mi mente luchaban para mantener la coherencia de una situación y el sentido de un mundo que muy obviamente no lo tenia en primer lugar. Ella estaba asustada, como si corriese el riesgo de desaparecer si me daba cuenta de la verdad, tenía miedo de volver a la lista de rostros sin nombre y chicas sin pasado, miedo de volver a la lista  interminable de sueños que cuando estoy despierto no puedo recordar. Podía ver como oponía la resistencia que estaba a su alcance para mantener aquella ilusión, para convencerme que aquello estaba pasando, de que tenía sentido, por desesperados e inútiles que fuesen sus esfuerzos ante un inevitable final. Pero yo ya podía sentir y comprender en ese momento que aquella no era la realidad, aunque (pese a sus temores) eso no la hacia desaparecer. Había aprendido mucho tiempo atrás a sobrevivir esa diatriba, a caminar por la fina linea que llamamos romanticismo entre la mentira y la verdad.

Le dije que no le iba a ocurrir nada y que no tuviese miedo, pues sabía que eso es lo que ella quería y necesitaba escuchar. Pero la realidad es que yo aún desconocía dónde estaba exactamente, y qué seria de ella sin mi. No podía saber lo que iba a ocurrir en el futuro, pero puse sobre mis hombros el peso de fingir como que si.

Mientras fingiendo el control de la situación hasta creérmelo yo mismo, me iba acercando a ella mas y mas; y su respiración se entrecortaba, dejando de mirar y tocar las plantas y los arboles, para sus ojos fijarse en mi. Ambos estábamos temerosos, y expectantes.

Al fin y al cabo, siempre seremos extraños, eso no cambiará. No importa donde estemos, que hagamos, ni durante cuanto tiempo nos hayamos conocidos. Somos extraños al nacer, mi amor, y lo seremos al morir, aunque pasemos una vida durmiendo con el otro al lado. Pero si coincidimos, aunque sea un instante, donde sea, si por un solo momento aunque solo sea en un sueño volátil todo tiene sentido mejor es hacerlo valer, hacer que cuente; y acariciando su cara y después suavemente extendiendo mi mano hasta su cuello, la besé. Como si fuese la cosa mas delicada y preciosa del mundo. Besé aquella chica, a quién de volver a encontrar en la vida real, nunca mencionaría nada de esto ni nunca sabría que tuvo lugar. Ella pareció dudar, durante un segundo, antes de comprender todo lo que yo había pensado interiormente, y cuando lo hizo me respondió apasionada. Podía ver sus lagrimas, aún si no aparecían en su cara. Su vestido, antes cruzado sobre el hombro, era ahora una tela abierta por delante, revelando su figura desnuda y pálida bajo el cielo ante la única luz que sí que funciona en mi subconsciente y en mi imaginación. La llevé a mi habitación, deslizándose el vestido de su cuerpo por el camino, la subí a mi cama, e hicimos el amor. Durante un instante, antes de despertar de ese sueño para siempre, fuimos uno, en lugar de dos. 

The Saddest Generation

The Saddest Generation

Per què us penseu que si no triomfeu abans dels trenta us haureu de morir 

Sou la generació de la fi del món. L'any 2000 havia d'haver-hi un apocalipsi cibernètic que col·lapsaria el planeta. L'any 2012 s'havia d'acabar el món segons el calendari maia. Des de petits, heu tingut consciència que la Terra està en perill a causa del canvi climàtic, bullirà la mar com cassola en forn, i serà culpa nostra.

Cada canvi de segle porta amb si una crisi de les idees, inestabilitat i confusió. Alhora, és el moment on tot el que s'ha anat coent culmina, a cada tombant de segle sembla que hagin de passar coses molt grosses. Imagineu-vos, doncs, el que comporta un canvi de mil·leni, el que comportem els nens del mil·leni. Nosaltres.

Heu crescut envoltats d'una sensació general de catàstrofe imminent, ben amanida amb la glorificació de la joventut per part de la indústria cinematogràfica: heu mamat sèries i pel·lícules d'adolescents que s'acaben quan s'acaba l'institut. Quan s'acaba la universitat, com a molt.

I després, què?

Els nostres ídols han mort tots als vint-i-set. 

I ara teniu aquesta mena de pressa que us surt de les entranyes. Pressa per fer alguna cosa gran, ser alguna cosa gran, destruir, crear. Potser això és només ser jove. Però he observat al meu voltant que no sóc l'única amb aquesta mena d'ansietat fervent, de que no ens queda temps, de fer un any més i ja pensar que se'ns en va el temps, i no ens deixa ni prendre'ns un cola cao amb tranquilitat. A algunes persones ens segueix com una ombra. M'atreviria a dir que tothom té aquest secret, però uns el guarden millor que d'altres. 

Potser aquest fervor és exactament el que necessitem.  Aquest toc d'atenció, aquest desperta. Potser és l'únic que ens manté al tall de l'abisme de la comoditat, d'abandonar-nos a la omissió de qualsevol sentit una mica menys equilibrat que la fàcil rutina i els fàcils plaers petits. Treballar a un bar, beure fins rebentar els caps de setmana. Anar a classe pel matí, mirar sèries per la tarda, beure fins rebentar els caps de setmana. etcètera. Després arribar als quaranta i dir, ai, si no he fet res rellevant en tota la meva puta existència! Però això de tenir crisis als quaranta està molt vist. Nosaltres, els joves d'avui,  als setze anys ja les hem viscudes totes i fins en tenim alguna repe. Portem aquesta crisi de naixement, implícita a les nostres personalitats. Fem memes sobre ella.

Altres, romàntics, enyoren un passat perfecte que mai han viscut, que mai ha existit. Un passat ideal en harmonia amb la natura, d'on han estat expulsats per haver-se portat malament, per haver inventat el capitalisme, jo què sé. Sé que se'n senten culpables. No us sona? Expulsats del paradís per voler ser déus. El càstig etern i la culpabilitat,  encara gravada amb foc als nostres caps per molt ateus que ens proclamem. 

La superpoblació salvatge i la producció en sèrie ens diuen, sense cap mena de pietat, que som insignificants i pertorbadorament semblants els uns als altres. Per no parlar de que Internet ens obre una finestra a l'infinit i als nens petits coreans, que ens donen mil voltes a qualsevol cosa que puguem pensar que fem bé, havent viscut una curta vida de sis anys. Res és únic, tot s'ha dit. Aquesta és la tragèdia de l'individu modern. Els artistes traspassen l'absurd a l'hora de buscar ser innovadors, estranys, nous. 

I fallen.

Dubto que això sigui sa. Si aquest fervor et martella el pensament en les estones de silenci, si creus que ja fas tard. Respira. M'ho va dir una bona professora.

Això és un breu recordatori que hi ha vida més enllà de l'adolescència. 

Fes coses, ves a llocs, obre un blog, pensa, llegeix, escriu. Corre pressa, però no m'exageris. El que sembris ho recolliràs, el que llegeixis et servirà per fer-te l'interessant en alguna ocasió. Tot passarà, et floriràs com es floreixen totes les flors, i el món seguirà sent bastant bonic. Almenys, suficient per quedar-s'hi a matar el temps, sortir a passejar, mirar una peli. 

Si tens objectius, si penses en gran, fes coses. Però no t'oblidis que tens un cos que et fa ser carn atravessable,- treballa en el teu propi plaer. Posa-li temps, busca'l, investiga'l, fes-li preguntes estranyes, potser t'agrada el hentai. Cuina't un menjar molt bo. Escolta una cançó de la Nina Simone. No pretenc que això sembli un anunci de galetes d'avena, però us ho dic de veritat, aneu a la platja a que us toqui l'aire una estona, compreu-vos un joc nou de la puta nintendo ds, mireu fotos de quan éreu petits. 

Amareu-vos d'art. Revolqueu-vos-hi, xapotegeu-hi. Busqueu la Bellesa, feu que la vostra vida hi hi giri al voltant. Estimeu. Estireu-vos amb un amic sobre la gespa.

I si per alguna raó mai teniu èxit en res, no arribeu tan lluny com volíeu, si tot falla, us quedarà el vostre estimat temps, invertible en qualsevol cosa. 

https://youtu.be/1vDZsABHUbQ

[Música] Halloween 2018

Playlist usada por Cristian en la mítica fiesta de Halloween 2018 y que poco tiene que ver con halloween pero que mola un montón.


playlist by: Cristian

Random Local MTV (youtube)

Random Local MTV (spotify)

Random Local MTV (blogger)